Es notava a l’ambient que el públic de l’Auditori tenia ganes de retrobar-se per fi amb Pablo González, el director titular de L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). I més encara si tenim en compte que la cita ens permetia escoltar íntegrament el Rèquiem de Verdi, una peça singular en l’obra del compositor italià, de tarannà marcadament operístic, de la qual l’OBC -acompanyada d’uns solistes de primer nivell, del Cor del Gran Teatre del Liceu i del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana- ens va oferir una versió excepcional.
Encara que només els afeccionats a la música del segle XIX coneguin el seu nom, li devem molt a l’editor musical Giulio Ricordi. Complerts els cinquanta anys, el gran Giuseppe Verdi es considerava oficialment retirat de la composició musical i consumia les hores, més aviat avorrit, en un escó del Parlament italià. Però Ricordi sempre va tenir clar que en el cap de Verdi hi havia encara molta música que havia de sortir a l’exterior, i no va dubtar a oferir-se a publicar les obres que poguessin sorgir encara de la imaginació del geni de Busseto. Des de llavors, Verdi encara va tenir temps de compondre grans òperes com ara Don Carlos, Aida, Otello (acceptant un repte del propi Ricordi, qui el va temptar amb la possibilitat de musicar per primera vegada a William Shakespeare) i -als setanta-sis anys!- Falstaff (un altre cop Shakespeare), la seva última gran obra.
Entre Aida i Otello, Verdi va emprendre la creació d’una llarga peça certament singular en la seva trajectòria, un Rèquiem -que ell va pensar que, seguint l’exemple de Wolfgang Amadeus Mozart, es convertiria en la seva última obra; encara que, afortunadament, es va equivocar- dedicat al seu admirat Gioachino Rossini. El propi Verdi va escriure entusiasmat a Ricordi sobre la possiblitat de retre un futur homenatge musical al geni del bel canto que agermanaria a diversos compositors italians; encara que l’obra de tots plegats no va arribar a estrenar-se fins cent vint anys després. Amb el temps, Verdi reprendria l’última part de la seva composició per a un altre rèquiem, aquesta vegada dedicat a l’escriptor del Risorgimento Alessandro Manzoni, a qui també admirava profundament. En ambdues obres va quedar palès que Verdi era sobretot un home de teatre, capaç d’evocar diversos estats anímics mitjançant la seva música -des dels més lírics i esvaïts fins als més exaltadament romàntics-, com si es tractés d’una successió de leitmotivs operístics. Per això, molts crítics han assenyalat oportunament l’evident vinculació a l’òpera d’aquesta obra que ens apropa més al sentiment romàntic que no pas al religiós.
Una OBC en plena forma ens va oferir una versió impecable i colpidora d’aquesta gran missa, en més de vuitanta minuts que se’ns van passar en un tres i no res. Per a fer-ho va comptar amb la inestimable col·laboració del Cor del Gran Teatre del Liceu i del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. A més vam tenir l’oportunitat d’escoltar a uns solistes de primer nivell, que van elevar encara més la brillant execució: la soprano russa Evelina Dobraceva –qui va substituir, per problemes de salut, a Maria Luigia Borsi, amb gran mestratge–, l’experimentada mezzosoprano hongaresa Ildiko Komlosi, el talentós tenor nord-americà Russell Thomas i l’impressionant baix italià Riccardo Zanellato. Tots plegats van saber expressar el lirisme dels passatges més elegíacs com la Lacrymosa, el caire més introspectiu de l’Agnus Dei o la força arrauxada de l’anunci de les trompetes del Judici Final del Dies Irae. Una nit plena de talent i emoció que el públic, dempeus, va saber agrair-los a tots amb una llarga ovació.
Envía una resposta