A mig camí entre el conte i el cinema documental, de forta inspiració poètica, “Nana” és, per la seva directora Valérie Massadian, un “retorn a un món que està desapareixent, un imaginari en el que la naturalesa, els gestos i les accions importen més que les paraules”.
La protagonista de la pel·lícula és una nena de quatre anys que viu amb la seva mare i el seu avi en una granja vella i mig destruïda. Un dia, en tornar de l’escola, tot està en silenci i la vida de la nena canviarà per complet. S’haurà d’enfrontar a la vida, a la mort i a la realitat més crua, però tot des de la innocència de la seva edat, des de la creença en la pròpia capacitat per transformar el món.
Massadian explora la pèrdua d’innocència des d’un punt de vista diferent en el que la innocència no es perd sinó que evoluciona per transformar-se en una força fonamental per superar el drama que envolta a la protagonista: la desintegració del seu entorn. I ho fa amb una pel·lícula curta, de poc més d’una hora, on tot el poder es troba en la imatge i en les evolucions de la nena.
La directora ens ensenya com la nena crea un món on trobar-se segura: reuneix gairebé totes les seves necessitats en una única habitació separada de tot el que no funciona a la seva vida, imita rutines per sobreviure i crea les seves pròpies per donar significat a la nova situació. Aquest procés d’autoconsciència està relatat gràcies a una càmera que ho enregistra tot amb una mirada documental, molt naturalista i desposseïda de cap tipus d’ull crític. I són aquests moments, els 20 o 25 minuts centrals de la pel·lícula, els més interessants de tot el metratge.
Poc diàleg, una càmera fixa que enregistra a mitja distància i una actuació molt natural de la nena, gràcies a la relació forjada amb la directora durant més de dos anys, són els principals punts forts d’aquest conte tenebrós però amb un punt d’esperança. En la part més negativa, algunes escenes innecessàries, un ritme massa lent i una necessitat poc justificada de deixar la construcció del relat en l’espectador.
“Nana” és una pel·lícula interessant, una perspectiva diferent d’històries que hem vist moltes vegades. Té el punt just de màgia que han de tenir tots els contes i el punt d’art que han de tenir totes les pel·lícules que aspiren a anar més enllà. Com sempre, aquests experiments no deixen indiferent a ningú. Personalment crec que podria haver anat una mica més lluny en el seu discurs i rebaixar el to de les seves pretensions.
Envía una resposta