Anna Karenina
7Valoració

Quan un dels grans clàssics literaris ja ha estat adaptat diverses vegades, amb gran nivell dramàtic i dames de l’alçada de Greta Garbo o Vivien Leigh, un nou intent de portar el text al cinema faria bé d’adoptar un camí diferent, que aporti quelcom de nou. Afortunadament així ho ha entès Joe Wright i la Anna Karenina que arriba ara als cinemes explica la història de sempre però amb una posada en escena valenta i lluïda que la dota de personalitat pròpia.

La nova Anna és Kiera Knightley, en la seva tercera col·laboració amb Wright després de ‘Orgullo y prejuicio’ i ‘Expiación’. Ella protagonitza aquesta història en la què el guionista Tom Stoppard ha sabut resumir l’extensa novel.la de Tolstoi mantenint els punts clau del triangle amorós entre l’aristòcrata, el seu marit i el jove Compte Vronsky, envoltats per la societat russa del segle XIX i la seva idiosincràsia. Amb un bon text de base, els actors principals fan una bona feina encarnant els personatges: Knightley un cop més còmoda en un paper clàssic recolçat en la dualitat entre la seva etèria aparença i la capacitat d’imprimir caràcter en els moments de passió; Jude Law com un Karenin capaç d’obtenir l’empatia del públic en un paper menys dur del que havien interpretat els seus predecessors; Aaron Johnson – tot i que exageradament ros i amb ulls remarcadament blaus – creïble en el seu seductor Vronsky desencadenant de les passions d’Anna; i Matthew Macfayden capaç d’aportar un contrapunt humorístic en el rol d’Oblonsky amb divertida gestualitat.

Keira Knightley a "Anna Karenina"

Amb la història ja coneguda, doncs, on hem de trobar el tret diferencial i que aporta interès a la pel·lícula és en la posada en escena. Wright situa i desplaça els seus personatges en un gran teatre, amb diferents escenaris que es van connectant per obra del muntatge, cadascun amb la seva pròpia llum i tonalitat per adaptar-se al moment de la història. No es tracta de teatre filmat, sinó de tot el poder de la teatralitat i de la pròpia arquitectura teatral posada al servei del llenguatge cinematogràfic. I a la vegada una exquisida metàfora sobre la teatralitat impostada que suposen els comportaments de la vella Rússia, els decorats i parets del qual trencaran sense remei les passions dels protagonistes.

Entre tots els espais es conforma una majestuosa casa de nines per on Anna, Karenin, Vronsky i l’alta aristocràcia de St. Petersburg es desplacen en cuidades coreografies, amb uns merescudament premiats vestuaris, i al so de la música de Dario Marianelli. Wright mentrestant, els segueix en atrevits angles decàmera, plans seqüència, jocs de miralls, enfocaments que alternen la tancada intimitat amb la coral generalitat, i jugant amb els ritmes de l’acció.

Aquesta posada en escena juga un doble rol, per una banda exalçant una historia ja coneguda convertint-la en un espectacle sensorial, però també en ocasions s’imposa a la complexitat del drama, aquí simplificat perquè no sigui la història qui es mengi la forma. Això juga en contra de la intensitat del drama a estones i qui vulgui comparar aquesta Karenina amb el poder dramàtic d’adaptacions anteriors, situarà la versió actual per sota. Però per qui es deixi emportar per la força visual d’escenes com la del ball i entri en el joc teatral que ens proposa el director, aquest és un film que sense perdre l’essència del què explica la novel.la de Tolstoi, és capaç de sumar-li millor que les seves predecessores una sensorialitat que només el cinema li podia aportar a la paraula escrita.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X