De la secció Oficial de l’Atlántida Film Fest us portem quatre propostes que tenen poc en comú: un fals documental al voltant de l’Erasmus, un drama de tall costumista, una comèdia romàntica ambientada a Barcelona o l’estrany viatge cinc joves per un bosc.

Mi Loco Erasmus

MI LOCO ERASMUS

Una de les propostes més curioses de la secció oficial és aquest “Mi loco Erasmus“. Un projecte tan boig com el seu protagonista, Dídac Alzaraz, el creador. Es tracta d’un fals documental sobre Erasmus. O sobre el procés de creació d’un documental sobre Erasmus? O un fals documental sobre un fals documental que parla d’Erasmus? No, més aviat sobre l’autodestrucció d’un projecte documental. No no. Sobre Didac i en definitiva la seva química mental productora de diarrees creatives. Un bon grapat de bones idees dirigides (amb un altre bon grapat d’encerts) per Carlo Pardial.

Al capdavant del grup Los Pioneros del s. XXI, Padial i els seus companys fa temps que agiten Internet amb els seus falsos documentals i el seu magazine “Go, Ibiza, Go!”. Aquesta és la seva òpera prima, adaptació lliure de la seva novel·la Erasmus, Orgasmus y otros problemas. L’han penjat l’etiqueta (tonta) de creador de post-humor i diuen que fa cinema low-cost. Però etiquetes a banda cal destacar el bon us que fa dels recursos 2.0 (a.k.a. youtube, streetview, facebook) i la col·lecció de personatges que inclou el film, amb intervencions com la del còmic Miguel Noguera, que “flipa” igual que ho fem nosaltres, i la de l’àvia de Didac, que protagonitza una de les millor escenes del film. Tot i així el guió resulta un pèl redundant, i guanyaria en ritme amb una bona retallada de 20 minuts. I.Z.P.

Puntuació: 6

Los Increíbles

Los increibles

El realitzador David Valero es va fer un tip de recollir premis amb el seu curtmetratge “Niños que nunca existieron” (el seu debut al 2007) i el seu documental “El día que yo me muera” (2010). Ara es llença al món del llargmetratge sense deixar enrera aquesta voluntat documentadora amb “Los increíbles”, un film que ja es va poder veure en la secció de Nuevos Directores del passat Festival de San Sebastián i que ara forma part de la secció oficial d’aquest Atlantida Fest.

Los increíbles” pot resultar enganyosa pel nom, pel cartell, per algunes sinopsis breus del film i per tots aquells que creguin que els herois són aquests éssers amb poders que salven el món enfundats amb trajos i màscares. Valero ret aquí homenatge a una altra mena d’herois, la gent corrent que s’enfronta a l’enfermetat, a la incomprensió o a la soledat i tot i així aconsegueixen sortir victoriosos. Gent així, corrent, són els seus protagonistes, a quí posa el sobrenom de Ala Rota (un home amb una discapacitat), La Dama de Hierro (una señora de 94 anys amb ganes de seguir vivint) i La Mujer Radiactiva (una mare de familia en tractament per càncer). En ells fixa el director la càmera i ens explica el seu dia a dia en pausats primers plans i amb molta naturalitat, reivindicant el poder de tota persona per superar les adversitats.

Amb un realisme que no cau en la sensibleria ni la condescendència, el director ens endinsa en les vides d’aquestes persones, que podrien ser qualsevol dels qui ens envolten, i les relacions humanes que estableixen amb amics i familia. I el resultat és un mosaic documental agredolç fet amb molta sencillesa i sensibilitat, tant real com la vida mateixa, perquè això precisament és el que ens vol mostrar. I.M.

Puntuació: 6

Dos

dos

Barcelona es converteix en l’escenari de dues històries d’amor i desamor, d’una d’una parella espanyola i d’altra grega a “Dos”. A Hipòlit, un jove hel·lè, l’acaba de deixar la seva nòvia, Fedra, mentre que Hèctor i Nerea, madrilenys establerts en la Ciutat Condal, descobreixen l’impacte de la seva relació en les seves respectives vides. Podria ser una història d’amors i relacions convencional però Stathis Athanasiou, en la seva òpera prima, altera l’ordre cronològic tradicional per a crear un film en el qual les vides dels personatges s’uneixen de forma inesperada. Dues històries construïdes, però desconstruïdes narrativament, en una pel·lícula, rodada en grec i castellà en el que el director grec ens mostra la senda sentimental de quatre persones diferents.

“Dos, a love story in reverse”, el seu títol original, es va estrenar al maig en el Festival de Nova York del que van tornar amb dos premis, el Premi a la millor pel·lícula estrangera i el Premi del Públic i a Grècia s’ha convertit en una de les pel·lícules més comercials. Amb imatges amb un aire Wong Kar Wai , converses a la ciutat a l’estil Cesc Gay i recorrent a objectes quotidians i al simbolisme Stathis Athanasiou aconsegueix que el seu caos, no sigui atabalador i que el seu desordre serveixi per explicar d’una manera diferent però prou captivant unes relacions humanes que, d’una altra manera, potser no cridarien tant l’atenció. Y.A.L.

Puntuació: 7

Leones

leones

“Leones” de Jazmín López ens narra la trajectòria de cinc joves (amics, en principi) en busca d’una casa i un llac al mig d’un bosc. Fan bromes, parlen de temes intranscendents però sempre amb to d’afectada transcendència, descansen, es barallen i conviuen en un viatge sense rumb que des del primer minut desconcerta.

Les intencions de Jazmín López estan ben clares: crear una experiència d’immersió total i aconseguir que l’espectador sigui part d’aquest particular viatge. Per aquest motiu la pel·lícula està muntada en 19 plans seqüència amb la càmera enganxada a les esquenes dels protagonistes durant gairebé la totalitat del film. El problema és que és un viatge sense destí.

La pel·lícula de la directora argentina és pretensiosa, juga amb les expectatives de l’espectador i quan desvetlla alguns dels seus “misteris” cau en les idees més òbvies. És extraordinàriament avorrida gràcies als seus llargs plans del bosc o de les esquenes dels protagonistes o a les converses de contingut completament obviable recitades de manera monòtona. D’aquesta producció només destacaria part de la seva fotografia i alguns dels moments de tensió creats a partir d’una càmera que tremola i un bon ús d’una inquietant música. La resta és una lamentable pèrdua de temps i és tota una llàstima perquè per moments un no pot deixar de tenir la sensació de que “Leones” podria haver arribat molt més lluny. D.F.

Puntuació: 4

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies