El Kike entra a veure a la seva germana, la Rym, que ja està desperta després de l’operació.
“Es nota l’absència”.
El Kike, que no ha dormit, entra a veure la seva germana que ja està conscient després de l’operació al pit que li han fet. El Kike, de manera instintiva li mira el pit, per veure si és nota que li falta un. La Rym comenta que ella encara no s’ha mirat, que li digui ell com ho veu. “Es nota l’absència” li comenta el germà. La Rym no sap si riure o plorar i al final opta per la primera. Després pregunta pel Lleó, per si ell ha sortit de la biòpsia, segurament recordant que ell li va prometre que seria la primera cara que veuria quan es despertés i no ho ha estat.
“Li vas prometre al Benito. Vas prometre que tornaríem”
El Lleó està a la terrassa quan arriba el Toni i li comenta que ha parlat amb l’Andrade, i que la incineració del Benito serà a les 6 de la tarda. El Lleó també ha de triar una urna i alguna música. El Lleó recorda el que li va explicar el Benito de la cançó que va deixar a mitges el dia que va entrar en l’hospital.
El Lleó decideix que necessita desconnectar i que la millor manera és anar a fer-se la biòpsia i despertar just per la incineració del Benito. El Toni, però, té altres idees com que necessita els Polseres. El Lleó no té ganes de Polseres, però el Toni insisteix, “Li vas prometre al Benito. Vas prometre que tornaríem”.
“Per això són promeses, perquè són difícils de complir”
Vagant per l’hospital, amb la caputxa posada, el Lleó acaba a l’habitació del Roger. Parlen, com no podia ser d’una altra manera, del Benito. El Lleó comenta que li va explicar moltes coses que no sabia i que ell li va prometre moltes coses més. “No són fàcils de complir”, comenta el Lleó. “Per això són promeses, perquè són difícils de complir”, comenta el Roger.
A més el Lleó li demana diners per l’urna del Benito “aquestes coses valen un colló”. El Roger li diu que no es preocupi, que ell s’encarrega de tot però que un dia li haurà de pagar tot el que li deu, i fa broma amb la cama que també li va pagar.
“Calla i menja”
La Cristina es desperta a la seva habitació i es troba a la seva companya, l’Eva olorant-la perquè diu que l’olfacte és l’únic sentit que no enganya i que ella fa bona olor. La Cris s’horroritza que li facin compartir l’habitació amb una boja, però el problema és que no s’adona que ella també està malalta.
Quan la infermera li registra la boca per veure si s’ha pres la pastilla i planta una cadira al seu davant per veure si s’ho menja tot, s’escandalitza. “Ara estàs a la primera divisió de l’anorèxia”. Però la Cris no admet que sigui anorèxica, però es nega a menjar fins que la infermera li plantifica el menjar al davant i li diu “calla i menja”. Mentre la seva companya li ensenya com no s’ha pres la pastilla que li tocava.
“No pots ser tant cabró, no em crec que siguis tant cabró”
El Mercero s’emporta el Lleó per fer-li la biòpsia. Mentre recorren els passadisos el Lleó comentat que tot l’hospital li recorda al Benito. “Els seus records són part de l’herència que t’ha deixat, els ha de cuidar”, li diu el Mercero.
El Lleó suposa que el porta al quiròfan però s’adona que van alguna altra banda. Quan li comenta al Mercero, li diu que “no ets l’únic que avui té una biòpsia” i que “volen parlar amb vosaltres”.
De seguida veiem que l’altre que té la biòpsia és el Jordi. Els metges els estan explicant a ell i a la seva mare, el perquè de la biòpsia. El Jordi es posa a la defensiva dient que ja no és un nen i que li han d’explicar el que té a ell i no a la seva mare. El doctor, de seguida el posa a lloc, dient-li que “sino vols que et tractin com un nen, comportat com un adult. Un adult accepta el que té, no ho amaga”.
Després entra el Mercero portant al Lleó i els col·loquen a tots dos de costat, amb una evident tensió entre ells. Resulta que els han cridat perquè volen aprofitar la biòpsia per fer-li’s una operació al monyó, ja que l’os els està creixent massa ràpid i necessiten donar-li més espai amb un empelt de pell que els trauran del “gluti major”, vaja el cul, cosa que horroritza al Jordi, que vol saber si serà ràpid perquè la setmana següent té un viatge amb moto. Al Lleó només li interessa saber si a les 5 ja estarà fora per poder enllestir el tema Benito.
El Mercero, que és un punyetero, els deixa a tots dos dins de l’ascensor i ell decideix pujar per l’escala. I allà estan de costat quan l’Ignasi comença a parlar al Jordi, recorda que en aquell ascensor el Lleó el va convertir en Polsera, “Tranquil, ell no em sent ni tampoc em veu” li diu i comença a dir-li al Jordi que si pogués li diria al Jordi que “ets un capullo per no recordar tot el que va fer quan vam entrar en l’hospital acollonits”, per “cuidar més la seva moto que els seus amics”. Després li diu que el Lleó el necessita perquè s’acaba de morir el Benito, que li hauria d’estar al seu costat, donar-li el condol com a mínim, “no pots ser tant cabró, no em crec que siguis tant cabró”, però el Jordi surt de l’ascensor i no diu res. Però quan el Mercero ja se l’emporta al quirofan que li toca i està una mica lluny, crida al Lleó i li diu que sent això del Benito. “Ho sento molt”, li repeteix al Lleó mirant-lo als ulls i aquest accepta el condol perquè és sincer. El Lleó es queda pensatiu i de sobte somriu.
“No vindrà cap onada, perquè no tinc res”
La Doctora va a parlar amb la Cris, que realment té una companya d’habitació un pèl inquietant. La Doctora mira d’explicar-li amb un símil de surf perquè està ingressada. Li diu que l’atac d’’angoixa es l’onada petita que avisa que una de gran vindrà al darrera, i que s’han de preparar això. Però la Cris no vol entendre el que li expliquin res, “no vindrà cap onada, perquè no tinc res” i es nega a fer qualsevol tractament o joc amb la doctora. Només repeteix que està bé, que no li passa res.
La doctora li insisteix que ha de parlar amb algú, que s’ha d’obrir i explicar el que li passa. Li suggereix l’Eva, la companya d’habitació inquietant, perquè de vegades amb la gent que no et coneix és més fàcil.
“T’han tret a tu un pit, Mercero?”
Tornen a la Rym a la seva habitació i es troba el llit del Lleó buit. El Mercero la informa de què li estan fent la biòpsia en aquell moment i que aquesta nit se li ha mort el Sr. Benito. La Rym li pregunta com està el Lleó. “És el Lleó. Costa saber que pensa”, li contesta el Mercero. “Tu ets una mica com ell”.
El Mercero mira d’aconsellar-li, ja que ell ha acompanyat molts nois i noies als que els han tret alguna part, que s’ho miri quan abans millor. La Rym no reacciona gens bé al consell “Em coneixes? Ets metge? T’han tret a tu un pit, Mercero?. T’han tret la polla (fina no seria la Rym), per dir-me això Mercero?” i li acaba cridant que la deixi en pau. Quan entra el Kike, també el fa fora perquè no vol parlar i vol estar sola.
Veiem les operacions del Lleó i del Jordi, també com mira la Rym el llit buit del Lleó, com el Toni comença a posar en caixes les coses del Benito per buidar la seva habitació i com la Cris descobreix on amaga la seva companya d’habitació les pastilles que no es pren.
Finalment la Rym va cap el mirall del lavabo a encarar-se amb el resultat de l’operació, però no ho fa.
El Toni en la neteja de l’habitació del Benito troba la clau del cotxe i pel passadís amb la germana de la Cris que li menteix i li diu que la Cris només ha vingut a una revisió. El Toni li demana que li digui, només si ho fa amb tacte, que el Sr. Benito s’ha mort i que ella ja sabrà que fer.
“Cuida el Lleó, és molt especial”
De camí a veure la Cris, el Víctor li demana a la germana que perquè li ha mentit al Toni. La germana diu que no creu que a la Cristina li provi trobar-se amb els seus amics d’abans i que creuen que la crisi de la Cris va ser conseqüència de veure al Lleó. El Victor no té ni idea de qui és el Lleó, resulta que la Cristina no li ha parlat mai. La doctora ens avisa que la malaltia fa mentir a la Cris i que per molt que supliqui no facin res per endur-se-la a casa. Efectivament la Cris suplica, primer mira de convèncer a la seva germana i després al Víctor però tots dos tenen la lliçó apresa. Abans de marxar, però li diu que s’ha trobat a un zelador molt jove i que li ha dit que s’ha mort el Sr. Benito, que ha dit que ella sabria que fer.
El Lleó mig desperta de l’anestesia i es troba al Toni, que li explica que ha dormit quatre hores. A l’altra costat del Toni està el Jordi que encara dorm.
La Cristina mira ansiosa un mapa de la planta. Vol sortir d’allà per visitar a un amic a qui se li ha mort algú important. L’Eva diu que no la deixaran sortir però que pot parlar amb ell. Resulta que l’Eva té un mòbil, i li deixa a la Cristina, encara que li diu que li deurà un favor (i l’Eva fa por). La Cristina truca al mòbil del Lleó, però no l’agafa ell sino la Rym. I totes dues menteixen, diuen que són infermeres. La Rym infermera del torn de tarda que està liada perquè a una noia li han tret un pit i s’ha posat histèrica. La Cris fa veure que es infermera de la planta d’anorèxiques i comenta que són totes unes mentideres i manipuladores (“Digues-li a la noia que li han tret el pit, que no s’ho prengui tan a pit..”, fa broma la Cris). Acaba preguntant pel Lleó, la Rym diu que no l’ha vist però que deu estar fotut i la Cris li acaba demanant “cuida el Lleó, és molt especial”.
“Ets el primer que no baixa la mirada per mirar-me el no-pit”
Poc després de penjar el Lleó arriba a l’habitació. El lleó de seguida es disculpa per no haver complert la seva promesa d’anar-la a veure-la a l’uci i la Rym li dóna el condol per la mort el Benito. Estan parlant i de sobre la Rym “ets el primer que no baixa la mirada per mirar-me el no-pit” i s’obre al Lleó, que té molta por, que mai no ha estat tant espantada, que li ha cridat al Mercero quan li ha dit allò de mirar-se i que vol, però no. Comença a plorar perquè diu que nota que no hi és i que no entén perquè, perquè li ha tocat a ella.
El Lleó es seu el costat i li diu que el Benito sempre deia que “no s’han de buscar els perquès, que no hi ha raons i que si penses en això l’unic que t’aporta és tristesa i t’enfonses. Ell deia que les coses passaven perquè havien de passar”. “El deus trobar molt a faltar”, li diu ella. “Moltíssim”, contesta el Lleó.
“Estic segur que li haguessis encantat, no només el que m’encantes a mi”
El Toni acompanyat pels petits de l’hospital, que estaven fent dibuixos pel Benito i s’assabenten de què ha mort, surten d’expedició al pàrquing de l’hospital per trobar la cançó que va deixar a mitges el Benito en entrar a l’hospital. Troben el cotxe, una furgoneta blanca. Quan li donen al contacte sona “Que tinguem sort” de Lluís Llach.
Amb aquesta cançó de fons, el Toni, el Lleó i el Mercero li diuen l’últim adéu al Benito. Al Lleó li donen una urna amb la cendres.
“Aquí dins hi ha el Benito.” diu el Lleó, ja a la seva habitació. Té les cendres del Benito a les mans. Es mira la Rym que dorm plàcidament.- “Sembla mentida que tanta saviesa, tanta bondat, que tot ell càpiga en un lloc tant petit. M’hagués agradat molt que us haguéssiu conegut. Estic segur que li haguessis encantat, però no més del que m’encantes a mi. M’hagués agradat passar moltes més nits amb tu, però li vaig prometre una cosa a aquest d’aquí i l’he de complir. És curiós, ens van posar junts perquè t’ajudés i tinc la sensació que m’has ajudat més tu a mi que jo a tu. Gràcies guapa”. El Lleó li diu tot això amb cara de molt alelat, i ella ho ha sentit tot i quan marxa somriu encantada. Parella al canto.
El Lleó es trasllada a l’habitació del Benito i que compartirà amb el Jordi disposat a complir la promesa de reunir als Polseres.
Envía una resposta