Com a producte televisiu contemporani, Hunderby (2012) és un cas únic. Al Regne Unit no hi ha res que s’hi assembli, ni tan sols remotament, i fora bo preguntar-se si ens trobem davant d’un d’aquells casos, poc o gens freqüents, en què el talent dels uns i el coratge dels altres converteix la iconoclàstia en patró d’ortodòxia venidora. És, en tot cas, el segon projecte en solitari d’una Julia Davis que ha adquirit, en part gràcies als elogis superlatius d’Stephen Fry i companyia, l’estatus oficial de comedy genius.

La història de Hunderby comença, segons la veu en off que solemnement ens ho explica, l’any 1831. En una platja d’aparença remota, veiem com un home negre carrega amb la força dels seus braços una dona que, sembla, ha perdut el coneixement. De fons, un vaixell mig enfonsat ens explica la tragèdia i el narrador ens confirma que el que veiem són els dos únics supervivents d’un naufragi. L’heroi mira de reanimar la dona; li fa el boca a boca mentre, de fons, un grup de vilatans arriba a tota velocitat i gairebé sense esma al lloc dels fets: ‘Filthy beast…trying to eat a dead girl!’ (‘Bèstia indecent,…intentar menjar-se una noieta morta!’), crida una dona. El supervivent fuig sense pensar-ho dues vegades –ni tan sols mira d’aclarir el malentès– i és gràcies a l’assistència mèdico-eròtica del doctor Foggerty (Rufus Jones) i a les pregàries del clergue Edmund (Alex MacQueen) que la noia recupera el sentit.

L’escena inicial sintetitza, en poc més d’un minut, el to subtil d’una comicitat que, al llarg de vuit episodis, fa acte de presència sempre en el moment idoni i d’una manera fabulosament dosificada. Hunderby és diferent perquè sense aquests exabruptes no seria sinó una, més que decent, sèrie d’època hereva argumental d’una tradició literària clàssica i farcida d’un elenc de personatges realistes, els hàbits, les vestimentes i el llenguatge dels quals, s’adeqüen correctament al període en què se situa la història. ‘I take much comfort from your simplicity’ (La teva simplicitat em conforta enormement), li diu l’Edmund a la nouvinguda, amb qui finalment contraurà matrimoni en segones noces. Sota l’aixopluc d’una ombrel·la i davant d’un paisatge marítim majestuós, el clergue mira de seduir l’Helene (Alexandra Roach) amb un reguitzell d’elogis que només ho són per ells dos i que des d’una òptica contemporània, en canvi, s’acumulen en forma d’incorrectíssims menyspreus del tot inacceptables.

Celebrada la cerimònia nupcial, l’Helene es trasllada a la seva nova llar i allà coneix la Dorothy (Julia Davis) qui, a més de l’assistenta de l’Edmund, és un homenatge gens dissimulat a la senyoreta Denvers, el personatge sinistre del Rebecca de Du Maurier. Com ella, la Dorothy dedica tots els seus esforços a afeblir i torpedinar la relació entre el clergue i la seva dona. Controla cada detall de les seves vides, mou fils d’una forma despietada i aprofita la ingenuïtat i la debilitat d’esperit d’una Helene desconcertada que assumeix la responsabilitat d’un cúmul de desgràcies amb vergonya i desolació.

Hunderby Julia Davis

Hunderby és, doncs, una història de crueltat i d’indefensió, dos dels temes predilectes de Julia Davis. Més propera a l’univers de la performance que no pas al de la interpretació teatral (i això no és gens estrany al Regne Unit), la Julia va debutar amb un projecte televisiu propi ara fa gairebé una dècada amb Nighty Night (2004-05), una comèdia d’una incorrecció gairebé insuportable. Eren els anys de la comedy of embarrassment de The Office (2001-03), del surrealisme i la fantasia The Mighty Boosh (2004-08) o de la sàtira política de The Thick of it (2005-12); els anys de tots aquells atreviments televisius que les graelles de la BBC s’empassaven alegrement i que –amb excepcions com la d’aquesta última– s’han convertit avui en patrimoni gairebé exclusiu de Channel 4 o de cadenes privades com les del grup BSkyB.

