Els Depeche Mode van capgirar radicalment el meu món musical de la mà d’una gran fan del grup que em va capbussar literalment en la primera tanda de la seva discografia ja fa quasi 25 anys, des del “Speak & Spell” (1981) fins a “Music for the masses” (1987) i el gloriós directe recollit al “101”. Des de llavors he esperat amb excitació cada nou disc i assistit fidelment a cada concert dels de Basildon amb no poca sensació d’estar desenvolupant una mena de Síndrome de Stockholm. Tant se val que en els seus darrers discs hi hagi sonores decepcions, o que molts dels seus directes hagin perdut l’especial identitat que tenien els dels 80 i 90; ser fan de Depeche Mode té molt de Fe i Devoció, fins al punt que un es nega en rodó a que no li agradi un nou disc o concert, se li ha de trobar el costat positiu sí o sí.
Reconec que amb “Delta Machine” la tasca no ha estat fàcil ni obvia, han fet falta tres escoltes, però allà estan. El 13è disc dels Depeche és dur, excessivament basat en sons molt metàl.lics i dubtoses eleccions en els arranjaments, amb el blues i l’electrònica donant-se la mà per acompanyar a la veu cada cop més greu de Dave Gahan i les lletres coescrites amb Martin Gore. Però quan un aconsegueix entrar-hi i descobrirà peces com “Heaven”, “Angel”, “Goodbye” (un tall blues amb una guitarra que ens remet sense remei a “Personal Jesus”), “Soft Touch/Raw Nerve” o “Should be higher” que fan sentir que no tot està perdut. Addicció, redempció, fe,.. els eterns temes tornen en aquest nou conjunt de cançons, encara que massa talls del disc deixin la sensació d’haver-ne sentit versions molt millors en els seus treballs anteriors.
Depeche Mode no ho ha posat fàcil i “Delta Machine” no aconseguirà nous acòlits per al grup; segurament fins i tot en deixarà algun més pel camí. Els que ja no tenim remei seguirem esperant un altre disc i un altre concert, amb aquesta fe que a base de tant sentir-la mencionar en les lletres de Gahan i Gore hem acabat assimilant.
Envía una resposta