Aquesta setmana l’esperit de Michael Jackson s’ha instal·lat en el Palau Sant Jordi de Barcelona. Els culpables d’invocar-lo han estat els nois del Cirque du Soleil, amb Jamie King fent les funcions d’escriptor i director d’un show al que han anomenat “The Immortal World Tour”. Una sessió d’espiritisme en tota regla, en la que no falten trucs, efectes visuals, llum, fum i projeccions. I com a espiritistes que són no dubten en jugar amb l’emoció dels seus éssers estimats (els fans de Michael) per a que l’experiència sigui intensa.
D’acord. No estem parlant de qualsevol firaire itinerant. Els de Cirque du Soleil venen demostrant, espectacle rere espectacle, que són grans creadors de màgia escènica, portant el circ a cotes vertiginoses i dotant-lo d’etiquetes com #must, #cool, #amazing,… els trending topic de les acrobàcies. Considerant la seva reputació i havent estat encisat anteriorment per les seves arts, un nou espectacle dels du Soleil es rep sempre amb les expectatives ben altes, sobre el trapezi i sense xarxa. I si a sobre agafen a Michael Jackson com a leitmotiv de tot plegat, la bola encara es fa més gran. I amb un globus tan inflat el perill és gran.
El mecanisme de l’espectacle és senzill, combinar l’imaginari del Cirque du Soleil amb el legat creatiu de Michael Jackson. Però fer-ho funcionar ja no ho és tant. El resultat, i que em perdonin els astrofísics per la falta de rigorositat, és com un big bang estel·lar creador de nous universos però també d’algun que altre forat negre.
És fàcil donar-se compte que quelcom falla quan el Sant Jordi no vibra tan com hauria, quan la meitat dels espectadors han de veure els trapezistes des de dalt i l’altra meitat no arriba ni a veure les expressions dels ballarins. Les sensacions de perill es veuen perjudicades i la força de les coreografies es perd en el aire. En aquest sentit es troben a faltar pantalles que amplifiquin el que està succeint sobre l’escenari. Que n’hi han, però es dediquen a enfocar a la corista de torn o al cansí mim vestit de blanc que enllaça sense gaire congruència la col·lecció d’actuacions. Quelcom falla quan, en plena faena circense, en aquestes pantalles apareixen imatges de Michael Jackson que desvien i irremeiablement fixen la nostra mirada. Quan hi han actuacions que ben podrien forma part d’un festival de final de curs de secundària, vet aquí un drag i vet aquí un cor.
Però també hi han d’encerts. Els universos de “The Immortal” es creen quan la balança Cirque du Soleil – Michael Jackson es decanta cap a un dels seus costats. La màgia sorgeix sobre l’escenari en actuacions com la dels gimnastes que reboten contra el terra, els acròbates que travessen mig Sant Jordi penjats per cordes elàstiques, la contorsionista que sorgeix de les pàgines d’un llibre o quan una fusió de llums i cosos es recargolen per, suspesos en l’aire, crear un macrocosmos. Però també hi ha màgia (encara més emocionant i/o emotiva) quan la balança pesa més del costat de Jackson: veure l’exercit de “They Don’t Care About Us” que havia ideat Michael Jackson pel que havia de ser “This is it”; la recreació d’un nou “Thiller”, amb els espectres voladors d’ulls vermells; els moments coreogràfics made in Jackson amb els xandalls lluminosos; o simplement veure peces audiovisuals creades pel show protagonitzades per Jackson com en la que balla i esfuma al mateix temps, o canta de nen i gairebé a capella projectat en un pantalla tan immensa com el seu talent. Moments que finalment fan que tot plegat hagi valgut la pena.
Envía una resposta