De la secció Atlas de l’Atlántida Film Fest  destaquem quatre pel·lícules de temàtiques ben diferents que demostren la varietat de propostes d’aquest festival: una història apocalíptica, un drama bastat en fets reals, una paròdia del cinema de gànsters i un drama social.

Perfect Sense

Perfect Sense

Les històries apocalíptiques existeixen gairebé des de que l’home és home. I al cinema no podia ser diferent. Any rere any apareixen noves pel·lícules amb noves (o no) visions de com serà el declivi de la nostra humanitat, sense anar més lluny (mai millor dit) ja tenim “Los últimos días” rondant per la cartellera. Catàstrofes, explosions, acció, morbositat,… sigui el que sigui és un gènere en sí mateix que atrau l’espectador, sovint recorrent als mateixos clixés que d’altra banda garanteixen un cert èxit. Però de vegades hi han alguns títols que s’escapen dels cànons i aconsegueixen apropar-se al que alguns denominen cinema de culte: “Melancolía”, “Otra tierra”, “Monsters” o aquesta “Perfect Sense”, estrenada mundialment en Sundance l’any 2011 i que ara gràcies a l’Atlàntida Film Fest finalment s’estrena al nostre país.

Ewan McGregor i Eva Green protagonitzen aquesta història d’amor i catàstrofe, en la que una estranya malaltia afecta tota la humanitat deixant-la sense els seus principals sentits. Un a un (olfacte, gust,…) i precedits per uns molt anímics efectes simptomàtics.

Una curiosa visió apocalíptica ja que sembla com si una onada d’optimisme es colés entre les línies de la novel·la de Saramago “Un ensayo sobre la ceguera”, tal i com ho faria en una anunci de Coca-Cola. Una història d’amor que es creix davant les adversitats. Una metàfora del propi significat de l’amor extrapolat al sentit de la vida. Una reflexió interessant rodada de forma gairebé poètica per David Mackenzie (“Young Adam”, “American Playboy”) que sap aprofitar la seva cara més comercial per potenciar la sensibilitat del film. Ewan McGregor, per la seva banda i com és habitual, ofereix el millor de si mateix, deixant-se olorar, assaborir, veure i sentir, segons estrenyis les necessitats. I.Z.P.

Puntuació: 8

Compliance

Compliance

Compliance”, escrita i dirigida per Craig Zobel, va ser una de les pel.lícules més comentades en passades edicions dels festivals de Sitges i de Sundance. I segurament, més que per les qualitats del film en sí, perquè estan basats en uns fets reals que costen molt de creure. Encara més tenint en compte que va passar no una sola, sinó desenes de vegades per tots Estats Units. Segurament conscients d’això, de que al final ens costarà creure que el que hem vist passés de debò, just abans de començar la pel.lícula ens avisen amb unes lletres ben grans que sí, que està basada en fets reals.

La historia ens transporta a un restaurant de menjar ràpid d’un poble americà, dirigit per la Sandra i on treballen un grup de nois i noies a la cuina i a les caixes atenent als clients. Un dia la Sandra rep una trucada de la policia avisant-la de que una de les clientes ha acusat una de les caixeres, la Becky (Dreama Walker), d’haver-li robat diners de la bossa. El policia li demana a l’encarregada que retingui a la noia mentre ells arriben per fer-se càrrec del cas i que de pas els ajudi en la investigació.

Així, i narrat en temps real, transcorre una hora i mitja en la qual  va escalant la tensió entre els personatges, a mida que passa el temps i no s’aclareix la situació. Un dels encerts de la pel.lícula és ficar-hi directament l’espectador a dins amb aquell avís inicial, perquè del contrari no ens creuríem el que estem veient. Però com estem obligats a fer-ho perquè sabem que va passar de debò, no tenim més remei que ficar-nos en la història i acabar amb una sensació que pot anar de l’astorament a la ràbia i la tristesa. Altres punts destacables són el ritme en temps real, l’estil absolutament realista de filmació i el treball que fa de la psicologia dels personatges i les seves reaccions. Per contra, en el costat negatiu de la balança hi ha un desvetllament massa prematur de cara a l’espectador de què és el que està passant, molt abans de que els propis personatges ho descobreixin. I.M.

Puntuació: 7

A Somewhat Gentle Man

Aquesta és la història d’Ulrik, un criminal sense futur que ha estat 12 anys en la presó per assassinat; sense família doncs la que té no vol ni veure’l, i sense lloc per a viure. Però no està sol, els seus antics companys volen ajudar-lo i li aconsegueixen treball de mecànic i un pis on viure. Si això fos Hollywood i no Noruega, potser el futur seria esperançador, però com bon thriller nòrdic, aquí la paraula reinserció ha estat extingida, i el final feliç, ni està, ni se li espera…o sí, però serà un final feliç al més pur estil nòrdic.

I és que precisament l’estil nòrdic és el marca més aquesta “A Somewhat Gentle Man”, un film dirigit pel noruec Hans Petter Moland i interpretada magníficament per Stellan Skarsgård, amb el seu personatge d’Ulrik, un home passiu al que li passen coses i les va encaixant com bonament pot mentre desfilen per la seva vida un munt de gent ben curiosa. I mentre la seva antiga banda l’empenyen a que es vengi, ell mira de refer els llaços familiars amb el seu fill. Un tipus que sent culpable i no sent l’alegria de l’horta, acaba caient bé. Una paròdia del cine de gàngsters amb un punt surrealista arribat del fred, amb personatges que no reaccionen com un pensa que s’ha de reaccionar -serà perquè són nòrdics?- i per això, mateix manté enganxat a la pantalla i fa somriure a l’espectador del que va veient. No és la pel·lícula més trepidant del món, encara que s’ha de dir que el seu ritme millora quan s’apropa al clímax i a la resolució, probablement, el que sorprèn més de tot el film. Y.A.L.

Puntuació: 7

Crawl

Crawl

“Crawl” és un drama de Hervé Lasgouttes que ens explica com comencen una relació Martin, un jove que viu de treballs temporals i petits robatoris, i Gwen, una nadadora professional que entrena tots els dies i que a la vegada es guanya la vida treballant en una fàbrica de peix. La seva història d’amor avançarà i les seves vides canviaran quan tinguin un fill i ell sigui acusat d’assassinat.

Lasgouttes és un director molt interessant que encerta amb l’ambientació crua i la falta d’exagerats jocs estilístics. Hi ha un punt decadent en territori, escenaris i personatges amb la intenció d’aproximar-se a la realitat actual d’una Europa en crisi. Aquest és l’encert principal d’una pel·lícula que no encerta tant en la història i en els personatges. La història és senzilla i típica, un drama familiar i social que, afortunadament, en la part final decideix no caure en l’excés i recondueix les situacions de manera lògica. Els personatges, en canvi, són massa tous, massa poc definits i amb poc fons. És difícil sentir-se proper a cap d’ells, en especial al protagonista i això acaba afectant a l’interès de la història.

El film de Lasgouttes té cert interès i es veu sense massa problemes, però en acabar queda la sensació que li falta alguna cosa, una mica de fons, un punt d’intensitat que acabi d’implicar a l’espectador.  D.F.

Puntuació: 6

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies