El Lleó està en el lavabo amb l’Àlex. Acabava de formular un desig d’una vida normal sense càncer i se li ha complert. Està al davant del mirall mirant-se amb cabell, comprovant que té dues cames i sense saber massa bé que ha passat. “Això és real?”, diu. “Totalment Lleó”, li diu l’Àlex. “El canvi no és físic, no has estat mai malalt”. “I les cendres del Benito?”, pregunta el Lleó. “No l’has conegut mai”. Pot marxar de l’hospital, no està ingressat i li diu un petit detall de no res “segurament no em veurà ningú més”.Quan surt del lavabo el Lleó es troba la seva germana, la Gavina. S’ha trencat un peu esquiant i l’he vingut a visitar per això està en l’hospital. És el dia del seu aniversari.
“Tinc dos collons que funcionen perfectament, dos pulmons que respiren molt bé i dues cames per córrer. Estic de puta mare”
El Lleó petoneja a la seva germana i l’abraça com si fes una vida que no l’ha vist. Li pregunta pel Hugo i la Maia, el seu marit i la seva filla però la Gavina no sap de qui li parla. L’Àlex li recorda al Lleó que va ser ell quan estava ingressat a l’hospital qui va fer possible que es coneguessin i que això mai no ha passat.
El Lleó s’emociona per tot, per l’Iphone que té, per haver pogut fer la selectivitat i que fa INEFC. La Gavina acaba dient que el troba molt raro. I el Lleó està molt content “tinc ganes de cridar, de saltar…” i acaba petonejant de nou a la seva germana. També descobreix que té un pis que comparteix amb amics i que li estan preparant una festa sorpresa.
Quan està a punt de marxar xoca amb la Rym, que és la companya d’habitació de la Gavina. La Rym no té massa bon aspecte. Malhumorada, no porta el cabell rapat i se li veuen zones on li ha caigut. Al Lleó li crida l’atenció com està de canviada i Rym li crida de mala manera, perquè es pren malament que la miri com un bitxo raro un tio al que no coneix. “Lleó, no ho porta gens bé això del càncer”, li explica la Gavina.
El Lleó surt afectat. Li sap una mica de greu que gent que abans el coneixia de l’hospital, ara no li digui res. El que si el reconeix és el Doctor Montcada, però perquè el Lleó surt amb la seva fill, la Carla i viu en el pis del seu “sogre”.
L’Àlex pensa que el Lleó pot estar interessat en conèixer de la seva nova vida, però el Lleó té al cap una altra cosa “estan ingressats aquí els altres Polseres? M’agradaria veure com estant”. L’Àlex ja l’avisa “no estan bé, estan malalts” i ell ho sap però els vol veure. Li demana a qui vol veure primer, i el Lleó diu que la Cris.
Així i tot el Lleó està exultant. Amb les seves dues cames diu “fem una carrera” i arrenca a córrer pels passadissos de l’hospital davant la mirada estranyada de tothom que se’l creua. Corrent l’acaba renyant el Doctor Josep, que ell tracta amb familiaritat fent broma “tinc dos collons que funcionen perfectament, dos pulmons que respiren molt bé i dues cames per córrer. Estic de puta mare” però que l’altre no el coneix. En aquell moment arriba la doctora Andrade i el Lleó li fa un petó. “Qui coi és aquest noi?”, li pregunta el Doctor Josep. “No tinc ni idea, però fa bons petons”, comenta l’Andrade i es posa a riure.
“Jo sóc un puto coix i un puto manco, està a la teva llista això?”
L’alegria del Lleó s’acaba quan veu a la Cris cadavèrica, prima i absent. L’Àlex li explica que fa quatre anys que està així, que no es va curar mai. El Lleó vol parlar, l’Àlex li diu que no pot, que és un estrany per ella, però el Lleó insisteix. L’Àlex li diu que hi ha una porta que tanca tard i per allí es cola el Lleó.
Quan es planta davant d’ella inicialment el Lleó té l’esperança que la Cris l’hagi reconegut però “ho sento, no et recordo”. El Lleó mira d’explicar-li que va estar ingressat però ara ja no i la Cris el pren per un malalt mental “trastorn de personalitat”. El Lleó mira de donar-li ànims “Te’n sortiràs” però per la manera que es mou (per cert haurien d’haver buscat una noia més baixa per mostrar a la Cris esquelètica d’esquenes) i que se’l mira sap que no és cert.
Al Lleó li costa d’entendre. L’Àlex li diu que segurament li va faltar les forces que li van donar els polseres. Quan el Lleó pregunta si el Jordi no saber ajudar-la l’Àlex li diu que el Jordi i la Cris no es coneixen. “No es coneixen entre ells? No es coneixen els Polseres vermelles?”, insisteix el Lleó que li costa entendre els “no” que diu l’Alex. I aquesta li insisteix en que marxi a la seva festa, que conegui com és la seva vida, però al Lleó li costa deixar l’hospital i ara demana veure al Jordi. “Saps que no et coneixerà, no?”, l’Àlex s’impacienta “perquè no marxes d’aquí? Tant de temps volent marxar i encara estàs aquí”. Però el Lleó vol arreglar les coses, que el Jordi i la Cris es coneguin, perquè el Jordi ajudi la Cris. L’Àlex li diu que el Jordi està a l’habitació 314, la que havia estat seva.
Quan entra el Lleó es troba al Jordi amb molt mala cara. No té cama, però tampoc té braç. Comparteix habitació amb el Roger que li diu “plin plin” al Jordi. Cap dels dos està molt sociable i el Lleó està a punt de marxar però decideix preguntar si volen conèixer a una noia que està a la planta d’anorèxiques. “Faig cara que vull que em presentis a algú, i menys a un sac d’ossos”, contesta el Jordi. “No t’agradaria formar un grup?”, insisteix el Lleó. El Jordi no té ganes de grups “això és un hospital, tio”. El Roger li comença a tirar menjar i el Lleó insisteix explicant la teoria del lider, el segon lider, el guapo, el llest, l’imprescindible i la noia “tu qui creus que ets?”, li pregunta al Jordi. “Jo sóc un puto coix i un puto manco, està a la teva llista això?” i el Roger i el Jordi el foten fora de l’habitació.
“És una merda això”, comenta el Lleó. L’Àlex li explica que mai no va fer el comiat de la cama, no va voler fer quimio i el tumor se li va reproduir al braç. El Lleó té agafada a l’Àlex pel coll empipat. Cada cop li agrada menys el seu desig acomplert. Parla amb l’Alex mentre els que el veuen pel passadís veuen un noi que parla sol. “No pot ser que la meva vida hagi canviat tant les seves”, pensa el Lleó. “No és només la teva vida. Els Polseres vermelles, la força que teníeu. Junts éreu molt forts i sense tu no es va formar el grup”, li contesta l’Àlex. El Lleó mira de convence’s que no passa res, que ja haurà alguna altra que els canviarà la vida, que ell vol deixar l’hospital. No és culpa seva i vol veure la seva nova vida.
“Jo no tinc amics”
Decidit a abandonar l’hospital passa per una habitació i veu el Roc al llit encara en coma. Ningú no el va despertar. El Toni el sentia, però ningú a l’hospital el va creure i quan va sortir se’n va oblidar. El Lleó se sent pressionat. No li agrada pensar que per estar bé ell, ha de condemnar a la resta. No ho troba just. En aquell moment entra la mare del Roc, trista i enfonsada però encara amb l’esperança que un dia es despertarà el seu fill. El Lleó rememora quan es va despertar el Roc a la seva anterior vida, l’esclat l’alegria i com ella el va abraçar. I la mare, que no ho ha viscut mai, somia que sigui veritat. “Posi-li música, que al Roc li agrada”, comenta el Lleó i després pregunta per l’Ignasi, que sí, va morir a quiròfan.
El Lleó decideix anar a buscar al Toni i confia en què ell l’ajudarà a reunir als Polseres. Per fi surten de l’hospital i el Lleó descobreix que té moto i gaudeix corrent amb ella per la carretera fins al bar que té el Toni.
Quan arriba al bar i li pregunten que vol el Lleó demana una coca-cola (que patrocina la sèrie), un donut, una cosa d’aquestes de xocolata i un croissant, però quan li comenten que té gana, ell contesta que té ganes de demanar, que feia molt que no ho feia. Pregunta pel Toni i el criden “jefe”. El Lleó li diu que és una mena d’amic. “Jo no tinc amics”, contesta el Toni, “però si tinc una pila de plats per rentar”. El Lleó mentre parla amb ell va perdent l’esperança i està a punt de marxar, però de sobte el Toni li diu “tu et dius Lleó?”. Resulta que el Toni ha somiat amb ell, o un que s’assembla molt a ell i que forma part d’un grup i que té una polsera vermella. Creix l’esperança. En el seu somni al Lleó li falta una cama i no té cabell. El Lleó vol anar a casa del seu avi i planejar amb el Toni un pla per recuperar els polseres, però el Toni tampoc és el mateix. El seu avi està mort. Als 17 al Toni el van donar en adopció perquè el seu avi va perdre la custodia. L’avi no va entendre mai perquè li havien pres el seu net. El Lleó insisteix en que han de fer alguna cosa però al Toni no li importa “no tinc temps per escoltar bestieses”. “Tu no ets així. Tu no deixaries mai que el Polseres se separessin”, li diu el Lleó. “Perquè m’hauria d’importar algú a mi, si el meu avi no li va importar a ningú? No em va ajudar ningú, quan em van donar a aquella família. No li va importar a ningú. No em va ajudar ningú ”, contesta el Toni i marxa.
“Sóc el puto Lleó”
El Lleó decideix anar a la seva festa. Quan aturen la moto, fa baixar a l’Àlex “això que m’has fet és una putada, una putada molt grossa. Tots estan pitjor. És injust. Això que m’has fet és molt injust. És que no em crec que tots estiguin tant malament. No m’ho crec…”, li diu el Lleó empipat. “Jo no he fet res, ets tu qui ho ha desitjat”, li contesta l’Àlex. “Jo el que desitjava era estar bé, no que ells estiguessin malament. Com vols que disfruti de a meva vida sabent com estant, eh? Que vols que vagi al meu pis? Que vegi a la meva nòvia? Després que?”, diu el Lleó que està emprenyat que no puguin estar tots bé. Que no pugui desitjar no tenir quimios i radios i malalties al cos sense fer mal als altres. “Fa molt de temps que estic patint dolor rere dolor, amputacions, soledat, la mort molt a prop meu. Només tinc 18 anys. 18. Cada dia somio que tinc dues cames i que no conec res d’aquest món, que és tumor, que és quimio, és que m’ho mereixo” i mentre fa el discurs l’Àlex desapareix.
Puja al pis i esclata la festa d’aniversari. El Lleó no està massa alegre. La majoria són desconeguts que el tracten com un amic de tota la vida i ell no els sent com a tal. Mira una paret de fotos de coses que ha viscut que li són desconegudes. I la seva novia el troba raro, perquè clar, ell no és ell. I arriba el pastís i sona la “seva cançó” que és el “Sense tu”, que en realitat sempre ha estat la cançó dels Polseres. I la situació pot amb el Lleó que ho comença a viure com un malson envoltat de desconeguts i recorda tot el que ha viscut, com estan els seus amics de veritat, l’Àlex, el desig, no poder tornar a la seva vida. El Lleó surt corrents a la recerca de l’Àlex. Torna a l’hospital. Es troba al Mercero i a la Mariona mentre continua cridant a l’Àlex i li pregunta per ella, i ells no el coneixen de res excepte perquè és el noi estrany d’aquest matí. Acaba en l’habitació del Roc i mira de despertat-lo sacsejant-lo violentament “Jo no vull aquesta vida. Vull la nostra vida”. Plora desesperat quan arriba la mare del Roc i s’espanta i avisa a dos zeladors i el Lleó es tanca al lavabo “Sóc el puto Lleó”.
De sobte els crits i cops que sent han canviat. El que el crida és el Jordi i obre la porta. “Saps qui sóc?” li pregunta al Jordi. “Sí, mon pare” contesta irònic el Jordi. El Lleó torna a ser un calb sense cama. “Tio, el Mercero et va donar alcohol?”, perquè el Jordi el troba raro a matar i més quan li pregunta si van despertar al Roc i se li abraça com mai no ho havia fet. “Vull tornar a la festa”, diu el Lleó. Marxen, coixos el dos. “Caminem tant lents, que quan arribem a la festa ja s’haurà acabat”, comenta el Jordi. “Avancem al mateix ritme”, contesta el Lleó. “Vist així…” diu el Jordi. “Sí, s’ha de veure així”, torna a dir el Lleó, per afegir “T’estimo tio”. I el Jordi sorprès li contesta que ell també l’estima. Quan passen pel despatx del Montcada, el Lleó reconeix a la Carla la seva filla, la seva novia a la seva altra vida i el Jordi s’estranya que sàpiga qui és. “Un cop vaig sortir amb ella”, explica el Lleó. “En somnis”, li diu el Jordi i sí, en somnis, diu en veu baixa.
Quan surt a la festa esclaten a cantar l’aniversari feliç i li porten el pastís la Rym, la Cris i la Gavina. La Gavina que ja sap que està malalt. El Lleó no vol demanar cap desig quan bufi les espelmes perquè té tot el que vol.
“Ja no puc més, estic cansat”
La festa continua, ballant, fent bromes. I el Lleó acaba assegut amb la Cris a un racó apartats. El Lleó li demana perdó per haver-la deixat marxar. Ell sap que el venia a veure quan ja havien tallat i li diu que va intentar aturar-la perquè no marxés a Toulouse però no va arribar a temps. Torna a fer la tàctica de que li pica l’ull, que va ser la que va fer servir pel primer petó però la Cris li diu: “Aquest cop te’l dono jo” i es fan un petó.
Una mica més lluny estan asseguts el Toni i l’Alex. El Lleó s’apropa, per molt que el Toni li fa senyes perquè marxi. El Lleó parla amb l’Àlex “Gràcies, ja saps tu perquè…”. L’Àlex fa veure que no sap res “Suposo que ho hauré somiat, però és que era tant real. Finalment ja sé que he de fer. El Benito tenia raó no és trist morir, el que és trist no haver viscut intensament. I ara penso viure molt intensament, ja t’ho dic jo. Gràcies per haver somiat amb mi. Ara em queda enfrontar-me a la meva vida real”.
El Lleó es mira la festa de lluny quan se li apropa la doctora Andrade i parlen. Parla del primer dia que va arribar de l’hospital, com el seu pare mai ha assumit tot el que té. Finalment sabrem quina és la decisió del Lleó. Vol deixar el tractament i marxar de l’hospital signant l’alta voluntària. El Lleó abandona la lluita. Ja no té forces i se sent sol sense el Benito, el seu pare d’hospital. “Ja no puc més, estic cansat”. “Saps que si ho deixes segurament et moriràs”, li diu clarament l’Andrade. “No vull morir en captivat, vull morir lliure”, contesta ell.
Envía una resposta