El Lleó dorm com un soc. Amb el ulls encara tancats somriu (pensant en qui?). Quan obre els ulls es troba el llit del costat buit, s’estira i veu al Jordi a la cadira de rodes però vestit de carrer. El Jordi vesteix de carrer perquè a les 12 li donen el resultat de la biòpsia i està segur que estarà tot temps i “no vol prendre temps” per marxar.

Polseres vermelles capítol 20

“No diguis blat fins que el tumor no estigui al sac i ben lligat”

El Lleó li diu que s’hauria d’esperar “No diguis blat fins que el tumor no estigui al sac i ben lligat”. El Lleó està molt content. El Jordi li diu que no vol consells, que si ha vingut per donar-li consells ja pot marxar. “Li vaig prometre al Benito que reuniria als Polseres i és el que faré aquesta nit”, diu el Lleó. “Doncs amb mi no hi comptis, a la que em donin els resultats, jo foto al camp”, contesta el Jordi. “A mi m’agradaria que hi fossiu tots, tu fes el que vulguis”. Des de la porta l’Ignasi somriu “Ja l’has sentit: vol que estiguem tots i jo només puc ser-hi, si tu hi ets. O sigui que hi seràs, entesos?”. “No hi seré Ignasi, avui marxaré d’aqui”, contesta el Jordi, però ja sabeu, no?

El Toni trasllada en cadira de rodes a la Mariona. La Mariona li explica al Lleó que està molt contenta perquè el Lucas fa 10 anys. El Toni li pregunta com està ell “Amb ganes de complir una promesa que li vaig fer al Benito”, li contesta el Lleó. El Toni es posa molt content, però comencen els problemes per fer la reunió, el Roc està a Madrid. El Toni suggereix que pot estar a traves d’Skype. El Lleó no està massa convençut, vol que sigui com abans, al que el Toni comenta “Abans estava en coma i tampoc no hi era del tot”.

La Rym rep la visita del metge i encara que li diu que tot va bé i que aviat li podran fer la reconstrucció, encara està tensa, sobretot quan li diu que una voluntària de l’Associació de Càncer de Mama la vindrà a veure. La Rym torna a deixar anar tot el seu caràcter, que ningú va anar a parlar amb ella quan va perdre la mare, no vol que ho facin quan només a perdut un pit.

La Cris està en una sessió amb altres companys de planta. Un noi que es diu Micky explica el seu cas de com va voler ser el millor, i agradar les noies i va començar a vigilar que menjava, després deixar de fer-ho i fer exercici i que està decidit en ser el primer en “sortir d’aquesta merda”. Quan li toca parlar a la Cris, es repeteix el de sempre, ella està bé. Que ja va estar ingressada i es va recuperar i que ballant va caure i la doctora insisteix que ha recaigut “No vull ser la millor en res, tot per tu Micky”. Després la doctora li dóna veu a l’Eva, la seva companya de la Cris, que “l’hòstia que et vas fotra ballant, no serà res amb la que et fotràs quan assumeixis com estàs”. Quan la Doctora la renya, ella diu que només volia ajudar.

El Lleó descobreix que la Cris està a l’hospital, quan el Toni li diu que ahir es va trobar a la germana. Mira d’aconseguir que la Doctora el deixi passar a la zona restringida però no ho aconsegueix.

Polseres vermelles capítol 20

“Els amics no existeixen”

El Jordi i la seva mare estan esperant a la consulta que el metge els doni els resultats de la biòpsia. Per la cara que entra el metge un ja sap que les notícies no seran bones. Efectivament el metge li diu que el tumor que té al braç és molt semblant al que tenia a la cama, però que esperen que amb sessions de quimio remeti i no s’hagi d’optar per solucions més dràstiques, com tallar-li el braç. Malgrat que la seva veu de la consciència, l’Ignasi, mira d’animar-lo, el Jordi es gira contra tothom. Primer contra la seva mare, dient-li que ell ja estava bé sense anar al metge, que li ha espatllat la vida “No t’ho perdonaré mai mare”. També li crida a l’Ignasi i després quan arriba a la seva habitació es troba el seu company del taller, però també és gira contra ell. Li diu que és culpa seva, que ell va xivar-se a la seva mare i ell li contesta que havia de fer-ho, per ajudar perquè són amics. Però el Jordi li respon que no ho són d’amics “Els amics no existeixen. Els amics són circumstancials” i li explica la seva teoria que en l’hospital es tenen col•legues d’hospital, si vas en moto vas amb moteros i que ells dos no són col·legues. “Jo no tinc amics”, sentència “fora” i ho crida quan la noia aquella amb la que es va fer el petó estava a punt d’entrar i que decideix no fer-ho.

