El Lleó es mira la festa des de les alçades. Plora. Ha pres la decisió d’abandonar l’hospital però ara ho ha de dir als altres. Baixa a parlar. No se sent el que els hi diu perquè sona Joan Dausà i Els Tipus d’Interès – 1979 però es veu com se’ls canvia la cara i les llàgrimes comencen a vessar.

Polseres vermelles capítol 26

“Bé, bé, cama dreta, colló esquerre, així aniràs compensat”

El Lleó desperta. El Jordi mira per la finestra. Per tots dos és l’últim dia a l’hospital. El Jordi no ha pogut dormir en tota la nit i no entén com el Lleó pot. “De veritat te n’aniràs avui a les 12?”, li pregunta al Jordi. Quan li pregunta a on anirà, el Lleó comenta que no ho saps, “hi ha tants llocs on anar”. “I allò compartir pis?”, pregunta el Jordi. “No es pot fer tot en aquesta vida, però m’hagués encantat..”, contesta el Lleó.
El Jordi li diu que vol anar amb ell, que segurament els altres Polseres també voldrien, però el Lleó no creu que sigui una bona idea. Sembla que el Jordi s’hi conforma, però no…

Només sortir de l’habitació li diu a l’Ignasi que vol anar a parlar amb la resta de Polseres, que no poden permetre que el Lleó marxi sol. L’Ignasi té altres plans i marxa per la seva banda. Va a veure a la seva mare i a la nena que acaba de tenir. Mira com dormen assegut en una cadira al costat del seu llit.

Polseres vermelles capítol 26

La Rym torna a quiròfan esperant l’inici de la seva operació de reconstrucció. Mentre espera que l’adormen sent com parlen del Lleó, de que se li ha reproduït el càncer, del 3% i que ha decidit signar l’alta voluntària per marxar de l’hospital. Quan entra el doctor per procedir la troba afectada però continuen amb l’operació.

El Lleó va a acomiadar-se del Roger. El troba jugant a l’ordinador i al principi fan broma. El Roger li pregunta quin testicle és el que té afectat, si el dret o l’esquerre. El Lleó li diu que l’esquerre, “Bé, bé, cama dreta, colló esquerre, així aniràs compensat”. “Ets un cabró”, li contesta el Lleó rient. El Lleó li diu si no mirarà de convence’l perquè és quedi, el Roger diu que segur que ja ho té ben decidit i si no “ja tornaràs”, però no, el Lleó va a dir-li adéu per sempre. Deixen de fer broma i s’acaben abraçant amb força mostrant l’apreci que tenen l’un per l’altra, encara que el Roger es troba incòmode i de seguida torna a fer broma “Què? Què faràs amb el cabell?”Et faràs trenetes de negre?”.
Però ell sap que trobarà molt a faltar al Lleó.

Polseres vermelles capítol 26

“Toni, em deixaré trobar”

El Jordi mira de convèncer al Toni per marxar amb el Lleó. Però el Toni, el gran defensor dels Polseres no ho veu clar, perquè “si el Lleó no ho vol, ho hem de respectar”, però el Jordi insisteix “Ens necessita. Li hem de fer costat”. El Jordi ho té molt clar “Ja saps com és el Lleó, sempre vol el millor per nosaltres. Quan el Lleó diu que no anem no està pensant en ell, està pensant en nosaltres. Perquè no ens vol veure patir”.

El Lleó va acomiadar-se del Dani. Al Dani el Toni li ha dit que el Lléo “marxa uns dies però tornarà”. Abans de marxar però el Lleó li vol fer un regal, la seva polsera vermella. “Me la cuidaràs?”, li diu el Lleó. A més el Lleó li diu “m’has de prometre que formaràs un grup, que t’ho passaràs de puta mare a l’hospital, que us cuidareu, que us ajudaré i que sereu inseparables”. El Dani li promet. Quan està marxant el Dani li pregunta “Lleó, creus que creixerà”, “I tant” és la resposta del Lleó i tots dos s’acomiaden amb un “Polseres amunt”.

El Toni està amb l’Alex. “No has marxat”, diu el Toni. “Jo no, però tu ho hauries de fer”, li contesta l’Àlex, que ves a saber si és un àngel o no però sempre ho sap tot. El Toni, malgrat haver estat el que ha lluitat més per unir als Polseres no ho té clar. Ell volia marxar un dia amb els altres Polseres però “no amb el Lleó així”. “De vegades no es pot triar el moment ni la manera”, li diu l’Àlex. “Però el Lleó no vol que hi anem”, insisteix el Toni que aquest cop li costa. “També li va dir a la Cris que volia que marxés a Toulouse i no era veritat” raona l’Àlex, “Al Lleó no li agrada que el cuidin, ja ho saps. Però ara ho heu de fer”. Però hi ha una altra raó per la que no està segur de marxar el Toni, té por que quan torni ella ja no hi sigui. Li vol fer prometre que no marxarà fins que ell torni però això és impossible, a l’Àlex li donen l’alta aquell mateix dia. “Llavors, ho he de fer…” diu el Toni. “El que has de fer?” pregunta l’Àlex. I la resposta que rep és un petó del Toni. “Et prometo que si te’n vas et trobaré siguis o siguis…”, li diu el Toni després. “Toni, em deixaré trobar”, contesta ella i el Toni marxa amb cara d’atontat aquest cop d’amor.

