Alies Gospodin
9.5Valoració

El jove dramaturg alemany Philipp Löhle, actualment dramaturg resident del Staatstheater de Mainz, estrena a Barcelona una obra interessant i política, en pura línea brechtiana. En una escenografia de cartró, els actors expliquen i actuen l’estranya historia d’en Gospodin, entren i surten del relat, canvien de personatges i dibuixen un panorama del món contemporani de manera molt crítica i molt encertada.

Qui hagi vist a Alemanya els jardins de gespa perfectament tallada, amb una única estatueta de nan de boina vermella perfectament polida posat entre pedres de mida absolutament igual, es pot imaginar perfectament fins a quin punt les estructures socials son rígides en un país com Alemanya –o Suïssa-. Si els jardins ja tenen un patró de perfecció comú, en els que la naturalesa no pot créixer sense ser completament ensinistrada pe l’home, imagineu els nens… Estructures socials que veuen i entenen l’èxit i la felicitat únicament en funció de diners, del treball i del seu rendiment, que deixa al jovent molt ben format, desemparat davant la seva impotència en trobar feina i en buscar la felicitat, desemparat per no aconseguir ni una ni altra cosa, o perquè una no condueix a l’altre.

En aquest panorama de veneració dels diners i dels “estatus” socials lligat a llur possessió, que ha estat exportat a tot el planeta i que ha revelat la seva precarietat i absurditat amb la crisi, s’intenta rebel·lar en Gospodin. El seu lema “S’ha d’agafar el capitalisme pels ous!” el condueix a buscar una forma alternativa de vida: el seu lema, font d’ingrés i objecte d’un cert messianisme anticapitalista, confiscat, la seva dona deixant que s’emporti tots els mobles, en Gospodin decideix viure les seves idees fins al final: viure sense diners i viure feliç. Però la societat no entén la ideologia de Gospodin i intenta reintegrar-lo en la seva estructura de totes les formes possibles: li ofereix feina,  mare, ex-dona, amics… tothom intenta imposar-li la seva visió capitalista del món. Redobla la seva fustigació quan s’assabenten que en Gospodin té en la seva possessió una bossa plena de diners, deixada per un amic seu; acaba arribant la policia, que permetrà a Gospodin aconseguir el seu ideal de llibertat d’una manera si més no particular.

Alies Gospodin Sala Beckett

L’escenografia de cartró reprodueix al davant de l’escena una casa burgesa, amb sofà i racó de TV, una taula amb les seves quatre cadires, cuina amb nevera i microones; pis que es buidarà després de la mudança d’Aneta, la novia, les marques anteriors dels mobles dibuixades per cinta de pintor al terrat. El fet que sigui l’escenografia de cartró i que es deixin les marques, remet a l’essència del teatre: la il·lusió teatral. El Verfremdungseffekt brechtià invita a l’espectador a pensar i a no deixar-se portar pel relat: tant a nivell d’escenografia com d’interpretació, l’espectador no oblida que es tracta de teatre.

Teatre polític, sí, però teatre que convida a l’espectador a reconstruir el relat, a interpretar els personatges per les explicacions narratives tant com per les imatges contrastades construïdes a l’escenari. Així significats i significants sovint es contradiuen, revelant així les contradiccions internes o les voluntats veritables dels personatges: així Gospodin, la bossa de diners entre les mans, sense deixar-la mai, dient “Els diners no han de ser necessaris” i refusant donar-los als seus amics, o els amics justament fent monòlegs abans d’entrar a la casa d’en Gospodin per demanar-li diners, exposant els seus desitjos de riquesa. El fet que els actors facin diversos personatges, canviant de vestuari i de postura als ulls de tothom, és essencial aquest efecte de distanciament. Igualment, les transicions entre parts narrades, en què els actors es dirigeixen al públic il·luminats directament per un focus circular, així com també les parts actuades estan molt ben construïdes.

Un text potent, una construcció escènica interessant, amb una evolució de l’espai d’actuació, un treball d’actors molt fi, Àlies Gospodin és un espectacle que no s’ha de perdre. Intel·ligent i ben muntat, ens fa reflexionar sobre la nostra manera de viure i de percebre el món i ens pregunta quines alternatives tenim a un capitalisme devastador i condensador.

Potser hauríem de pensar més en un altre lema d’en Gospodin i intentar existir d’una altra manera:

“La llibertat és no haver de prendre decisions. L’autèntica llibertat ha de ser no haver de prendre decisions, no perquè els altres decideixin per tu, sinó senzillament perquè no hi ha la necessitat de decidir, perquè existim i res més.”


Es pot veure a: Sala Beckett
Text: Philipp Löhle
Intèrprets: Mireia Aixalà, Pau Sastre, Jacob Torres.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies