Després de l’imprescindible “El año del pensamiento mágico”, l’escriptora nord-americana Joan Didion ens ofereix a “Noches azules” –editat per Literatura Mondadori– una altra bella i esgarrifosa mostra de la millor literatura del jo. Un llibre honest i subtil que aborda sense concessions aquella part de la vida que amb freqüència preferim evitar i que l’autora defineix acuradament com “la mort de la llum”.
Durant molt temps, el nom de Joan Didion ha estat inevitablement unit al millor Nou Periodisme nord-americà (no es perdin les seves grans cròniques periodístiques, recollides en l’imprescindible volum “Los que sueñan el sueño dorado”, també editat per Mondadori). A més va exercir de guionista, al costat del seu desaparegut marit John Gregory Dunne, d’algunes notables pel·lícules dels anys setanta, entre les quals destaquen sòlids drames com “The Panic in Needle Park” amb un primerenc Al Pacino i “Confesiones verdaderas” d’Ulu Grosbard. Però, no obstant això, el gran talent de Didion s’ha mostrat en tota la seva magnitud en el camp de la “literatura del jo”, on ens ha ofert peces mestres com el singular llibre de records “El año del pensamiento mágico” o aquest recent “Noches azules” amb el qual prossegueix el seu particular descens als inferns a la recerca de la redempció.
En ambdues novel·les, Didion ha abordat de forma honesta, sense cedir a la temptació del políticament correcte, l’assot de la malaltia, la devastadora presència de la mort i la inesperada pèrdua dels éssers estimats (en el seu cas, primer el seu marit i no gaire més tard la seva filla de trenta-nou anys). Els seus llibres ens confronten inevitablement amb els grans temes de la vida (aquests que tractem de defugir constantment mitjançant una infinitat de banalitats i divertiments) . Les nits blaves –l’auguri tràgic del crepuscle– fan referència precisament a aquests moments de l’existència en els quals l’infortuni assola sense concessions, recordant-nos la nostra condició d’éssers fràgils i desemparats.
Embastant records de família, pensaments i lectures, Didion aconsegueix oferir-nos una bella elegia a la seva filla desapareguda que aconsegueix una inusitada força poètica. Inevitablement, aquest llibre es llegeix amb el cor desencaixat, com passa també amb “Mortal y rosa” de Francisco Umbral, per citar un altre exemple de semblant voltatge poètic. Lúcida i transparent, sens dubte més trista però més sàvia, l’autora de “Noches azules” ens ofereix en aquest bell llibre testimonial la mesura exacte del seu dolor, al mateix temps que aconsegueix expurgar-lo per fi mitjançant l’exercici de l’escriptura. “La realitat és que no m’he adaptat de cap manera a la vellesa”, confessa Didion en un moment del llibre. Segurament escriure és la seva particular manera d’assumir la fugacitat de la vida, sense deixar de lluitar per trobar-li un sentit a tot aquest garbull en el que estem tots ficats. Si estan vostès farts d’històries que no deixen petjada, de relats superflus i oblidables exercicis d’estil, apropin-se sense por a aquesta breu però singular obra. La literatura de Didion potser pugui fer mal de vegades, però cala ben endins i ens deixa transformats com només aconsegueixen fer-ho els grans llibres que val la pena llegir.
Editorial: Mondadori
Pàgines: 160
Preu: 19,90€
Envía una resposta