Qui conegui Lil Wayne, sabrà bé quin peu calça. Per “I am not a Human Been II” (esta clar que pels títols dels discos no si trenca gaire el cap) ni tan sols es canvia de sabates. Lil Wayne es passeja amb tota la comoditat del món per les 17 cançons que inclou el disc, fent-se acompanyar en la seva passejada per alguns dels noms més sonats del panorama actual del Hip-Hop, com Drake, Dre, Trina, Future, Nicki Minaj o Big Sean.
El raper continua amb la seva vomitada de rimes habitual, amb aquesta veu de sargantana que a més d’un li pot resultar desagradable, tan com les seves lletres, per les que en aquesta ocasió sembla haver-se oblidat una mica del tema social. Prematur com en tot, sembla que als seus 30 anys Lil estigui travessant una crisi dels 40, forçant-se per comportar-se com un adolescent en plena ejaculació d’hormones. De quantes formes es poden rimar les paraules “Bitches” i “Pussy”?
Musicalment s’agraeix que Wayne no s’hagi rendit al dance més comercial, i tot i que la meitat dels temes no acabin de fer el pes, i que els seus intents d’emular a Kanye West siguin frustrants, hi han un bon grapat de temes gens menyspreables. Especialment inspirat trobem “Love Me”, un tema a migtemps en el que Wayne mostra la seva visió sobre l’amor (bé, sobre el seu bitches love). Dins aquesta línia podem destacar també “Curtains” i “Rich as Fuck”, amb una de les millors bases del disc. Entre les més mogudes destaco quatre temes: “Beat the shit”, per la seva potencia i aquesta tornada en clau cançó infantil; “My Homies Still”, pel seu endimoniat ritme-mou-pompis; “Lay it dawn” per l’encert que suposa fitxar la mirada en les noves tendències i fer servir com a base el tema “Easy Easy” dels TNGHT (Hudson Mohawke x Lunice); i per acabar “Wowzerz” divertida i descarada com poques, amb perles com “My tongue go BRRRRRRR, my dick go BAH!”.
Envía una resposta