Tala
8Valoració

Una glaçonera amb cava, un munt d’ampolles buides sobre palets, una butaca, un quadre lluminós, un bonsai i Barry White. Però sobretot un gran text de Thomas Bernhard. “Tala” a la Sala Beckett fins el 5 de maig.

Juan Navarro i Gonzalo Cunill uneixen forces en la creació d’aquesta peça teatral amb aire performatic que és “Tala. A partir de l’adaptació de la novel·la homònima de Thomas Bernhard feta per Antonio Fernández Lara i el mateix Gonzalo Cunill, que la interpreta, creen un espai escènic inquietant i simbòlic que acompanya la hora i mitja d’espectacle. Estrenat l’octubre del 2011 al festival Temporada Alta de Girona/Salt, arriba a la cartellera barcelonina amb ganes de sorprendre.

L’acció se situa a casa dels Auersberger, un matrimoni de mecenes d’artistes, durant un sopar després de l’enterrament de Joana, actriu i ballarina que s’ha suïcidat a la casa dels pares a Estiria. El protagonista, un alter ego de Bernhard, es dedica a esbudellar dialècticament els assistents al sopar des d’una butaca en un racó. I des d’aquesta butaca bufeteja els convidats, la Viena de l’ època i la societat en general. El protagonista explora les falsedats de la vida cultural, política i social que li ha tocat viure. No deixa ningú per guillotinar. Ell mateix es va destruint i dissecant durant la seva avaluació. Explora la complexa relació de l’artista amb el seu entorn. I apunyala sense pietat l’auto-complaença dels cadàvers artístics vivents que l’acompanyen en la vetllada.

Un treball de precisió fet amb un text molt interessant i que té una vigència total avui en dia. Que toca de ple el cor de Barcelona des d’una sala Beckett a l’ombra d’altres sales multitudinàries. Una bufetada artística, amb raó de ser.

"Tala" a la Sala Beckett

Gonzalo Cunill immens transmissor del text, actor que transmet directament de la boca, al cervell de l’espectador, de forma imperceptible. Paraules com punyals. Potser les accions amb les que les acompanya no aporten gaire més al que ja està dient, tot i que cal remarcar alguns moments intensos com el seu pas a través de les ampolles de vidre, creant un camí entre elles, potser la vida plena d’obstacles, un ball peculiar amb el bonsai i les llums intermitents que et transporten a un univers paral·lel, i la projecció de l’inici i el final: peixos esbudellats en una màquina i, finalment, els mateixos nedant contracorrent. Una metàfora de nosaltres mateixos i del món artístic en general.

Thomas Bernhard i el tàndem Navarro-Cunill ens donen una lliçó de teatre poètic. I quasi al final, quan pensem que res es pot salvar, l’odi es transforma en allò commovedor. Sembla que encara hi ha esperança. Una guspira, al menys. Brillant en la foscor del carrer Alegre de Dalt.


Es pot veure a: Sala Becket
Text: Thomas Bernhard
Intèrprets: Gonzalo Cunill

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies