L’any 2003 acabava amb la separació dels britànics Suede, després de cinc discos i nombrosos directes, amb la declaració del seu líder Brett Anderson de que ”No hi haurà nous àlbums d’estudi fins que la banda senti que és el moment artísticament apropiat per fer-ne un”. Doncs han hagut de passar quasi deu anys perquè arribés aquest moment apropiat i si una de les queixes d’aleshores de la banda fou que les cançons que els estaven sortint no sonaven pròpies de Suede, aquest 2013 amb “Bloodsports” sí han sabut retornar al seu so de sempre. Els deu anys han passat inevitablement, el grup ha madurat, la composició de lletres ha canviat, però el seu rock alternatiu segueix tenint un aire clàssic, elegant i transcendent. El grup sembla ser conscient de que devia als seus fans trencar aquest llarg abisme recuperant les seves senyes d’identitat, però també que si han decidit tornar-hi després de tant de silenci no es per auto complaure’s en les glòries passades sinó per reposicionar-se de nou en una escena musical que ha canviat molt. Així és “Bloodsports”, un disc que es pot escoltar barrejat amb qualsevol de les remateritzacions dels altres discs que van publicar al 2011 i que res soni incoherent, però on a la vegada es nota una nova ànima en les lletres.
Un conjunt de 10 temes, amb una primera part més enèrgica i una segona més melancòlica, on triomfen la inconfusible veu d’Anderson, la guitarra de Richard Oakes i els teclats de Neil Codling tant en la vigorosa obertura amb temes com “Barriers” o “Snowblind”, com en balades com “What are you not telling me?”. També hi ha lloc per la reivindicació del bateria Simon Gilbert a “Hit Me” i per enaltir la presència del baix Mat Osman a peces com “Sabotage”. Ben retrobats doncs els Suede i que la idoneïtat d’aquest nou moment artístic adequat no s’esvaixi deixant-nos de nou orfes de la seva música.
Envía una resposta