L’adaptació de “El atlas de las nubes” de David Mitchell era tot un repte per a qui s’atrevís a portar-la a la pantalla. La novel·la de Mitchell reuneix les històries de sis personatges en moments temporals diferents, connectades per petits detalls i per un tema de fons de certa transcendència. Els germans Andy i Lana Wachowski i Tom Twyker van ser els tres valents que es van enamorar d’aquesta elegant novel·la i, si bé és cert que el resultat no és del tot rodó, és un producte molt ben fet, emocionant i, perquè no dir-ho, inspirador.
“El atlas de las nubes” ens porta de viatge pel temps i l’espai. Sis protagonistes viuen unes vides que resulten més rellevants pel futur del que podrien imaginar. Les sis històries que ens presenta la pel·lícula són les següents: un viatge per la Polinèsia a bord d’un galió en el segle XIX; a l’Europa dels anys 30 un jove ajuda a un músic malalt a seguir composant; a la Califòrnia dels anys 70 una periodista intenta descobrir la conspiració d’una important empresa; ambientada en l’actualitat tenim la història d’un editor que, per escapar d’uns deutes, acabarà en un lloc més terrorífic; el futur ultra-tecnificat és l’escenari d’una història de lluita de classes i d’alliberament; per últim, una illa en un futur post-apocalíptic on dues persones ben diferents han de treballar unides per sobreviure.
Totes les històries de “El atlas de las nubes” estan connectades mitjançant petits detalls que cal descobrir a mesura que avança el metratge. Les històries es gaudeixen de manera independent, unes més que les altres, però totes mantenen un discurs comú. El tapis que dibuixa la pel·lícula ens parla del poder del amor, dels petits gestos que poden tenir importants conseqüències i de les decisions individuals que s’enfronten a l’afany d’acumular poder i riquesa que es va succeint a la història de la humanitat. La pel·lícula reflecteix aquesta idea unint històries de poca transcendència, gairebé petites anècdotes, a narracions que suposen el germen del canvi per la situació social. I, encara que ja hem dit que no totes les històries són iguals d’interessants o tenen la mateixa presència en pantalla, totes tenen algun punt que et permet pensar i mantenen un ritme bastant decent.
Les principals virtuts de la pel·lícula estan en el muntatge, els efectes i les actuacions. L’adaptació del llibre de David Mitchell no era fàcil i els directors han sabut trobar una manera força correcta de fer-ho, destacant les connexions de les històries a partir d’una planificació i un muntatge elegants que les creua sense resultar incomprensible. La posada en escena, les escenes d’acció i els efectes de maquillatge ajuden a crear una potent faula visual, molt atractiva, que us atraparà per la bellesa de les imatges. A més, els actors principals estan presents, d’una manera o una altra, en totes les històries, i fan un treball molt complet a l’hora de donar vida a uns personatges carismàtics amb els quals és fàcil identificar-se. Per arrodonir-ho, l’excel·lent banda sonora de Reinhold Heil, Johnny Klimek i Tom Tykwer ens ajuda a introduir-nos en aquest món de somni.
El gran problema de “El atlas de las nubes” és la durada. El llibre és una gran novel·la però per la versió cinematogràfica es podria haver retallat una mica el contingut de les històries sense perdre significat. No obstant, el treball dels Wachowski i de Twyker és enorme a l’hora de recrear les històries, d’unir-les de manera efectiva i gens confusa i de fer-nos pensar una mica sobre el nostre destí i la nostra capacitat per canviar-lo. Tot i que ha rebut crítiques excessivament dures, es tracta d’una producció inspiradora que no us deixarà indiferents.
Envía una resposta