Després de tractar el tema dels privilegis des del punt de vista dels exclosos a “Versailles”, el director francés Pierre Schoeller torna a les altes esferes per donar-li la volta a la truita. A “El ejercicio del poder” la figura del poder és protagonista, amb un poble desenamorat dels seus dirigents i uns polítics que es veuen impotents en les seves competències.
Schoeller s’aproxima així a la política deixant de banda una mica els egos i les lluites de poder per centrar-se en la pròpia pràctica del poder a través d’aquells que l’encarnen. “El poder del gabinet representa primerament el poder del treball”, afirma Schoeller que investigant sobre el tema va arribar a la conclusió de que els membres d’un gabinet polític treballen com a atletes, sota molta pressió. Tot té a veure amb la velocitat. “Per cap motiu es pot frenar al ministre, més aviat animar-lo i encoratjar-lo.” Aquí és on els col·laboradors tenen un paper “crucial”, sobretot quan el “jefe” està capcot: “ha estat vostè meravellós…”, “és el que s’havia de dir”,..
Com a cap visible d’aquesta fauna política, Schoeller ens presenta al ministre de Transports Bertrand Saint-Jean (Olivier Gourmet), i ho fa una nit en la que es despertat pel seu secretari personal. Un autobús ha caigut per un barranc. Bertrand es dirigeix cap allà, no té una altra opció. Així comença l’odissea d’un home d’Estat en un món cada vegada més complex i hostil. Velocitat, lluites de poder, caos, crisi econòmica … Tot s’encadena i entrexoca. Una emergència segueix a una altra. Quins sacrificis estan disposats a acceptar els homes? Quant duraran en un Estat que devora a aquells que el serveixen?
Certament el film retrata amb mestria al polític i el seu entorn, amb imatges que perduren en la ment de l’espectador i guanyen en significat amb el pas del temps. Retrat que han sabut/volgut valorar alguns crítics i que li ha valgut premis com el Fipresci de Cannes, el de Millor Pel·lícula pel Sindicat de Crítics de Cinema de França, o les 9 nominacions als premis Cèsar, dels que va guanyar-ne tres: Millor Guió, Millor So, Millor actor de repartiment.
De fet el film s’inicia amb una desconcertant introducció, auguri del que no arribarà a succeir. I és que “El ejercicio del poder” compte amb una línia argumental que es bifurca entre allò humà i allò polític, que s’excedeix en formalismes i que té com a protagonista un ninot guinyol del que poc ens importa el seu destí, i menys en el tema professional, sobretot en un món en el qual ja res ens sorprèn i la cura d’espants ens condueix al tedi. Tedi que s’entremescla amb l’avorriment i que tan bé es transmet en aquesta pel·lícula.
Envía una resposta