Els quatre polseres prenen el sol a la terrassa de l’hospital sense samarreta. L’Ignasi assegut a dins de la canoa que el Lleó encara no ha pogut estrenar. Parlant, parlant s’acaben adonant que fa dos anys que l’Ignasi va morir i que, a més, el Lleó a les dotze i un minut compleix els 18. Divuit anys “per conduir motos de gran cilindrada”, per “entrar a les discoteques sense carnet fals”, per “anar a la presó si assassines algú i te’l menges a trossets”. Decideixen que s’ha de fer una festa. El Lleó pensa que ens divuit poden canviar la seva vida “el Lleó menor d’edat va viure força putejat, potser el major d’edat té més sort”. El Toni porta a fer un TAC al Lleó. Els altres pensen a qui portaran com parella al ball. Comença un nou capítol.

Polseres vermelles capítol 24

“Ets l’àngel”

El Toni va recollir a algú que és diu Àlex. Ell es pensa que és un noi, però és troba una noia, una noia que ja coneix, la que ell insisteix en què és un àngel. Ella ho nega, està allà perquè s’ha cremat encara que el Toni pensa que “haurien de canviar les excuses allà a dalt”. Al Toni clarament li agrada l’Àlex.

El Toni, mentre la porta a la seva habitació, continua insistint en el tema àngel i que torna a fer allà. Pateix per si ha tornat per emportar-se al Roc.

El Jordi i la seva mare rep bones notícies del doctor Montcada. Un dia més i a fora, el tumor està benigne, pot marxar a fer aquell viatge en motos. Content decideix reunir als polseres.

El Toni continua insistint amb l’Àlex: que si es vol emportar a Jordi, que si la Mariona (que és la seva companya d’habitació) o si és la Cris.

El Lleó que s’està acabant de fer el TAC demana que li donin els resultats aquella mateixa nit, perquè el menor d’edat és quedi totes les coses dolentes.

El Dani i el Lucas descobreixen que tot dos volien convidar al ball a la Mariona. Després un insisteix a que l’altre li demani, però finalment el Toni els suggereix que li demanin i que sigui la Mariona qui decideix.

El discjockey de la festa serà el Roger que vol posar musica electrònica encara que el Lleó vol musica més tradicional. “Però si tu ballaràs amb una sola cama, això no és massa tradicional que diguem”, li diu el Roger fent broma.

La Rym rep la notícia que aquella mateixa tarda, cap al tard li faran l’operació de reconstrucció. La Rym, que té por de l’operació, no vol que li aquell dia perquè hi ha la festa del Lleó i vol anar “Anirà tota la família d’hospital”. El metge al final li concedeix, però li insisteix que l’operació serà l’endemà al matí a primera hora.

La Cristina suporta que l’Eva li digui frases en anglès, en el moment que entra el Lleó, i l’Eva es comença a ficar amb ell perquè porta massa colònia. El Lleó està allà per convidar-la a la feina. Mentre la convida com “parella de ball”, l’Eva es dedica a treure’s roba per distreure’l. Malgrat que no deixa de ser una borde, també conviden a l’Eva prometent-li “un motero”, pel que ella demana que tingui dues cames, comentari al que la Cris i el Lleó fan cares i riuen perquè tots dos pensen en el Jordi.

El Toni assaja pels passadissos com demanar-li a l’Àlex per anar al ball. Sembla decidit però quan es trobo a l’Àlex s’acollona, s’amaga el ram a l’esquena i li acaba preguntant on està la Mariona, malgrat que fa no res ell la portat a fer unes proves.

El Roc parla amb la Núria, la seva amiga en coma. Li explica que hi ha la festa i que si pogués ser aniria amb ella “Tinc unes ganes de que et despertis”.

Li estan fent proves a la Mariona, el doctor Josep quan arriba el Toni per parlar “a soles” amb ella. El Toni necessita consell per demanar a l’Àlex per anar al ball del Lleó. La Mariona no ho veu tant complicat “Li dius”, és el seu consell. “I si em diu que no?”, pregunta el Toni. “I si et diu que sí”, és la lògica de la Mariona.
El més curiós de tot és que “Mariona, t’has adonat que no has fet servir el respirador en tota la conversa?”. Cert, la Mariona ha estat parlant sense ofegar-se. Quan s’adona i respira, la Mariona es mareja.

Polseres vermelles capítol 24

“És el millor regal que em podies donar”

A la terrassa es tornen a reunir els Polseres reunits pel Jordi. Els dóna les bones noticies, que demà li donen l’alta i que no ha de fer ni quimio. Tots s’alegren molt per ell. Els promet que “aquest cop ho faré millor. Marxaré però no us oblidaré. I tampoc deixaré de venir-vos a veure. Perquè crec que encara que estiguem tots a fora, no ens hem de separar. Es per això que us vull proposar d’anar a viure junts.” Els altres es queden sorpresos primers i després troben que és una bona idea. Resulta que el doctor Montcada deixa un pis a prop de l’hospital i de seguida comencen a comptar els diners amb els que podem comptar. El que no ha dit res encara és el Lleó que finalment diu “és el millor regal que em podies donar”. Decideixen anar a veure el pis aquella mateixa tarda. El Jordi s’ofereix per dir-li a la Cris i el Lleó ja de pas li comenta que “la tarada” que comparteix habitació amb la Cris no té parella. L’Ignasi, com a bona veu de la consciència, li recorda al Jordi que tenia altres plans, com el de convidar a la noia aquella de l’escola que li agrada al ball.

El Jordi va a veure a la Cris, amb l’Eva fent “imbècil professional”. A l’Ignasi li encanta l’Eva, de fet només li dedica l’atenció a ella. El Jordi li explica la idea del pis, i encara que a la Cris li sembla bona, no creu que la deixin sortir. L’Eva per una vegada fa servei, i suggereix el Facetime i li deixa un iphone. A part l’Ignasi insisteix al Jordi perquè convidi a l’Eva al ball, perquè “em mola”. El Jordi li demana en nom de l’Ignasi. L’Eva després de preguntar si estava bo i si tenia cama (Sí, dues) accepta.

El Toni aprofitant que l’Àlex dorm mira de fer una nova aproximació, de fet un petó, però quan ja s’està apropant l¡Àlex es desperta i l’enganxa i ell torna a dissimular preguntant per la Mariona. Ja que està li dóna les gràcies a l’Àlex per “allò del Jordi”, ja que no li han trobat res al braç. L’Àlex insisteix que no torni amb tot allò de l’àngel.

El Mercero porta llums de Nadal per decorar la terrassa. El Dani aporta música per modernitzar la que té el Roger.

El Lleó va a veure a la Rym i després de picar-se una mica com és habitual. “Sou molt complicats” comenta el Joan. El Lleó li explica que fa anys, que hi ha el ball i li diu que li agradaria que anés. “Em convides”, pregunta ella. I ell esta incomode perquè de fet no l’està convidant a anar amb ell, encara que fa molta cara que no li desagradaria gens. Es queden els dos callats i com la Rym enten que passa li pregunta al Joan si vol ser la seva parella. El Joan després d’una estona, accepta. “Si m’anaves a demanar que fos la teva parella jo ja en tinc”, li diu la Rym al Lleó i aquest queda alleujat.

Els Polseres van a veure el pis. La Cris des de l’habitació comparteix la seva emoció i alegria mentre sona Blaumut – Bicicletes.

El Toni torna a anar a veure a l’Àlex i finalment li demana si vol anar al ball amb ell. “M’encantaria però no puc ho sento. Tinc una cosa important a fer”, li diu l’Àlex. El Toni es pensa que la cosa important és endur-se a la Mariona.

El Toni marxa a buscar a la Mariona. La troba amb el doctor Josep fent-li proves de nou. El Toni pregunta si és greu, si li han trobat alguna cosa. Si que han trobat alguna cosa i és que després de mesos, els medicament han fet la seva funció i els pulmons s’ha eixamplat. Ja no necessita el respirador, i quan es va marejar és perquè va rebre més oxigen del que necessitava. La Mariona s’ha curat i encara que el doctor Josep no vol que li digui, el Toni que és un incontinent li acaba dient. La Mariona té al Dani i al Lucas al costat. “Vull dir la meva primera frase sense respirador: voleu anar al ball amb mi?”, pregunta. Ells dos no saben a qui es refereix, però és que la Mariona vol anar amb tots dos.

Polseres vermelles capítol 24

“un 3%”

El Lleó va a buscar a la Cris a la seva habitació, que va amb un espectacular vestit vermell. Ell camina amb la cama ortopèdica. Ella celebra que no s’hagi posat la mateixa colònia del matí, que era del Mercero. Caminen pels passadissos de l’hospital i en entrar a la terrassa, s’agafen de la ma. Mentre sona Marc Parrot – Perdo El Nord anem veient imatges de la festa. Com el Roger pica l’ullet al Lleó quan aquest entra. Es fiquen amb la pajarita del Toni, amb la caputxa del Jordi. Ballen, riuen, s’abracen…El Lleó i la Cris ballen acaramelats.

El Roger parla per dir que la festa és perquè fa dos anys que va morir l’Ignasi i perquè el Lleó “que és com la mascota de l’hospital” fa anys. Queda una mica més d’una hora perquè els faci. Sona Antònia Font – Alegria.

El Lleó decideix deixar la festa per anar a buscar els resultats del TAC. El Josep li diu que els té el doctor Montcada i a aquest el troba amb la doctora Andrade fent un cafè a les màquines del passadís. Quan els demana pels resultats de seguida els canvia la cara, volen que ho deixi, que no els tenen, que continuï la festa, que ja li diran al dia següent, que no són hores. Pel Lleó també és evident que li amaguen alguna cosa i insisteix com sempre amb la teoria de que ha de començar els 18 lliure de males notícies. La doctora Andrade el fa seure quan ell pregunta si tot bé. I no, no està tot bé. “No, no ha baixat de mida el càncer de fetge. Diríem que ha augmentat i que ha passat a una fase difícil de controlar.” El doctor Montcada afegeix que van aprofitar el TAC per estudiar les zones adjacents i el càncer s’ha estès a “estomac i testicle esquerre”. Per molt que li volen donar esperances, les notícies no són bones i el que li fa menys gràcia al Lleó és que hagi de perdre també un testicle. Finalment fa la pregunta clau “si tot l’infern de quimio, de radio, d’operacions funcionen bé, quines són les meves possibilitats de sobreviure?”. La doctora Andrade evita la resposta però finalment diu “un 3%”.

El Lleó marxa enfonsat. Es tanca en un lavabo. Crida i maleeix davant de les cendres del Benito. Maleeix les frases típiques de “les pèrdues són guanys”, que “ a l’hospital vius coses que a fora no viuries”, que “estar malalt t’ajuda a viure intensament”. “Estic fart de buscar excuses per justificar la meva merda de vida”, crida. “La meva vida és una merda i punt. Jo vull una vida normal, amb problemes normals. Una vida sense càncer”. De sobte apareix l’Àlex “Abans has demanat una cosa: com seria la teva vida sense haver estat mai malalt. Ho vols realment? Vols la teva vida sense haver estat mai malt. Ho desitges? Vull ajudar-te a complir el teu desig. Si ho desitges ho faré real. Serà el teu regal d’aniversari”. diu l’Àlex entre l’escepticisme i les afirmacions del Lleó que no entén res. “Però no podràs tornar a aquesta vida, ho entens?”, li adverteix l’Àlex. “Però perquè hauria de voler tornar?” pregunta el Lleó finalment. “Mai més, estàs segur?”, insisteix ella. “Segurissim”, contesta el Lleó. I l’Àlex fa petar els dits i de sobre, el Lleó torna a tenir cabell.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies