D’histories d’amor en el cinema s’han fet moltes, però protagonitzades per dos homes i que duressin un cap de setmana ja és una altra cosa. “Weekend” suposa l’apropament més sincer a dos personatges gais que he pogut veure en anys de cinema.
“Weekend” és el segon llargmetratge d’ Andrew Haigh, si tenim en compte el seu documental fals “Greek Pete”, en el que retratava un any a la vida d’un gigoló grec. Experiència prèvia que em d’agrair, ja que precisament un dels punts forts de “Weekend” és la sensació de realisme que transmet.
Amb un guió escrit pel mateix Haigh, “Weekend” narra la història de dos homes gais que es lliguen un divendres a la nit i inicien una relació que els porta a compartir (a estones) tot el cap de setmana. Aquell divendres Russel (Tom Cullen) havia passat la nit amb els seus amics heterosexuals, però abans de de tornar cap a casa sent la necessitat de passar per una discoteca. Allà, just abans del tancament, coneix a en Glen (Chris New). Junts viuran un cap de setmana memorable, una relació amb data de caducitat plena de bars, habitacions, alcohol, drogues, converses i sexe, però sobretot de sentiments.
Sentiments que traspassen la pantalla i arriben a un espectador que es veu reflectit en uns personatges amb els que comparteix humanitat, sense que importin massa les orientacions. Està clar que molts dels que s’apropin al film seran gais, i que molts d’ells seran els que es veuran encara més reflectits en Russel o Glen. I és que els dos personatges creats per Haigh desprenen una naturalitat i realisme que costa de veure en el cinema, i més encara en personatges gais.
I ja no sols en la construcció dels personatges, la naturalitat i el realisme es desprenen també en la seva forma de relacionar-se, amb el món i entre ells. Les escenes de sexe no són molt explícites, però resulten molt reals. Les converses, malgrat que pequin algun cop de component de discurs gai, semblen gairebé improvisades. I les mirades dels dos actors sovint diuen més que les seves boques. A tot això li sumem la esplèndida fotografia d’Ula Pontikos i ja ens han guanyat a tots.
El film s’ha endut un munt de premis en Festivals de Londres, Milán, Toronto, San Francisco i Los Angeles, i no és d’estranyar. Un film altament recomanable a tothom que hagi amat algun cop, i que no temi als diàlegs aquells que s’esplaien en el temps.
Envía una resposta