El Lleó descobreix que a la Rym li han fet la reconstrucció aquell matí. Preocupat amb tot el que li passa a ell i amb la marxa, no ha estat massa pendent d’ella. Va a mirar a l’uci a veure com ha anat tot. Troba el germà de la Rym, el Quique parlant amb el doctor. La reconstrucció no ha anat massa bé, no li han pogut fer, encara que ella està bé. El Lleó la vol entrar a veure, però ella ha dit que no vol veure a ningú. Malgrat això el Quique aconsegueix que el metge el deixi entrar perquè està segur que al Lleó sí el voldrà veure, però li diuen que vigili amb el que li diu.

Polseres vermelles capítol 26

“No vull emoció”

Quan entra a veure a la Rym tots dos juguen al joc de les mentides. Ella li diu que ja té dos pits “el doctor m’ha dit que està millor que quan el va tocar”. Quan li pregunta que tal ell, el Lleó també li menteix. Li diu que està bé, que la Gavina se l’emporta a Boston perquè allà hi ha un tractament que li assegura la curació total en un dels millors hospitals d’oncologia, que en dos mesos ja estarà curat. Tots dos saben que l’altre li està mentint. S’abracen plens d’emoció, sobretot la Rym que diu “no vull emoció”, i miren de fer broma. La Rym li passa la mà de la cara “et trobaré molt a faltar”. “Jo també Rym”. “Molen molt els teus pits, no deixis que ningú et digui el contrari. Són perfectes”, li diu com comiat el Lleó.

A ritme de Pau Vallvé – Adéu Siau veiem com el Lleó buida les parets de la seva habitació d’hospital. Veiem la Cris a la seva habitaicó. El Toni parla amb el Mercero. El Dani i altres pinten una furgoneta, la del Benito. La Rym està amb el seu germà. El Jordi parla amb la seva mare. L’Ignasi té cura de la seva i de la seva germaneta. El Lleó parla amb la Gavina i sembla que discuteixen sobre alguna cosa. La Cris està feta una bola al llit.

“Quina merda d’habitació. Molava més quan decorada”, li diu el Jordi quan entra la seva habitació. El Lleó li pregunta si està enfadat perquè no el deixa anar amb ell, però el Jordi li diu que no força despreocupat i queden a l’entrada per acomiadar-se.

El Jordi va a veure a la mare de l’Ignasi. Ell està allà. Va a acomiadar-se d’ella. Li deixa agafar la nena, i ell comenta que s’assembla a l’Ignasi en els ulls. L’Ignasi pateix, la veu trista i sap que és per ell. No vol que ella pateixi. “Ets la millor mare que l’Ignasi hagués pogut tenir”, li diu el Jordi “no se si ha vostè li passa però jo de vegades sento que l’Ignasi és al meu costat. Aquest any no he fet les coses bé, m’he allunyat de les persones que estimava però l’Ignasi em va ajudar a tornar a ser qui era. Gràcies a ell vaig tornar a ser qui era i sé que ell voldria veure-la feliç.”. “Adéu mare, t’estimo molt”, diu l’Ignasi. El Jordi també s’acomiada de la Lourdes.

Polseres vermelles capítol 26

A més el Jordi ha decidit que ha de fer una cosa abans de marxar…

El Lleó està a despatx amb els seus tres doctors: el doctor Montcada, la doctora Andrade i el Doctor Josep. Ha arribat l’hora de signar la seva alta voluntària. Els metges encara miren de què s’ho repensi, que no deixi el tractament, però encara que el Lleó dubta un segon abans de signar, ho acaba fent. Necessita sortir d’allà. Signa, “ja puc marxar?”. “Sí i també pots tornar quan vulguis”, li diu l’Andrade. Als tres doctors els sap greu que marxi, els abraça i s’acomiada d’ells. Es nota que l’aprecien. Li donen el seu historial i calmants per si el dolor es fa insuportable.

El Jordi per fi ha decidit que ha de dir-li a la Mireia el que sent i va a dir-li a l’institut. Quan arriba la troba envoltada per les seves amigues però aquest cop no es pensa tallar, ni fer-se enrere. “He vingut a dir-se que sento haver estat borde amb tu. I sento haver marxat de l’habitació aquell dia sense haver-te explicat que em passava. No he fet bé les coses amb tu. Ets la primera persona que em mira. Que em parla de la malaltia i em toca el monyó, com si no fos un monyó. I feia molt de temps que ningú no em feia sentir bé amb el meu cos. Avui m’han donat l’alta i el primer que he de fer és acompanyar de viatge a un amic meu que em necessita. Però m’encantaria que ens veiéssim quan torni. Només era això Mireia. Només volia que ho sabessis.” El Jordi deixa al·lucinada a la Mireia a tothom, però ella reacciona i quan està marxant, atura al Jordi i li fa un petó. “Ens veiem quan tornis”, li diu ella i ell crida d’alegria mentre marxa de l’institut.

Polseres vermelles capítol 26

“No em puc creure que m’estigui despedint de tu”

El Lleó va a acomiadar-se de la Cris. “Quines coses, ets tu el que se’n va d’aquí i jo em quedo dins”, comenta la Cris. No saben massa que dir “no em surten les paraules”, diu el Lleó. S’abracen. “No em puc creure que m’estigui despedint de tu”, comenta el Lleó. S’abracen, es besen i es diuen que s’estimen.

Sona Quart Primera – El Meu Radar i el Lleó camina pels passadissos. Una Rym mig absent està envoltada per la seva família. El Roger es mira la pantalla del portàtil plorós. La Cris està asseguda en una butaca feta una bola. El Lleó somriu i recull les bosses. Fa una última mirada a l’habitació on ha estat. Quan arriba a la porta principal de l’hospital se’ls troba a tots allà. També hi ha la Gavina, el seu marit i la seva nena.

Polseres vermelles capítol 26

“Els Polseres em porten a dins”

“Que feu aquí, nois?” pregunta el Lleó. “Marxem de viatge”, li diu el Jordi. “Us estic molt agraït, però no pot ser…”, insisteix el Lleó. El Jordi el renya “Com pots ser tant egoista. Ens dius que tens tres càncers, que gaire bé no tens possibilitats de sobreviure i que marxes. I els que ens quedem aquí, que? Eh? Que vols? Que tornem a les nostres vides com si res? Aquestes setmanes m’has ensenyat a pensar en el grup. A no deixar ningú sol. I ara tu ens abandones. No és just tio?”. El Lleó està sorprès “Mai t’havia sentit defensar tant una cosa”. “Mai he tingut tant clar el que volia fer”, contesta el Jordi. “No et podem deixar marxar sol Lleó”, diu el Roc. “Ens necessites i nosaltres a tu també”, li diu el Toni. “Segur que voleu venir?”, pregunta el Lleó i el Toni, el Jordi i el Roc ho estan molt de segurs. S’abracen.

De lluny s’ho miren el doctor Josep i l’Andrade. “Aquí dins s’hagués mort de tristesa el Lleó, ja no podia més”, diu la doctora. “Vosté creu que tornarà?”, pregunta el Josep. “No ho sé però això ja no depèn de la medicina. Ell té un 3% de possibilitats de cura aquí dintre, potser a fora alguna cosa farà que les seves possibilitats augmentin. A vegades Josep hem d’acceptar que no tenim la solució”, contesta ella.

Fora el Lleó s’acomiada de la Gavina i de la seva neboda. A la Gavina li trenca cor deixar-lo anar sabent les possibilitats que té de sobreviure.

Polseres vermelles capítol 26

“A on vols anar? Ens ho explicaràs?”, diu al Jordi al veure que comencen a caminar i encara no sap quins plans té el Lleó. “Primer he de complir una promesa”, el Lleó obre la bossa i treu les cendres del Benito. “L’he de portar on li vaig prometre”. El Lleó pregunta si han d’agafar un taxi, però el Toni diu que no cal “tinc un mitjà de transport molt millor”. Apareix el Mercero conduint la furgoneta que ha decorat el Dani i els petits de l’hospital. Una cosa mot hippy que el Lleó troba perfecte. El Mercero s’acomiada del Lleó i tots pugen al seu mitjà de transport. Un es queda fora, l’Ignasi ha decidit que no farà el viatge amb la resta de Polseres. Per suposat l’únic que s’adona és el Jordi. “Jo no pujo Jordi, ja no em necessites, ja tornes a ser el Jordi dels Polseres, però t’he de dir que m’ha encantat ser el teu col·lega durant aquest temps”, li diu l’Ignasi. El Jordi diu que els Polseres el necessiten, que ha de venir, però l’Ignasi ho té decidit “Els Polseres em porten a dins”. El Jordi millor que ningú ho hauria d’entendre que és cert. S’acomiaden. L’Ignasi diu “Polseres amunt” i el Jordi pujar a la furgoneta parla del seu amic que falta. Tots quatre comencen el viatge a ritme de Lax ‘N’ Busto – Ara mentre a l’hospital la Cris segur que pensa en ells en ser l’única Polsera que han deixat enrere.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

2 Respostes

  1. claudia

    per les millors polseres del mon:

    sou els millors no ser com explicar-me perque només tic 8 anys pero lo que si sé que us estimeu mot uns als altres

    una cosa quan vau agafar la furgoneta del Benito el ignasi tindrieu que haver-lo convençut de pujar a la furgoneta bueno això no importa el que si que importa és que sou els millors us estimo

    Respon

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies