Finalitzades les versions cinematogràfiques de les novel·les de “Crepúsculo”, Stephenie Meyer retorna als cinemes amb l’adaptació d’una altra de les seves obres, “The host”, menys coneguda que les històries de vampirs i homes llop però igualment en el procés de convertir-se en una altra saga. En aquest cas ens trobem amb una història de ciència-ficció, però l’autora sap el que volen els seus seguidors i conté les seves dosis d’enamorament i drama.
El nostra món s’ha vist envaït per un enemic desconegut. Els éssers humans s’han convertit en ostes dels invasors que s’apoderen de les ments mantenint el cos intacte. Només queden petits nuclis d’humans, la resistència. Melanie és un dels pocs d’aquests humans salvatges però, quan és capturada, veu propera la seva fi. La noia té coratge i un esperit fort, aconsegueix resistir a la possessió i conviu amb l’invasor, de nom Wanderer. Tots dos, Melanie i Wanderer, es veuran obligats a col·laborar i anar en busca d’altres humans quan els esdeveniments es compliquin al seu voltant.
Andrew Niccol ens presenta una pel·lícula fidel a l’obra original i molt entregada al to del llibre. Meyer ens explica el viatge de Melanie que ha de combatre amb l’invasor interior i també amb els seus amics que no acaben de creure que pugui seguir viva dintre del seu cos posseït. Però sobretot ens explica el viatge de Wanderer, l’extraterrestre que comprendrà el veritable esperit de la humanitat, que caurà entregat al torrent d’emocions que viu la nostra raça i que ens converteix en entitats molt diferents dels altres éssers del univers.
Meyer i Niccol posen molt èmfasi en la naturalesa humana: els sentiments són capaços de transformar als invasors en direccions enfrontades, l’amor i l’odi són forces molt poderoses que permeten que l’esperit humà sobrevisqui. I és l’amor, com no podia ser d’una altra manera, el gran tema de la pel·lícula: l’amor que Melanie sent per Jared (també està el germà de la noia, però tots sabem que l’important és el noi) i que l’impulsa a no deixar-se anar; però també són els sentiments que Wanderer comença a experimentar vers un altre dels nois. I aquí és quan trobem l’especialitat de la Meyer, els triangles amorosos (encara que aquí és més un quadrat), les grans lluites de sentiments que tant agraden als adolescents.
El treball de direcció de Niccol és bo. Es pren el seu temps per plantejar els diferents temes de la pel·lícula i el ritme és sorprenentment pausat per una producció per adolescents. L’estil de l’autora s’imposa i el director s’esforça per evitar que la pel·lícula decaigui i acabi avorrint. Grans paisatges i un tractament preciós de la fotografia i el color són elements que destaquen en “The Host”, sense desmerèixer el treball del repartiment, més que correcte. Saoirse Ronan composa una heroïna amb caràcter, que mostra contínuament la lluita de les personalitats que conviuen al seu cap, i té molt més carisma que la Bella de “Crepúsculo”. Al seu costat un parell de nois (Max Irons i Jake Abel) li donen la rèplica en els seus problemes sentimentals, aquests més semblants al càsting masculí de les anteriors novel·les de Stephanie Meyer. William Hurt i una implacable Diane Kruger completen un repartiment que aprova amb solvència.
“The Host” és una pel·lícula bastant previsible i que fa servir arguments que no sorprenen. Però és una pel·lícula ben dirigida, amb una història mitjanament interessant i que suposa un bon entreteniment pels fans de l’autora i per tots aquells que vulguin poques complicacions durant aquests dies de Setmana Santa.
Envía una resposta