"Girl who got away" - Dido
4Valoració

Dido és d’aquelles solistes que no sembla haver acabat de trobar mai el seu lloc en un món ple de cantants femenines disposades a destacar. Mentre ella espaiava els seus discos amb eterns interludis de quatre anys, les Rihanna, Lady Gaga, Amy Winehouse, i tantes altres d’aquest món se li menjaven els focus de l’actualitat musical. La seva sempre ha estat una proposta més modesta, senzilla i sense escarafalls, però ai, aquest altre extrem també està ple d’Adeles i Taylor Swifts. La veu de Dido és bonica però sense una tonalitat que la faci memorable, les seves lletres no són especialment interessants i la música que les acompanya tampoc resulta destacable, i això sempre l’ha mantingut en un segon pla en un món carregat d’ofertes amb coses diferents a oferir als aficionats a la música. No deixa de ser simptomàtic que el seu major èxit, ‘Thank You’, ho esdevingués arrel de la participació de Eminem. Ara ha tornat a deixar passar el temps de rigor des de la publicació de “Safe trip home” (2008) i aquest 2013 ha vist la llum “Girl who got away”. Es tracta d’un disc amb divuit temes, la majoria nous, algun amb dues versions i també una nova versió acústica de la mencionada ‘Thank You’.

Dido, "Girl who got away"

El conjunt, però, torna a pecar del mateix de sempre. Un cop sentides un parell de cançons, la resta és més del mateix, constituint un recull monòton, on res no sobresurt per sobre la resta. On una vegada més, la dolça veu de Dido no s’arrisca massa i les lletres no destaquen per res especial. Sonorament intenta posar-se al dia a base de sintetitzadors i bases lleugerament electròniques, però que al final acaben sonant més com un forçat intent d’ajustar-se a les tendències que corren que no pas d’haver buscat el so que més convenia a determinades cançons. I és que en la majoria de casos, aquests arranjaments modernitzadors són del més bàsic i repetitiu. És el cas de ‘Girl who got away ’, ‘Let’s run away’, o les dues versions de ‘Let us move on’ que conté el disc. Un àlbum on també deixa lloc als sons acústics marca de la casa com a l’obertura ‘No freedom’, ‘Sitting on the roof of the world’ i ‘Happy new year’, i on fins i tot podria semblar que intenta sortir-se una mica de la línia en talls com ‘End of night’. Però quatre anys més tard aquest nou disc de Dido torna a resultar pla, avorrit, homogeni, això sí, perquè no té pujades ni baixades, ni emoció ni èxits que facin perdurar aquest disc els probables quatre anys que trigui Dido a llençar-ne un altre.

Sobre l'autor

Isa Martínez

El cine em va atrapar abans dels 10, la literatura fantàstica abans dels 12 i el rock i les sèries abans dels 15. La cultura audiovisual va obrir davant meu un món de possibilitats i la meva passió per ella ja no té cura. Addicta sense remei a la música en directe, a la ciència-ficció, a una bona historia i a tot el que la creativitat sigui capaç de regalar-nos. Convençuda de que el món sencer és una aventura plena de tresors per descobrir pels que tenim ànima d’Indiana Jones.

Posts relacionats

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada