De la secció Atlas de l’Atlántida Film Fest arriben avui pel·lícules de grans noms com Ryan Gosling, Kirsten Dunst o David Simon. Quatre títols que segueixen demostrant la gran varietat de temàtiques que ofereix el festival: des del documental sobre el drama de les drogues i el sistema penal als Estats Units fins al món surrealista i ple d’incoherències de Wrong.
Keep the lights on
Després de passar pels festivals de Sundance, Tribeca i Berlín, arriba a l’Atántida Film Fest “Keep The Lights On”. Diuen d’ella que és la cara B de “Weekend” d’Andrew Haigh, i no fallen en la comparativa. Com a en “Weekend”, el director nord-americà Ira Sachs ens explica la historia d’amor entre dos homes, però aquí les limitacions no les posa el temps. De fet la relació entre els protagonistes del film és d’aquestes que duren anys, de les que semblen que han de ser per sempre, i això més que una benedicció, en el seu cas, sembla més aviat una condemna. Marcats per la droga i la gelosia, la parella esquivarà com pot les fletxes d’aquest amor punxant.
Sachs demostra que encara no està tot dit en el cinema,i tot i que el tema de les drogues sí està ja una mica trillat, “Keep The Lights On” destaca en la manera de mostrar la relació entre els protagonistes. Una relació que desprèn naturalitat però alhora desconcert i fins i tot moments d’incomoditat. És el que té veure les coses amb els llums encesos. Una relació allargada en el temps (malgrat que pels protagonistes no passin els anys) amb tot el que això comporta. I precisament això que comporta, juntament amb les bones interpretacions dels protagonistes, és el que fa més interessant un film al que se li acabarà per perdonar un petit cert bucle drogoaddicte a meitat de guió. Cinema gai? potser sí, però no és només això. I.Z.P.
Puntuació: 7
Todas las cosas buenas
La secció Atlas del festival ens permet recuperar aquesta pel.lícula de 2010 que tot i els noms importants que inclou el repartiment no va aconseguir trobar el camí fins a les pantalles del nostre país. “Todas las cosas buenas” suposava el pas a la ficció del director, productor i compositor Andrew Jarecki, nominat a l’Oscar al 2003 pel seu documental “Capturing the Friedmans” i sensació a Sundance al 2010 amb un altre documental, “Catfish” (que ara ha derivat ara en un reality de la MTV).
No obstant, per estrenar-se en la ficció, Jarecki va prendre com a punt de partida uns fets reals que van ocórrer a Nova York a principis dels 80s. Allà va desaparèixer una noia casada amb el fill d’una família rica i, tot i que es va sospitar que ell l’havia mort, no es va poder demostrar mai. Aquests personatges reals al film es converteixen en Kathie (Kirsten Dunst) una jove de família modesta que somia estudiar medicina, i David Marks (Ryan Gosling), el fill gran d’una nissaga d’inversors immobiliaris. Quan es coneixen sembla començar un romàntic conte de fades en el que els dos troben amor, felicitat i el que semblaven voler a la vida: ella una carrera universitària i ell una vida lluny dels negocis de la seva família. Però el conte s’anirà convertint en malson quan els traumes que arrossega David pel suïcidi de la seva mare i la mala relació amb el seu pare (Frank Langella) enfosqueixen el seu caràcter i la relació amb la seva dona. La Kathie, per la seva banda, entra en una espiral de dependència econòmica i emocional que també la va destruint mica en mica fins a la seva desaparició.
El que proposa Jarecki és un thriller que es va tornant més fosc i asfixiant a mida que avança i en aquest aspecte troba bons aliats en les interpretacions dels protagonistes i l’atmosfera en que està rodada gran part de la pel.lícula. Però per altra banda tampoc fa un gran esforç en explorar els fets a fons, exposar alguna teoria encara que sigui ficció més pura, i així deixa que algunes situacions i reaccions quedin inconnexes i superficials, i sobretot l’espectador acabi amb certa sensació de frustració perquè, tal com a la realitat, el que va passar queda sense esclarir. I.M.
Puntuació: 6
Wrong
Després de portar-nos les peripècies d’un pneumàtic assassí a “Rubber” (una de les grans triomfadores en el Sitges de 2010), Quentin Dupieux continua saltant-se les convencions cinematogràfiques amb una comèdia surrealista, absurda i delirant. A “Wrong” les coses, per senzilles i quotidianes que semblin, no acaben funcionant de manera normal, er exemple un rellotge digital que passa de marcar les 7:59 a marcar 7:60 o plou en l’interior mentre tothom fa com si fos el més normal de tot. I és aquest funcionament erroni el que busca generar desconcert en l’espectador mentre l’atrapa preguntant-se que coi passa.
La història de “Wrong” és senzilla. Veiem una furgoneta com crema. Els bombers que l’han d’apagar s’ho miren sense fer res. Per altra banda Dolph desperta per descobrir amb estupefacció que el que més estima en el món, el seu gos Paul, ha desaparegut. Desesperat, el nostre home s’embarca en una recerca repleta de trobades imprevistes i escenes demencials.
“Wrong” atrapa a l’espectador amb escenes imprevistes, amb reaccions no habituals i ambel surrealisme de les situacions. El tram inicial del film i la interpretació de Jack Plotnick, que amb un aire de Sean Penn recrea un personatge assenyat enmig de tot aquell sense sentit lògic, són el més destacat d’aquest film. “Wrong” podria ser una gran pel•lícula si mantingués el pols del tram inicial, però potser la trama de la recerca del gos és massa fluixa, massa nímia per aguantar l’empenta inicial i el film perd força. Un s’acostuma al desconcert i, de mica en mica, es perd l’interès fins arribar a una resolució força fluixa. Y.A.L.
Puntuació: 6
The house I live in
Eugene Jarecki i David Simon ens presenten un documental sobre la lluita del sistema judicial dels Estats Units contra el tràfic de drogues. “The house I live in” ens parla de les contradiccions d’aquesta lluita, de les violacions de drets humans i llibertats individuals i de la complicada vida de les persones que passen per les presons i lluiten per recuperar les seves vides.
El documental intenta donar veu a totes les persones implicades en el drama que suposa el món de la droga i tracta d’explicar quins són els errors de l’actual forma de lluitar contra el narcotràfic. Interessos econòmics, socials i polítics acaben definint les directrius de com funciona el sistema judicial nord-americà i les seves limitacions a l’hora d’enfrontar-se als grans poders que controlen la droga.
Testimonis de policies i de la classe judicial, històries individuals de petits delinqüents i els drames de famílies que han patit molt per la droga s’uneixen a les reflexions que el propi documental fa al voltant d’aquesta situació. Elegant i molt ben narrat, els diferents continguts s’uneixen a través d’un fil narratiu clar i perfectament definit, que en tot moment ens explica una història i ens permet acompanyar el raonament de manera lògica.
“The house I live in” pren partit des del primer moment i s’ha d’analitzar tenint en compte aquest punt de vist tan definit. Acceptat això, estem davant d’una gran mostra de cinema que ens apropa a un greu problema i ens intenta explicar per què els esforços que es fan no són els correctes i com afecten a les classes més desfavorides de la població. D.F.
Puntuació: 8
Envía una resposta