El Lleó està assegut a la platja mirant com surt el sol. Al seu costat està dormint la Cris, han passat la nit junts. Li fa un petó mentre encara dorm i marxa sense dir res. Quan la Cris una estona després desperta el que primer fa és buscar-lo però el Lleó ja no hi és. Se la veu una mica preocupada.
Els altres polseres han dormit a la furgoneta i la festa de la nit anterior fa que tots tinguin ressaca. De cop se’ls hi passa tot quan veuen l’esquena del Toni. És un tatuatge dels Polseres com el que van dibuixar a la paret de l’hospital. La Cris els pregunta si han vist al Lleó i encara que continua preocupada el Jordi mira de calmar-la “ja tornarà”. La Cris no les té totes…
“encara menges ous crus?”
El Lleó està al port. Busca al germà del Benito, el Salva. Comencen parlant de les meravelles de navegar. El Lleó comenta que no ha navegat mai i el germà del Benito diu una d’aquelles sentències “el mar és el millor amagatall per fugir de la terra”. El Salva li dóna una poma i tots dos van parlant, el Lleó encara no li diu perquè està allà. El Salva no té ni idea de qui és el Lleó fins que aquest li diu “encara menges ous crus?” i el Salva li puja la mosca al nas pensant com aquest noi ho sap “com que encara..?”. El Lleó li explica que és amic del Benito de l’hospital i el Salva canvi d’humor de seguida. Li diu que marxi, que no vol saber res, que ja li va donar una oportunitat…que li digui al Benito. El Lleó li diu que no podrà ser, que el Benito és mort, que ha vingut a tirar les seves cendres o la seva mare hagués volgut tirar les seves. Resulta que el Salva ja fa nou mesos que està malalt, l’herència de la mare. Comencen a parlar del grup, del Polseres, li ensenya la foto del grup que va formar el Benito amb els seus germans. El Salva li diu que el Benito no era el guapo com li va dir al Lleó sinó que era el lider “de vegades els líders necessiten oblidar-se que ho són perquè no estan a l’alçada del que s’espera d’ells”, li diu el Salva. El Lleó defensa al Benito “va estar a l’alçada en moltes coses i va ser un pare per mi des del primer dia que vaig entrar en l’hospital”. “Vas tenir sort, això no ho va fer ni amb la seva família”, li diu el Salva. Però el Lleó vol convénce’l de que el Benito havia canviat. Li diu que el va enviar perquè el perdonés i que estava mot penedit “Al final de la seva vida va decidir deixar de ser un covard i es va enfrontar a la seva veritat”, li diu el Lleó. El Lleó li dóna l’anell de la seva mare i el Salva s’emociona “cada família té els covards que pot permetre’s, ja sabia que nosaltres no ens podríem permetre cap”, comenta perquè el Benito finalment ha estat valent i li dóna les gràcies al Lleó. Hi ha una forta abraçada entre tots dos.
Quan el Lleó marxa, el Salva somriu content d’haver fet les paus amb el Benito. El Lleó caminant pel port també somriu i torna amb els altres. Decideixen que és un bon dia per acomiadar-se del Benito.
Emprenen camí amb la furgoneta. El Lleó no deixa de lluir un somriure als llavis com si estigués satisfet d’ell mateix. Juga amb el cabell de la Cris. De sobte veuen un home entrenant un cavall i aturen la furgoneta per gaudir de la bellesa de l’animal. Quan reemprenen el camí, la furgoneta fa un soroll estrany i es para. El Jordi s’ho mira, i determina que la furgoneta està morta. Hauran de continuar camí caminant amb el que agafen la canoa i emprenen la ruta cap el comiat del Benito.
“…perquè algun dia tu hauràs de liderar el grup. Ho faràs Jordi?”
Els primers que porten la canoa són el Lleó i el Jordi. El Jordi li pregunta si va passar alguna cosa amb la Cris, i encara que el Lleó despista, el Jordi sap “sóc el teu germà d’hospital, se el que penses quan ho penses i de vegades abans de que ho pensis”. El Lleó continua despistant. “Et marxaràs amb la canoa un cop t’hagis acomiadat del Benito, no?”, li diu directe el Jordi. “No et jutjo. Ahir vaig entendre que tens dret a decidir el que vols fer amb la teva vida. Només vull que em donis l’oportunitat d’acomiadar-me de tu abans de que marxis”. “Mira avui quan ha petat la furgo he pensat que aquesta furgo estava a l’hospital i segurament no hagués sortit de l’hospital. Ens ha portat a Canet, hem creuat el mar, ens ha portat a Mallorca i ha mort fent el que més li agradava, corrent i fent quilòmetres”, diu el Lleó. “Ja però tu no ets com la furgo. Tu viuràs més coses en aquesta vida”, replica el Jordi. “Saps que aquests dies he pensat molt en el grup i no és perquè tu siguis el segon lider que podria ser el líder si faltés el líder, és perquè algun dia tu hauràs de liderar el grup. Ho faràs Jordi?”, diu el Lleó. “No caldrà Lleó, però si calgués ho faria”, diu el Jordi. Tots dos s’abracen fins que els altres els reclamen i ells tornen a carregar la canoa. El Lleó ja ha deixat clara la seva successió per si cal.
“Això sembla una despedida, ho és?”
Ara li arriba el torn al Toni i aquest ho té clar “ara em toca a mi?” I quan li pregunta el Lleó el que, l’altra li diu “parlar, no?”. El Lleó diu que no caldrà massa, ja que és el llest del grup, encara que el Toni diu que prefereix “intel·ligent a estones, he pensat que llest és massa pretensiós”. El Lleó es disculpa per haver estat un imbècil, no haver-li fet cas respecte al valor dels Polseres. “Només et demano una cosa, que la cuidis. Que la cuidis sempre i se que quan se’t fica una cosa al cap ets més tossut que una mula. Estaràs per la Cris? M’ho promets?”, li demana el Lleó. “No cal que t’ho prometi, ho faré”, contesta el Toni sense gens de dubtes. “Això sembla una despedida, ho és?”, li pregunta el Toni. El Lleó no diu res, fa que no ho sap arronsant les espatlles mentre continuen caminant, però en l’aire la resposta que queda és sí.
“Ets l’imprescindible. Imprescindible. Entesos?”
El següent és el Roc. El Lleó li ensenya els diaris, li diu que allà hi ha una part de la seva història i que necessita que ell escrigui la seva història, la dels Polseres. El Roc diu que ell no sap escriure “hi ha moltes coses que no sé fer. Tinc la sensació que haver estat en coma m’ha fet massa diferent de la gent. No m’hi sé comunicar amb els que estan desperts. No els entenc. Mira, fins i tot estic enamorat d’una noia que està en coma. T’ho agraeixo molt però sóc massa estrany per explicar la nostra història”, li diu el Roc. Però el Lleó no està d’acord “ets diferent i ets estrany, estaves en coma i no et vas perdre. Ens feies sentir vius, ens feies tenir energia. El món et necessita i el món necessita que expliquis la nostra història tio. Ets l’imprescindible. Imprescindible. Entesos?”, li diu el Lleó. I així el Roc és el triat per ser el cronista de la història dels Polseres. Li fa un petó i li dóna els quaderns.
Al Lleó només li queda la Cris, segurament la conversa més complicada i ella no li posarà fàcil i quan vol parlar, es nega a fer-ho.
“…és aquí on hem d’estar”
Arriben a un penya-segat espectacular on tots queden meravellats. Allà llençaran les cendres al mar. Decideixen que ha de dir alguna cosa com comiat, mentre cada un s’encarrega d’una part de les cendres. “La teva força em va fascinar el dia des del dia que et vaig conèixer. Has il·luminat l’hospital amb la teva presència. Hi ha gent amb el poder de fer-te sentir millor persona només per haver-la conegut. Tu ets un d’aquests. M’has ajudat a ser millor persona.”, diu el Jordi. “Gràcies a gent com tu he descobert que no sóc diferent, que sóc especial. Sempre em tindràs i sempre et tindré. Gràcies per cuidar-me i fer-me sentir tant important”, diu el Toni. “Ets i seràs part de nosaltres. Tu ens vas ajudar a fer-nos grans en l’hospital. Si no t’hagués conegut, jo no qui sóc”, diu el Roc. “T’estimem. T’estimem molt. Se que hem fet aquest viatge per donar-te l’últim adéu però és que no és fàcil. Tu ens….”, la Cris no acaba el seu discurs i s’acaba dirigint al Lleó “se que vols que estiguem a l’alçada. Pretens que ens ho passem bé i aprofitem aquests moments junts, però és que no puc. No puc ser feliç si se…Lleó, hem patit molt, massa, però tu no ens ho pots fer això….Tu, no. Necessito la teva força Lleó.”. La Cris ha esclatat en llàgrimes i marxa. El Lleó acaba el comiat al Benito i llença les cendres.
Acaben tots a la platja. Ja s’ha fet fosc. El Lleó i la Cris seuen a banda. “Sento haver-te espatllat el comiat amb el Benito”, li diu la Cris. “No passa res”, li diu el Lleó que insisteix a parlar amb ella, però la Cris no el deixa “Res del que em diguis o del que facis canviarà el que sento. Ja t’ho he dit tot. Ha estat de la pitjor manera i en el pitjor moment. Es que m’ha sortit així”. “Per això no volia que m’acompanyéssiu”, diu ella. “Per això et volíem acompanyar”, contesta ella. “Ja sabíem que seria dur i que això ningú no ho pot canviar, però per molt dur que sigui és aquí on hem d’estar”.
El Lleó crida als altres. Es posen a menjar coses que el Toni ha agafat de l’hotel. Al Lleó se’l veu content envoltat dels seus amics. De sobte el Toni li diu que té una cosa per ell, és una carta del Benito. El Lleó que riu es queda seriós de sobte. “Me la va donar per si arribava aquest moment”, li diu el Toni. El Lleó l’agafa i se la va a llegir apartat dels altres.
“Potser ha arribat el moment de deixar-te ajudar”
El Lleó llegeix la carta del Benito. Se sent la seva veu.
Estic segur que has acomplert la promesa que em vas fer. No en tinc cap dubte. Potser, fins i tot, ara ets a prop del far, a prop meu. M’hauria agradat que haguessis acomplert la promesa completament curat del càncer, però és evident que no ha estat així. Moltes vegades em feia patir que no tiressis la tovallola. Tot el que tu has hagut de superar és inhumà. Un patiment insofrible, fins i tot per un Lleó com tu. Per algú tant valent i fort com tu. Per això et donaré suport en la decisió que prenguis. Facis el que facis serà el correcte i vull que recordis que la teva lluita no serà mai en va. Sempre he pensat que quan algú mor de càncer o d’alguna malaltia greu el que fa és distreure aquestes malalties perquè sobrevisquin un parell de persones més. I t’he de dir que amb la teva lluita ferotge i valenta contra el càncer estic segur que has aconseguit distreure molt i segur que has salvat algunes vides. Vull que ho recordis Lleó. La teva lluita segur que ha salvat moltes vides. Has estat, ets i seràs un gran lider. Però ara ja no tens força per seguir guiant. Potser ha arribat el moment de confiar en les persones que t’estimen i permetre que et marquin el camí. Són els teus amics Lleó. Potser ha arribat el moment de deixar-te ajudar. T’estimo.
El Lleó està de peu a la vora de l’aigua i es mira als seus amics. Sona “Fil de llum”. Es veu com el Lleó torna amb ells, s’asseu i a la pantalla en negre surt una dedicatòria “A les persones que continuen lluitant”.
Envía una resposta