Eiji Oue és sens dubte algú molt estimat pel públic de l’Auditori. Després d’haver estat director titular de L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) de l’any 2006 al 2010, el seu retorn com a director convidat a l’octubre de 2011 ja va deixar ben clar que el director d’Hiroshima té una intensa relació sentimental amb l’orquestra i el públic de Barcelona. Aquest cap de setmana la seva gestualitat exuberant i la seva incombustible passió per la música van tornar a brillar, en una magnífica interpretació de la vuitena simfonia d’Anton Brucker, considerada amb justícia “la simfonia de les simfonies”.
Escoltant una incontestable peça mestra com aquesta vuitena simfonia, costa creure que el compositor austríac Anton Brucker dubtés amb excessiva freqüència del seu propi talent. De fet, van ser molts els que es van atrevir a proposar-li esmenes a les seves obres, que ell –pel que sembla, un esperit amable i una mica tímid– va acceptar amb sovint massa respecte. Sense anar més lluny, Hermann Levi, el wagnerià director d’orquestra que havia d’estrenar l’obra, li va proposar una revisió de dalt a baix, que Bruckner només va aconseguir finalitzar tres anys després. La tossuderia revisionista de Levi li va portar a rebutjar de nou l’obra, que finalment va ser estrenada pel director Hans Richter (no confondre amb el pintor i cineasta d’avantguardes del mateix nom). No obstant això, les intrusions creatives no van aconseguir evitar que, amb el temps, la simfonia es convertís en una mostra incontestable de l’aclaparador talent del compositor. Els grans directors d’orquestra de tot el món (Furtwängler, Böhm, Celibidache, Karajan, Haitink, Giulini, Boulez, Baremboim…) s’han deixat seduir inevitablement per aquest cim de la simfonia romàntica que, en mans de l’OBC comandada un altre cop per Eiji Oue, va sonar el passat cap de setmana majestuosa i brillant, catedralícia i seductorament romàntica.
De Richard Wagner, Bruckner va prendre l’amplitud simfònica i el reforç dels vents amb un quartet de tubes, present ja des de la tercera simfonia. Al mateix temps, el seu passat com a organista i músic eclesiàstic es fa també palès en els deliciosos moments de calma i en la perfecta simetria de la peça, que molts han comparat amb l’estructura de les catedrals romàniques. És per això que en els setanta-vuit intensos minuts que dura la peça, l’OBC ens va transportar a paisatges musicals aparentment antagònics, però feliçment harmonitzats en l’obra de Bruckner: la rauxa orquestral romàntica, la introspecció de les misses, cantates i motets, i la malenconia schubertiana (no és casualitat que el considerat pare del Romanticisme musical sigui també una de les grans influències de Bruckner). L’OBC, conduïda per un Oue en estat de gràcia, com en les millors ocasions, ens va oferir una versió de la simfonia difícil d’oblidar. Així doncs, el concert va servir també per confirmar el que ja comença a ser un bon costum: la nostra cita anual amb Oue.
Envía una resposta