La Cristina rondina que a ella sempre li posen més menjar. Està agobiada i empipada. L’Eva mira de treure-li informació de la trucada que va fer amb el mòbil que li va deixar. Ha deduït encertadament que trucava a un ex, i que no era un amic qualsevol. “Ja sap el pringat aquest que ve a veure’t que estàs enamorada d’un altre?”. L’Eva parla del Víctor, però la Cris continua defensant que és el seu nòvio. “Que fàcil enganyar als altres i que xungo enganyar-se a un mateix, no?”, diu l’Eva que insisteix preguntant que quan fa que ho van deixar (amb l’ex), que si fa més de sis mesos ja es pot oblidar, que segur que està amb una altra tia. “Els tios són així, ja no deu saber que existeixes”. Vaja que l’Eva és una alegria antidepressions.

Polseres vermelles capítol 20

“Només de saber que està aquí sento un impuls d’anar-la a veure”

El Lleó va a veure el Roger. Per sorpresa el veu assegut en una cadira de rodes però elèctrica. De seguida sap que hi ha alguna cosa no funciona. Resulta que la malaltia del Roger evoluciona per brots i l’últim que ha tingut li ha deixat paralitzat un braç i no pot anar amb la cadira manual. Sabem que el Roger que porta amb aquesta malaltia des dels 3 anys i que cada brot li ha pres una part d’ell, però no vol parlar d’això amb el Lleó perquè no ho han fet mai i que si ara ho fessin seria com si “el brot hagués guanyat”.
El Roger està trist i de seguida el Lleó es comença a ficar amb la seva cadira, que si el vol guanyar se l’haurà de trucar i tornen a la relació que han tingut fins llavors. Després passen al tema pel que anava el Lleó, la Cris. El Lleó vol que el Roger miri de col·lar-lo a la planta on està ella.
“Que passa encara sents moltes coses per ella, no?”, li diu el Roger.
“No sé que sento, jo em pensava que ja estava superat. Ella té nòvio i jo i la Rym doncs hi ha una connexió. Però només de saber que està aquí sento un impuls d’anar-la a veure”, confessa el Lleó. Necessita parlar amb ella i el Roger li dóna un pla, que vagi a buscar els resultats de la biòpsia, que li faci pena al Mir Josep i que potser ell el podrà colar a la planta de la Cris.

Dit i fet, el Lleó va a buscar els resultats que confirmen que té càncer. El Josep li diu que seran 4 mesos de quimio, més l’operació, més quatre mesos més de quimio i el Lleó anat posant cara de pena i el doctor comet l’error de dir-li que qualsevol favor que necessiti… evidentment el Lleó li demana veure la Cris i aconsegueix que el metge cedeixi.

El Josep aconsegueix que la Cris i el Lleó a través de la paret del lavabo, que no seria la manera més romàntica del món de retrobar-te amb cap ex. Tots dos parlen, que si la Cris va veure en el cementiri que tornava a tenir càncer i el Lleó que li diu que ell va veure que tenia nòvio. “es diu Víctor, el vaig conèixer a Toulouse però en realitat…” El Lleó la talla “Jo també he conegut a algú i estem mig començant una història”. La Cris s’ajup a terra pàl·lida, perquè feia pinta que anava a dir-li que no l’havia oblidat “Me n’alegro molt”, li menteix. “Sí, és una tia collonuda i també té càncer. Es diu Rym. Mola que tinguem les nostres històries. Així podrem ser amics com al principi dels Polseres”. “Sí, és genial”, torna a mentir la Cris. Li explica que vol reunir als Polseres però ella ja diu que no la deixen sortir de la planta, ni que parli amb la seva doctora (que de fet, no vol fer-ho). La conversa que tenen tots dos està plena d’escenificació, de fer veu de content quan no tens ganes. Quan surt del lavabo la Cris plora desconsolada mentre recorda moments viscuts amb el Lleó.

Polseres vermelles capítol 20

“Home, és que sense pit i calva…doncs costa de trobar-se atractiva”

El Lleó va a veure a la Rym per dir-li el canvi d’habitació, perquè com va dir-li quan estava dormint. La Rym treu importància i fa broma “ja sé que és perquè no pots tocar-me el pit”. Tots dos tenen una conversa curiosa, a veure qui es fa més el dur i fa veure que li importa menys l’altre fins el moment que arriba una senyora gran.
És la visita que li ha dit el doctor de l’Associació, una iaia molt eixerida que tampoc té pèls a la llengua. Quan la Rym li diu que està molt bé la iaia li contesta: “i una merda, estàs fatal i és com has d’estar”. Li explica que li han tret els dos pits, el primer fa més de 40 anys i que encara nota l’absència. La senyora recorda la sensació la sensació de pensar que no la voldria mai més ningú, “home, és que sense pit i calva…doncs costa de trobar-se atractiva”, comenta la Rym. “Totes tenim el nostra atractiu, jo encara em sento guapa i hi ha dies que trobo que estic ben bona”. La senyora aprofita que l’ha fet riure per parlar del que realment li preocupa, la reconstrucció, perquè la Rym pensa que ningú li explica res. La senyora li explica que li agafaran pell de l’esquena, perquè és molt similar. La Rym està molt agraïda a l’Encarna, que és com es diu la senyora, que a més li dóna dos consells. El primer és: “quan et treuen un pit en totes neixen moltes pors: por de mirar-te, por de que et mirin i por de tenir sexe. No t’espantis, aquestes pors són normals, però enfronta-t’hi, encara que siguin petites. El segon té a veure amb el menjar, perquè en el hospitals és una merda i sempre que “puguis t’has d’escaquejar”. La bona senyora li ha portat un esmorzar perquè se’l mengin juntes.

El Jordi amb cara emprenyat surt de la seva habitació i es troba la Mariona i el Dani. El Dani li pregunta “ets el segon líder que seria líder si no hi hagués el líder?”. “No sé si us envia el Toni o el Lleó, però ara no estic per xorrades”, contesta el Jordi. Tots dos li diuen que no els ha enviat ningú que són fans dels Polseres i que tenen un amic, el Lucas, que avui fa 10 anys i volen que ell sigui el seu regal i que li porti el pastís. Però el Jordi està borde perdut, diu que no ho pensa fer, que ha tingut una merda de dia i que l’únic que vol és que s’acabi. Els dos insisteixen, que és una xifra important, però el Jordi sentència “doncs que aprengui que no tot en aquesta vida surt com un vol”. “No se que t’ha passat però ja no ets guai”, li diu el Danni. La Mariona li diu el número de l’habitació, 114, però el Dani diu que ho deixi perquè ni tan sols porta la polsera.
De seguida apareix l’Ignasi “Va tio, de veritat els diu que no a nen i a una nena que no pot respirar? Ets un cabronàs, eh? Circumstancial, com tu dius, però un cabronàs”. L’Ignasi continua insistint fins que arriba al punt central de tot “Pots fer veure que no tens amics, però no em podràs fer creure que no tens cor”.

La visita de Víctor a la Cris no arriba en el millor moment. La Cris està feta caldo per la conversa amb el Lleó, quan arriba la doctora per dir-li que té allà al Victor per veure-la. La Cris no vol i acaba dient “A veure si pot fer que em deixi en pau”, just en el moment que el Víctor entra per la porta. La Cris mira de solucionar-ho però el Víctor marxa sense voler escoltar-la. “És el que passa quan menteixes tant, al final no et creu ningú”, sentència l’Eva.

Polseres vermelles capítol 20

“Jo no vull marxar d’aquí amb mal rotllo”

El Lleó està recollint l’habitació mentre parla de la reconstrucció de pit. El Lleó diu que estigui tranquil•la que ara “els metges fan meravelles, et deixen escollir la mida, la forma, el pes…ho fan de puta mare”. La Rym canvia de tema i li pregunta que són les marques que té el Lleó en un mapa, i li explica que són els llocs que vol anar quan li donin l’alta. El punts estan tots al mar perquè vol recorre els cinc oceans amb la seva canoa. Li diu si vol anar amb ell i la Rym diu que passa, que perquè la deixi tirada, que el metge el va posar a l’habitació perquè l’ajudés.
“Pensava que no volies una rata sàvia del càncer?”, li diu el Lleó
“La rata sàvia no la vull, la veritat. Un amic a l’hospital m’hagués anat bé”
“No som amics o que?”
“De segon grau, el teu amic de primer grau és el teu nou company de l’habitació”
S’acaben barallant, perquè la deixa, perquè no va anar a la uci a veure-la.
“Jo no vull marxar d’aquí amb mal rotllo”
“Doncs no marxis”
I s’acaben enrotllant. Primer un petó, després el Lleó es treu decidit la samarreta, la Rym li pega una bufetada perquè li sembla que va massa llençat però després es continuen enrotllant i només l’arribada del Kike els atura fent que tots dos dissimulen molt malament i el Lleó fuig de l’habitació.

El Kike a més d’haver vist alguna cosa sospitosa, s’adona de la manera que es comporta la seva germana. “A tu t’agrada..” li diu i la Rym nega massa i després esclata a riure. La Rym pensa que el tema amb el Lleó li fa oblidar tot allò del pit. “De vegades no està malament recordar el que t’ha passat”, li diu el Kike parlant-li de la temporada dolenta que va passar després de perdre la seva mare. La Rym acaba rient, però després s’abraça al seu germà.

Polseres vermelles capítol 20

“No és gaire circumstancial això, no?”

El Jordi si té cor, encara que vulgui passar-se de dur i acaba apareixen per l’anniversari del Lucas. “Sabia que vindries, un Polsera no falla mai”, li diu el Dani i li dóna el pastís ple de núvols pel Lucas.
Quan el Lucas el veu i s’esvera de mala manera. “Compte que et trencaràs”, li diu el Toni.
“I que? És el Jordi, el segon lider”, contesta emocionat el Lucas.
Expliquen al Jordi que el Lucas ja s’ha trencar 86 ossos trencats, per sorpresa seva.
“Avui m’és igual, ets aquí, tinc la teva força. Sóc irrompible”, li diu el Lucas al Jordi. “Tu li vas donar una rosa a la Cris el dia que et tallaven una cama, això només ho fa algú increïble”.
“No és gaire circumstancial això, no?” diu ‘Ignasi. “I menys l’amistat d’aquests tres xavals”.
El Toni aprofita per parlar amb el Jordi per fer-li la seva particular teràpia i recuperar al Jordi d’abans. Li dóna les gràcies per haver anat i es preocupa per com està després de saber els resultats de la biòpsia. I el Jordi no pot treure els ulls d’aquest nen tant increïble, que a sobre l’adora i dels seus amics que li han fet un pastís amb 86 núvols de sucre. El Toni li comenta que li va parlar d’ell el dia que el va anar a veure el taller, però “em sembla que no m’escoltaves”. “El Lucas cau i recau un altre cop però no perd mai la força”, li diu el Toni “Crec que se semblen una mica a nosaltres quan vam començar i ens pensàvem que érem invencibles. Quan recaure ens donava forces”. “Sí, s’assemblen. En aquella època érem molts inconscients”, diu el Jordi. “Potser ho sóm ara d’inconscients”, comenta el Toni. Quan tornen a centrar-se en el Lucas i el seu desig, que ha demanat una cosa que si surt malament es podria trencar tots els ossos. El Toni vol posar seny però el Jordi diu que ell l’ajudarà a aconseguir-ho. “Junts som irrompibles, no?”

Polseres vermelles capítol 20

“No et ve de gust desconnectar? Si vols ja saps on són”

La Cris continua plorant desconsolada al seu llit. “Plores de veritat o també és mentida?”, li diu l’Eva. “Tu sabràs? Tu ho saps tot, no?”, li contesta. L’Eva s’aixeca i l’olora. Sí, plora de veritat. Quan li pregunta si vol parlar, la Cris li diu que no, l’Eva olora una mentida però marxa al seu llit. “La meva vida és una merda”, diu la Cris. “En aquesta planta, qui més qui menys, té una vida de merda, per això estem aquí”, contesta l’Eva. “Ja però sento que no deixo de fer mal a tothom que m’envolta: la meva família, el meu nòvio. Ells m’intenten ajudar, però jo sempre la cago”, continua la Cris. “Doncs igual hauries de dir la veritat..”, l’Eva s’aixeca, “igual hauries de provar amb mi, a mi m’és igual el que et passi”. “Tinc un problema amb el menjar, fa temps que vaig recaure però no ho havia dit a ningú. I sí, estic amb el Víctor, però no l’estimo com l’hauria d’estimar. No l’estimo tant com al Lleó, que està amb una altra tia, contenta?, diu la Cris. “Sí, m’agrada saber que tenia raó”, diu l’Eva que no té compassió, “que vols tia que t’agafi la mà i et digui que et posaràs bé i vindrà aquest tal Lleó i et dirà que t’estima? A mi em passa al revés que tu. Jo només sé dir les veritats per molt xungues que siguin. I sí, la teva vida és una puta merda.” Li diu que el millor que pot fer és mirar de dormir, que dormint sembla que els problemes desapareixen, però la Cris no crec que pugui fer-ho. L’Eva diu que en això pot ajudar-la amb les seves pastilles. “Amb dues dormiràs com un tronc, amb tres dormiràs fins demà al migdia, no et ve de gust desconnectar? Si vols ja saps on són”.

“Ja no hi és?”, pregunta el Lleó pel Kike. “No, m’ha donat un consell i ha marxat. Avui és el meu dia dels consells”. Tots dos es miren en silenci, segurament pensant en el que han deixat a mitges. “Millor que ho deixem”, diu el Lleó i la Rym està d’acord. El Lleó es posa a recollir les coses i tots dos estan una mica incòmodes, fins que la Rym confessa que quan va anar a acomiadar-se, ella no estava dormida i tots dos es miren i somriuen. “Sempre es tant dura la primera lluita contra el càncer, rata savia?”, li diu la Rym al Lleó. “Sempre”, sentència.

La Cris decideix agafar les pastilles que té amagades en el conducte d’aire l’Eva. Se’n pren un parell però com no funcionen automàticament, n’agafa un grapat i també se’l pren i un altre i un altre, mentre plora.

El Lleó es mira somrient una foto dels Polseres i de sobte, com si pressentís a la Cris, es posa seriós.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies