Un escenari ple de bidets, vàters i palanganes; del sostre penja una cabra. Dos homes nus parlen. Tan bé que anàvem ens convida a entrar en un món, no pas el de Calixto Bieito i del teatre contemporani, sinó el personal i emocionant de Carles Flavià i Jaume Sisa. Dues cadires de fusta, una blava, l’altre groga, un narrador i un cantautor amb la seva guitarra: no es necessita res mes que la paraula per emprendre un viatge per una Barcelona que es dibuixa mitjançant records, cançons, i diàlegs. Teatre, sí, però teatre narrat, cantat, simple i emocionant, sense vàters ni cabres penjades, però amb un aire de veracitat profund.
Dos homes, Flavià i Sisa, es troben per escriure un espectacle pel qual ja han rebut subvencions, encara que no hagin creat el text de Com quedem?; escrita l’obra, els dos homes s’adonen que no es pot representar. Poc a poc, aquest primer intent es transforma en Tan bé que anàvem, espectacle proper que permet una divertida crítica tendre i irònica de la vida.
Joventut del dos homes en la Barcelona dels anys 70 en un ambient tèrbol en que es buscava la llibertat amb el sabor àcid i entremaliat d’aquesta època, en que es vivia en català però es cantava en castellà “Ole torero ”. Els amors, en aquesta ciutat portuària, fracassen també, malgrat la participació dels homes en les tasques domèstiques, -com posar la rentadora i penjar la roba- ; els episodis de reflexió alternen amb anècdotes de la vida quotidiana.
Parlant d’amor, s’arriba a conclusions tals com que és millor casar-se amb el seu millor amic, conclusions que no conclouen mai, sinó que obren a altres temes, que sigui a través de cançons o a través de l’alternança de torns de paraula.
Independència de Catalunya i relacions amb els espanyols, denuncia de racismes i de comportaments socials, bromes i seriositat s’alternen a través de cançons i contes: repassen tots els estereotips i tòpics socials sense caure mai en el lloc comú, sinó creant una intel·ligent i divertida crítica.
De reflexions sobre el teatre i els artistes, irònics comentaris sobre el pas del temps o consideracions polítiques, els dos homes fan malabarismes poètics, es cedeixen la paraula, se la roben, pregunten, contesten, oposen dos punts de vista diferents, amb tendresa i fingida duresa. La sensibilitat i amistat dels dos homes s’exposa a través d’una escolta recíproca respectuosa i atenta, que accentua la complicitat mútua que es tenen els dos amics.
Despreocupats i segurs, generen aquest aire viu i estafador, “chamuyero”, de la Barcelona d’abans: cossos controlats l’espai estret de l’escenari, cadascú posseeix el seu territori, la cadira que ocupen i alternen el torn de paraula de peu o asseguts, jugant amb els dos ritmes i els dos espais. Complicitat o lluita en compartir l’espai central, situat entre les dues cadires, ocupació del focus al centre mentre l’altre actor roman assegut, o romanen asseguts tots dos, l’espai cinètic és bastant reduït, però per la proximitat amb el públic i la sobrietat dels moviments, s’aconsegueix crear aquest clima d’intimitat necessari a les confessions dels dos homes.
En efecte, es poden parlar de confessions o al menys d’obertura a la vida dels dos intèrprets, a llurs pròpies experiències i passat: és justament aquesta barreja de crítica irònica i divertida i de sensibilitat que fa de l’espectacle una experiència emocionant, interessant i una mica nostàlgica d’una Barcelona mordaç i amb seny.
Es pot veure a: La Seca Espai Brossa
Intèrprets: Carles Flavià i Jaume Sisa.
Envía una resposta