El Lleó ha decidit abandonar l’hospital voluntàriament i encara que, inicialment, prohibeix als Polseres que l’acompanyi, al final el Jordi aconsegueix convèncer-lo de que no anirà enlloc sol i que necessita als altres. Pugen tots en una furgoneta que era del Benito, que ha estat decorada pels petits de l’hospital i emprenen camí. Sona Nua – Camí de Terra i els Polseres recorren carreteres camí a Canet de Mar, el lloc on vivia el Lleó. El lloc on encara viu el seu pare, qui no l’ha visitat mai des de que li van diagnosticar el càncer.

Polseres vermelles capítol 27

“T’odio tant que no et podré perdonar mai”

Arriben a la casa del Lleó. Està segur que el seu pare no hi serà, perquè a aquella hora treballa i se li noten les ganes d’ensenyar casa seva als seus amics. Però quan entren troben una casa molt desendreçada, que fa molt mala olor. Així i tot es distreuen mirant les fotos que hi ha a la llar de foc. El Lleó de petit, la seva mare, el Lleó vestit de futbolista, la Gavina, molt records d’abans de que entrés a l’hospital per no sortir en molt de temps. Pugen fins les golfes perquè el Lleó els vol ensenyar la seva habitació i recorden quan, pel seu aniversari, li van portar la seva habitació a l’hospital però en quan treu el cap es troba que està buida. No estan les seves coses, l’estant pintant i el Lleó torna a baixar d’allò més empipat i recordant el seu pare i no de manera maca.

Surt i torna a la furgoneta per anar al bar del seu pare. Només arribar se li encara “que has fet amb la meva habitació?”. El pare que està jugant a domino amb uns amics es gira i no es pot creure el que veu. Es queda parat. El Lleó està molt i molt emprenyat “Et fa vergonya que sàpiguen la mena d’home que ets? Aquest home que us ha servit dinars i sopars no m’ha vingut a veure ni un puto dia des de que em van ingressar a l’hospital. Cuida millor als seus clients que al seu propi fill”. El Lleó només vol les seves coses. Pateix perquè el pare no li hagi llençat, però no les té guardades. L’home ha buidat l’habitació per pintar perquè es vol vendre la casa. I arriba el moment de la veritat “Perquè em vas deixar de venir-me a veure quan va morir la mare?”, li pregunta el Lleó. “La Gavina s’ocupava millor i ho feia millor del que jo hauria pogut fer mai”, li contesta el pare, que no li donaran cap premi a la sensibilitat paternal. “Tinc la sensació de que t’he fallat com a fill. Quan venies a veurem amb aquella cara de fàstic. Tenia 13 anys. Si et vols curar, et curaràs, com si ho hagués triat jo. T’odio tant que no et podré perdonar mai. Vull que ho sàpigues”, li diu el Lleó. El pare sembla que se’n penedeix. “Podem començar de nou”, però el Lleó no pot, no li interessa ja i l’acaba engegant. Marxa del bar, pegant una manotada a una safata amb vasos que acaba tirant i trencant.

Torna a la casa per recollir el que semblen dos quaderns i els diu als altres que ja poden començar el viatge. Els altres no saben on van encara. Quan tornen a la furgoneta l’ambient és molt tens, no diuen res, fins un comentari del Toni “Que heavy tot plegat, però a la vegada també a molat”. A partir d’aquí comencen a comentar, a fer broma, el Jordi treu una bossa de patates que ha robat del bar del pare del Lleó “A la salut del teu pare” i l’ambient canvia.

Polseres vermelles capítol 27

“No t’agradaria veure com plou a l’hospital?”

A l’hospital la Cris està a l’habitació amb l’Eva, la seva companya. De sobte des de la sortida de l’aire condicionat se sent un mòbil. L’agafa l’Eva i no reconeix el número, però hi ha un missatge “és el moment”. La Cris fa veure que no sap res “deu ser una broma” però fa cara que en porta alguna de cap. L’Eva agafa una cigarreta i la Cris li pregunta si va a fumar amagada al lavabo. L’Eva es posa una mica a la defensiva però la Cris li suggereix que pot fumar allà mateix, a l’habitació. “Em pensava que éreu més llestes les anorèxiques” comenta l’Eva assenyalant-li els detectors de fum. “És només un plàstic per enganyar als pacients”, contesta la Cris. “Que vols?”, l’Eva ja té definitivament la mosca al nas i encara que la Cris dissimula la seva companya té clar que trama alguna cosa. “No t’agradaria veure com plou a l’hospital?”, li acaba dient la Cris mentre li subjecta la ma en la que té un encenedor. I s’encén.

Els nostres viatgers arriben a un ferry i fan pujar la furgoneta.

El següent que es veu és, com la pluja cau a la planta psiquiàtrica de l’hospital. Sona l’alarma, la gent corre fugint de la mullena segura. La Cris agafa una bossa, s’acomiada de l’Eva i marxa tranquil·lament sense despertar sospites.

Mentre els nois comencen a gaudir el viatge en el ferry.

Puja en un ascensor i allà es troba a la Rym, que sap perfectament que està fent “Testàs escapant?”. La Rym li diu que es xivarà però sap que està fent broma i es posen a riure les dues. Quan se separen la Rym li diu: “Cuida’l, eh?”. Fora de l’hospital l’espera l’avi del Toni que la porta al ferry.

Els nois estan a la coberta gaudint del sol, la brisa marina. De sobte apareix la Cris que s’uneix a ells en el viatge. Tots l’abracen menys el Lleó que inicialment no li fa gràcia veure-la allà. “Per què t’enfades?”, li pregunta la Cris un cop estan sols asseguts un al costa de l’altra en la coberta del vaixell. “Perquè no hauries d’haver vingut. No estàs en condicions. És perillós”, li contesta ell, preocupat per ella. “I ho dius tu?”, contesta ella.“Et controlaré el que menges, eh?”, insisteix ell. “Ja estic acostumada”. “Ja has portat la medicació?”, pregunta ell. “Que sí Lleó, jo em vull curar”, li diu ella. I el Lleó sembla que queda una mica més tranquil de manera que ja poden parlar de Canet, de la trobada amb el seu pare, dels crits que li ha fumut ell, la seva habitació i acaben rient de l’anècdota. El Lleó encara està una mica reticent que la Cris vulgui convèncer-lo per tornar a l’hospital. “T’enfades si surto de l’hospital, i també t’enfades si intento que hi tornis. Això de ser lider és un xollo”, fa broma la Cris. Finalment el Lleó li diu “gràcies per venir”. “No m’ho perdria per res del món, estar aquí els dos sense pijama, ni cadires de rodes”, contesta ella i s’agafen de la mà.

El Jordi continua amb una idea fixa, convèncer al Lleó que torni a l’hospital i no es deixi morir a fora. El Jordi vol que el viatge serveixi perquè el Lleó recuperi forces i torni a l’hospital per tornar a la lluita contra el càncer. El Toni no ho té tant clar, i encara pensa que s’ha de respectar la decisió del Lleó. El Jordi i el Roc decideixen que miraran de fer canviar d’opinió al Lleó. El Toni pensa que no aconseguiran res.

Polseres vermelles capítol 27

“Porto molts anys sent valent, ara vull ser covard”

Continuen el viatge a ritme de  Sopa De Cabra – Seguirem Somniant (Inèdita). Després del ferry, continuen la furgoneta i roben una platja que els encanta i aturen la furgoneta per banyar-s’hi, una cosa que el Lleó sempre havia somiat de fer.

Allà el Roc i el Lleó parlen. El Roc explica que el que va fer quan va sortir de l’hospital va ser “passar tota una nit sense dormir”. Després el Roc comença a parlar-li, de manera poc dissimulada, de les possibilitats. Fent-li veure que encara que un 3% sembli baix, podria no ser tant baix, perquè la primitiva que encara hi ha possibilitats més baixes que toqui, però toca. El Lleó riu perquè veu perfectament que està fent el Roc.

En aquell moment arriba un d’un hotel que quan veu les polseres que porten es pensa que formen part del “tot inclòs” i els diu que poden entrar per la porta de darrera. Així que els Polseres acaben sent hostes de l’hotel, menjant fins afartar-se en el buffet lliure, briden per l’Ignasi mentre dinen i es banyen en la piscina, fan una classe d’aquagym. Estan rient i passant-s’ho bé quan el Lleó que s’ho està mirant des de la vora cau a l’aigua desmaiat.

S’espanten molt i el primer pensament de tots és tornar a l’hospital. “No se si no ho enteneu o no ho voleu entendre, no tornaré, ja estic fart que m’intenteu convèncer que torni a l’hospital, fart. Jo ja sé el que tinc i només tinc un 3% de possibilitats de sobreviure, i prefereixo viure a la meva manera, que morir a la seva. Ho enteneu o no?” s’empipa el Lleó. “Ja sé que voleu que lluiti. I que sigui un lleó. I que sigui valent, però és que no puc més. Ja no puc més. Porto molts anys sent valent, ara vull ser covard. Volia que estiguéssim aquí tots junts per divertir-nos. Fer coses que no hem fet a l’hospital. Però si l’únic que voleu fer és convèncer-me, ja podeu marxar. Ja sé que em puc morir, ja ho sé. I aquest desmai es pot repetir i pot ser molt pitjor, però no pensa canviar d’opinió collons. No penso tornar a l’hospital. O esteu amb mi i em respecteu o no cal que us quedeu.” I clar, després del discurs no hi ha volta de fulla, s’han de quedar amb ell, donant-li suport i sense mirar de fer-lo canviar d’opinió per tornar a l’hospital.

Tornen caminant per la platja, abandonant l’hotel a ritme Lax’n’Busto – Tornarem . Lluny veuen una festa que no sabem si és privada però decideixen colar-se. “I si ens fan fora?”, pregunta el Jordi. “No faran fora a dos coixos, ni a un comatós, ni a un asperger, ni a una suïcida bulímica, i un mort” van dient. “Que encara no estic mort, collons”, protesta el Lleó. “Si ho dic per l’Ignasi, tonto”, contesta el Jordi. I rient es colen a la festa.

Polseres vermelles capítol 27

“Una joguina per dia”

Ballen, el Toni li demana a la disc-jockei que posi la seva cançó, que no sap de qui és però que fa “sense tu, sense tu…sense tu, sense tu….” i el Jordi lliga amb una noia. La noia li demana per ballar i ell diu que balla fatal. “Que passa, no tens ritme?”, li pregunta ella. “No, el que no tinc és cama”, contesta el Jordi. Ella no s’ho creu i el Jordi li ensenya, li explica que ha estat un càncer i que el Roc no és el seu germà petit, sino un amic de l’hospital.. Quan li pregunta com es diu el Jordi contesta “Ignasi, i no he fet mai cap petó a cap noia”. El resultat és que el Jordi aconsegueix un petó, quan la noia acaba de fer-li el Jordi li dóna les gràcies i comenta “una cosa menys que té pendent l’Ignasi”.

El Lleó i la Cris estan tots dos sols a la platja. El Lleó els dos quaderns que s’ha endut de Canet de Mar, que són el diari de la seva mare. De fet era el diari de tots dos que van començar junts quan lo van diagnosticar el càncer per tenir “el nostre historial d’hospital”. S’ho miren junts. La Cris es fixa en la lletra del Lleó. “Jo crec que m’ho feia fer perquè no se m’oblidés escriure”, comenta el Lleó. “La teva mare devia ser molt especial. Vols que llegeixi un tros?”, diu la Cris. “Avui hem ingressat. Estem en una habitació petita però xula. Tinc 10 anys i és el primer cop que dormo fora de casa. La meva mare diu que quan esbrinin el que em passa que no tingui por, que un dia quan ho llegeixi serà important recordar i que riurem d’això. Vols que segueixi llegint?”- el Lleó no diu res però fa que sí amb el cap.- “Diuen que estarem poc temps. I la meva mare m’ha promès que cada dia em portarà una joguina. Una joguina per dia. No se si vull marxar perquè puc ser el nen amb més joguines del món. Li he promès que sempre escriuré aquest diari fins l’últim dia perquè m’ha jurat que haurà un dia en que estarem curats en una platja rient i menjant gelats. T’ho prometo que ho faré. Tinc son. Aquí acaba el primer dia. Crec que la meva mare té raó. Estaré poc temps.” La Cris llegeix entre llàgrimes. El Lleó va escriure fins el dia que va morir la seva mare i diu que l’ha agafat perquè encara que no ha complert la promesa d’escriure cada dia, vol escriure el final. “Quan parles de la teva mare se t’il·lumina la cara”, li diu la Cris. “També pensava que m’agradaria fer l’amor amb tu Lleó”, afegeix. “Aquí, a la platja?”, pregunta ella. “Sí, perquè no…?”, contesta la Cris. Dit i fet, es comencen a besar i s’estiren a la platja.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies