Per portar la contraria a la ressenya anterior, encara hi ha qui en aquest món ultraenvaït per l’electrònica perquè si i els sintetitzadors robòtics marcant les veus, se li’n refoten les tendències i es mantenen fidels als paradigmes més clàssics. Hi ha gent com Kurt Vile que encara poden agafar una guitarra i poca cosa més i des de la més sincera austeritat anar construint un món sonor ple de melodies. “Wakin on a pretty daze” és un disc obra d’algú que cuida molt la seva música sense renunciar a la imatge de cantautor rodamón, un esperit lliure i viatger, a qui no es deixa de comparar amb els Neil Young o Tom Petty dels 70, perquè certament és l’encarnació disposada a manifestar el seu esperit en el panorama actual.
Hi ha temes en que Vile s’explaia durant més de nou minuts, ‘Waikin on a pretty daze’ i més de deu, ‘Goldtone’, sense preses, recreant-se en la cançó que va construint poc a poc. En d’altres accelera el pas i concentra poesia rockera en poc més de tres minuts, ‘Snowflakes are dancing’ o ‘KV crimes’. I en migtemps dispara onades de bon rotllo a ‘Shame chamber’, s’embolica en la melancolia a ‘Pure pain’, deixa que la percussió empenyi la seva veu a ‘Girl called Alex’ o enreda els dits entre les cordes de la guitarra a ‘Was all talk’. Fins i tot presenta el seu segon sencill ‘Never run away’ amb un vídeo fet a casa i amb una de les seves filles corrent per l’habitació perquè segons ell no té pressupost per rodar un anunci comercial. Així és Vile, algú que difumina les línies entre l’espontani i el preparat, per exposar cap enfora tot el que li passa per dins. I en aquest recorregut que plasma al seu darrer disc, Kurt Vile aconsegueix que el senzill no sigui per res avorrit, ans al contrari, que sense artificioses complicacions tot estigui ple de matisos i petites curiositats que fan interessant escoltar-se aquesta explosió d’un món interior diverses vegades.
Envía una resposta