Els contes infantils estan de moda. Si fa un parell de setmanes uns Hansel i Gretel ja crescudets es dedicaven a caçar bruixes i altres mostres, ara arriba una nova versió del conte de “Jack i les mongetes màgiques”. Bryan Singer no ha volgut deixar enrere l’esperit del conte original i ens entrega una pel·lícula principalment infantil que els adults poden veure però resulta massa simple.
La història de Jack és molt coneguda. El noi intercanvia les seves possessions per unes mongetes que teòricament són màgiques i que en entrar en contacte amb l’aigua es converteixen en una planta enorme que comunica la terra dels homes amb el món dels gegants.
Singer no li dona massa voltes al conte i el converteix en una pel·lícula d’aventures molt convencional, amb bons molt bons i dolents d’opereta. El guió no promet cap sorpresa i no la dona; tots els esdeveniments succeeixen com es podria esperar i els diàlegs no aporten res que la necessària comunicació entre els protagonistes per fer avançar la història. L’adaptació podria haver arriscat una mica a l’hora de plantejar el conflicte, proporcionar alguna situació imprevista o fugir dels estereotips més típics, però el director ha volgut fer una pel·lícula per nens (perquè espero que aquesta sigui la seva intenció) i ha decidit fer-la per nens poc amants de la complexitat. Des dels primers minuts, ràpidament un s’adona del tipus de producció que està veient, s’han de readaptar les expectatives i assumir que el cervell s’ha de deixar en pausa.
Efectes, vestuaris i altres elements de l’ambientació tampoc estan massa elaborats. Tot sembla massa de cartró pedra, l’estètica és convencional i resulta poc atractiva. Res llueix com tocaria en una pel·lícula amb gegants, plantes enormes, castells i cavallers i a estones s’apropa més a una producció televisiva tipus “Once upon a time” (amb la diferència de pressupost entre les dues) que a un film de Hollywood.
Per acabar, els actors tampoc destaquen perquè els seus personatges són excessivament plans. Nicholas Hoult i Eleanor Tomlinson són una parella protagonista poc carismàtica i massa absent. Ian McShane dona vida a un rei poc imponent i Stanley Tucci és un dolent tan exagerat que resulta ridícul. Personalment només salvaria Ewan McGregor, que interpreta a un capità de l’exèrcit del rei valent i inconscient a parts iguals.
Si el guió falla, la producció es insuficient i els actors no destaquen, hi ha alguna cosa bona a “Jack el Cazagigantes”? Doncs la veritat és que objectivament no té massa virtuts, però a la vegada també he de dir que si la idea és portar als nens al cinema a passar una estoneta i aneu previnguts de la profunditat d’aquesta proposta, resulta una pel·lícula entretingudeta. Esperem que el proper projecte de Singer, la nova entrega dels X-Men, estigui molt per sobre d’això.
Envía una resposta