Sílvia Soler és escriptora i periodista. Ha publicat diversos reculls de contes, novel·les i textos divulgatius i entre altres premis ha rebut el Prudenci Bertrana i el Ramon Llull aquest mateix any 2013. A propòsit de la publicació de “L’estiu que comença” parlem amb ella de la seva carrera i del seu últim llibre.
Ens podries explicar quan va néixer la teva passió per les lletres?
No puc recordar-ho…vaig créixer en una casa plena de llibres, amb una mare que escrivia poesia i era professora de literatura i un pare que era un gran lector, així que l’ambient era propici. Jo també vaig ser una devoradora de llibres des de petita i encara llegia novel·les de l’Enid Blyton quan ja vaig provar d’escriure’n una en un bloc de fulls quadriculats. Potser hi ha un moment que vaig pensar seriosament que volia escriure novel·les i va ser després de llegir “La plaça del Diamant”. Tenia quinze o setze anys.
Com et vas sentir amb la publicació de la teva primera novel·la “El son dels volcans”?
Eufòrica. Abans ja havia publicat un recull de relats breus (“Arriben els ocells de nit”) i veure el meu nom a la coberta d’un llibre va ser un moment de plenitud absoluta.
El Prudenci Bertrana, el Ramon Llull, són alguns dels premis que has obtingut. Tenen tots el mateix gust?
Home…trobo que tres premis en trenta anys de carrera tampoc no són tants! Tots els premis tenen un gust molt agradable : de reconeixement, d’empenta per continuar, tots són importants.
A qui li senten millor els èxits, a l’autora o a la família de l’autora? Ja hem vist la piulada del teu germà i se’l veia molt orgullós.
Tinc una família estupenda. Ens estimem i ens avenim molt i ens agrada compartir les alegries!
On els tens exposats?
El premi Ramon Llull encara el tinc força a la vista…encara em dura l’eufòria.
És cert que el primer que et va dir el President de la Generalitat al donar-te el guardo va ser, més o menys, “Compte que pesa”?
Si, exactament! Després de “felicitats” o “enhorabona”, és clar.
T’ho esperaves?
Bé, quan et presentes a un premi sempre ho fas pensant que hi ha alguna possibilitat de guanyar-lo…
Diuen que tots els escriptors tenen les seves manies, que estructuren la seva vida entorn de la seva obra, ens podries explicar com és un dia normal a la vida de la Sílvia?
Tot depèn de com m’organitzi les col·laboracions als mitjans…aquest curs ho tinc molt bé perquè puc dedicar els matins a escriure i a les tardes faig ràdio, tele, trobades amb clubs de lectura, etc. Tot després del començament de dia que sempre que puc consisteix a fer una caminada a bon ritme d’una horeta arran de mar.
Com descriuries en poques paraules “L’estiu que comença”?
Crec que és una novel·la sobre persones que lluiten per trobar l’equilibri entre la felicitat i el desconsol i que aposten per l’esperança.
Quin dels personatges va ser el més complex a l’hora de crear-los?
Més complex… home, els dos protagonistes, perquè tenia molt d’interès a dibuixar-los bé, que el lector pogués tenir la sensació que els coneixia : la Júlia i l’Andreu.
Ens tens algun de preferit? Perquè?
M’agrada la Rut, la germana de la Júlia, perquè és un personatge que en principi no havia de tenir gaire protagonisme i va anar creixent ell solet.
Els personatges femenins funcionen com un motor a la novel·la mentre que els masculins van fent i s’adapten. Ha sigut una idea premeditada?
No hi estic gaire d’acord, crec que l’Andreu i el Valentí –el pare de la Júlia- són dos personatges proactius que sovint empenyen la Júlia, precisament.
A la novel·la realment no hi ha absències i personatges com la Marta o la Flàvia se’n ressenten i mostren una cara poc agradable, avarícia i engany podrien ser el seus sobrenoms?
Crec que a la novel·la hi ha absències molt importants, que no desvetllaré. I respecte als personatges que cites, crec que hi ha grans matisos entre l’una i l’altra : la Marta és un personatge negatiu, a la Flàvia la podem comprendre…
La Júlia i la Selma fan un viatge low cost, ja que la memòria no costa diners, si ara, en aquest moment poguessis, quin seria el teu viatge low cost?
M’agradaria tornar al moment que els meus pares encara eren vius i poder-los explicar tot el què ha passat des de que ells no hi són i com els trobem a faltar.
Un dels aspectes que m’ha agradat més ha sigut el fet que un costum s’arriba a transformar en una tradició, hi he donat moltes voltes i resulta que és cert. Ens podries explicar un costum que s’hagi transformat en tradició a la teva vida?
El cas més evident és el dels estius. Els meus pares –quan nosaltres érem petits- van triar un indret de La Garrotxa per estiuejar-hi i hi hem anat cada estiu, sense fallar mai, amb d’altres famílies que també han mantingut la tradició. Ara som a la tercera generació. Hi ha una pila de coses que han esdevingut tradició en aquest àmbit. I també som una gent que tenim molta tendència a brindar, com els personatges de la novel·la. També tenim una tradició familiar que és anar a sopar tots junts el dia de l’aniversari del casament dels meus pares. Ho fèiem amb ells i ara que ells no hi són.
T’has plantejat que aquesta novel·la podria tenir aspectes de llibre d’autoajuda?
No, per favor! Ni tinc els coneixements necessaris ni ho pretenc. Una altra cosa és que, de vegades, la lectura d’una novel·la ens pot ajudar a trobar la clau d’un problema personal o a tirar endavant quan estem desanimats…
Per cert, ja tens en ment un nou projecte?
Tinc alguna idea molt vaga del tema que voldria tractar en una pròxima novel·la, només.
Per finalitzar m’agradaria que pensessis en quina és la pregunta que ningú t’ha fet fins ara i creus important incloure en aquesta entrevista.
Doncs ara mateix no se m’acut. Feu la feina molt ben feta i no crec que hi hagi cap pregunta fonamental que no m’hagin fet mai.
Potser també li hauria preguntat qui l’ha assessorada quant a psicologia o si és una afició, ja que mostra molts coneixements en aquest camp. Potser per això qui l’entrevista parla de llibre d’autoajuda.
I també en el cas de les plantes, quin ventall!