La nova entrega de “La jungla de cristal” és una pel·lícula totalment innecessària. Darrera de les explosions, les sortides de to i el (encara existent) carisma de Bruce Willis, “La jungla: un buen día para morir” (complicada traducció del “A good day to die hard”) amaga un guió profundament estúpid, una història que es resumeix en una línia i uns diàlegs bastant penosos.
Bruce Willis torna a posar-se a la pell de John McClane i en aquest cas viatja a Moscou per trobar el seu fill Jack, detingut per algun tipus de crim del que no es tenen molts detalls. Quan McClane arriba a la capital de Rússia s’adona que en Jack és molt més del que ell imaginava i es troba el mig d’una disputa entre dos grans mafiosos russos que li garantirà (i als espectadors) una bona dosi de persecucions, tiroteigs i vidres trencats.
“Die Hard” és una saga mítica que forma part de l’imaginari dels espectadors que van veure la primera entrega a finals dels anys 80. Hi ha hagut entregues millors i d’altres més irregulars però fins ara cap de tan decebedora com la que acaba d’arribar a les nostres pantalles. I el problema no són ni les escenes d’acció, ni la pose de mascle alfa de John McClane i companyia ni les exageracions (pròpies d’aquest sèrie des dels seus primers passos). El problema és un guió molt pobre, mancat d’estructura i progressió lògica i ple de clixés i diàlegs que provoquen vergonya aliena. Trobem a faltar els acudits de Willis; els pocs que hi ha no es podrien qualificar d’enginyosos. I voldríem retallar les ridícules converses entre John i el seu fill, que mantenen una relació amb poca química i un obvi conflicte generacional que no fa gràcia. Tot això és responsabilitat del guionista, Skip Woods, que no ha fet els deures i que ha pensat que qualsevol cosa valia.
Els actors fan una mica el que poden. Willis se sap el personatge perquè porta molts anys vivint d’ell i a estones el tenim allà, a la pantalla, esperant la seva oportunitat per entretenir als espectadors. No en té moltes. Jai Courtney ho intenta però, almenys en aquest film, és un actor amb una sola cara, que no entra en el joc còmic amb Willis i no funciona en les escenes tendres. La resta del repartiment entra i surt d’uns personatges sense vida i gairebé tots es veuen obligats a protagonitzar escenes bastant lamentables amb interpretacions molt irregulars.
“La jungla: un buen día para morir” és una pel·lícula d’acció típica. Es nota la despesa en efectes, una acumulació que acaba esgotant a l’espectador, i es troba a faltar la màgia anterior. Afortunadament el seu ajustat metratge fa que en el punt just en el que comença a avorrir acabi. Però no és suficient, no per una pel·lícula que aspira a divertir i fer passar una bona estona.
Envía una resposta