Nighty Night, protagonitzada per la pròpia Julia Davis, feia com Hunderby i mostrava les seves credencials a la primera seqüència: ‘Haurem de començar el tractament d’immediat’, anuncia un metge a un matrimoni que voreja la quarantena. La dona arrenca a plorar: ‘Why me?’, lamenta, mentre el seu marit mira d’alleujar el dolor amb unes paraules de consol: ‘Jill, intenta veure les coses amb perspectiva: al cap i a la fi, sóc jo qui té càncer.’ I la cosa només empitjora. La Jill Tyrell no només es desentén de la malaltia del seu marit sinó que explica a tothom que s’ha quedat vídua i es dedica a flirtejar amb el seu veí, casat amb una pobra dona que seu en una cadira de rodes per culpa d’una esclerosis múltiple.

Com The Office, Nitghty Night ens mostrava la cara més llastimosa i miserable d’una Anglaterra on, com als Estats Units, es manté un vergonyós i accentuadíssim desequilibri entre allò que hi passa a les grans ciutats –i molt especialment a Londres– i el que t’hi pots trobar a llocs com Slough, Bedford o Ipswich. Però va ser probablement l’Steve Coogan (A Cook and a Bull Story, 2006) qui, primer amb Knowing Me Knowing You with Alan Partridge (1994-95) i després amb I’m Alan Partridge (1997-02) va recuperar –o potser fins i tot encetar– un format que tradicionalment havia quedat reservat als programes d’sketches humorístics. I és que és innegable que el programa de ràdio de matinada que l’Alan Partridge conduïa des de Norwich contrastava amb les veritables ambicions del personatge d’una manera molt similar a com ho feia la sucursal de Wernham Hogg per al David Brent o aquell desolador saló de bellesa per a la Jill Tyrell.

Hunderby Julia Davis

Però per a la Julia Davis, l’Steve Coogan no va servir només de font d’inspiració; el de Manchester, a més, li va donar la seva primera gran oportunitat a la petita pantalla amb Human Remains (2000). Aquell va ser el debut televisiu de Baby Cow, l’extraordinària productora establerta pel protagonista de 24 Hour Party People (2002) i avui dirigida per l’arxi-talentós Armando Ianucci (The Thick of It). Abans de fer possible l’existència de The Mighty Boosh, Moone Boy (2012) o l’esplèndida The Shadow Line (2011), Baby Cow va produir aquesta sèrie, protagonitzada per la Julia i el Rob Brydon, sobre la desoladora, monòtona i llòbrega vida de sis parelles britàniques. De Human Remains va sortir-ne un grapat d’idees que al cap de pocs anys reapareixerien a Nighty Night i que haurien tingut continuïtat a Lizzie and Sarah (2010) sinó fos perquè a la BBC li va semblar que la combinació d’adulteri, violència domèstica i menyspreu verbal incessant convertien aquell capítol pilot (que es va emetre traïdorament un dissabte a mitjanit) en quelcom excessivament macabre, fins i tot per als estàndards de la Julia Davis.

Dos anys més tard, la cadena privada Sky Atlantic es va arriscar amb Hunderby i va veure com els seus ratings es multiplicaven per dos el mateix dia de l’estrena. La sèrie, a més, va ser guardonada als British Comedy Awards a les gens menyspreables categories de Millor Sitcom i Millor Nou Programa de Comèdia i va aconseguir una merescuda i exitosa remissió a principis de 2013. Com en el seu moment ho van fer els Milligan, Cleese, Coogan o Gervais, la Julia Davis ocupa, ara per ara, el lloc d’honor de la comèdia televisiva britànica.



HUNDERBY

Creador: Julia Davis
Direcció: Tony Dow
Guió: Julia Davis
Música: Nina Humphreys
Intèrprets: Alex MacQueen, Alexandra Roach, Julia Davis, Rosie Cavaliero, Rufus Jones, Kevin Eldon,Ben Bishop, Rebekah Staton
Capítols: 8 (de 30 minuts)
Data d'estrena: 27 d'agost de 2012


Web oficial


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies