Acabem el nostre repàs als títols que ens ha portat la tercera edició del My French Film Festival, celebrada a la plataforma Filmin. Aquesta setmana tres noves propostes: “La desintegración”, “Gángsters a la fuerza”, i “Todos en Larzac”. També repassem dos curts: “Un mundo sin mujeres” i “Opasatica”.
La desintegración
Després de passar pel món de la televisió, el director de “Dans la vie”, Philippe Faucon, torna al cine amb “La Desintegración”. Un títol que fa referencia al procés de desconstrucció identitaria d’un grup de joves de la ciutat de Lille. Allà viuen l’Ali, en Nasser i en Hamza, nois d’uns vint anys d’origen musulmà que es troben perduts en un món on no aconsegueixen trobar feina, on són mirats amb despreci per molta gent i on algunes de les seves costums encara generen un xoc cultural. En aquesta situació de desesperació i de no saber trobar-se un lloc, coneixen a Djamel, un noi més gran que als atrau cap a un grup de pregaries i de lectura de l’Alcorà. Autoritari, manipulador, però també carismàtic, en Djamel anirà oferint als nois una nova manera de veure les coses, una certa seguretat emocional sorgida d’explotar les seves debilitats i sensació de desubicació. Tot plegat anirà calant mica en mica en ells fins a portar-los a les postures més integristes i a servir els plans que el seu nou guia té per a Ali, Nasser i Hazma.
Tot i no partir d’una idea original, sinó d’una que el cinema ja ha tractat diverses vegades, Faucon se’n surt força bé de retratar la situació d’aquesta immigració que es troba perduda en ciutats d’acollida on mai s’han acabat d’integrar i que pot acabar caient a les grapes del terrorisme. En una mesurada hora i quart de metratge sap anar fent gradual aquesta desintegració dels personatges que perden tota identitat en el seu entorn social i familiar per acabar aferrant-se a l’ideari del primer que sembla comprendre’ls però que en el fons també s’està aprofitant d’ells amb terribles conseqüències. El repartiment format majoritàriament per actors i actrius amb poca o nul·la experiència, acaba de donar a les actuacions una espontaneïtat que contribueix a fer la història natural i creïble. I.M.
Gansters a la fuerza
Fora de concurs el “My French Film Festival” presenta “Gángster a la fuerza”, una comèdia de 1963 dirigida per Georges Lautner i protagonitzada per Lino Ventura, que interpreta a Fernand Naudin, un ex-gàngster que ha d’abandonar la seva vida honesta quan el seu antic cap, Louis el mexicà, emmalalteix i té una darrera voluntat, que s’ocupi dels seus negocis i de la seva filla. Fernand haurà d’afrontar més d’un mal de cap ocupant-se de dues sales de joc, extorsionant minoristes i protagonitzant un munt de tirotejos. I per si no hi hagués suficient ha de bregar la filla del mexicà, una la lolita rebel i enamorada d’un artista.
Escrita i rodada com a paròdia del cinema negre, “Gángster a la fuerza” conté molts dels ingredient del que podria ser un típica comèdia nord-americana de situació. Lino Ventura recorda a actors com James Cagney, referent anterior, o al Robert De Niro més còmic, si busquem un d’actual. Tot i així, el film no s’assembla gens a una producció de Hollywood. El resultat es tan francès que no m’estranya que el festival l’hagi inclòs en la seva selecció de títols. El problema és que és tan francès que només els francesos trobaran les gràcies a uns diàlegs plens de referències i jocs lingüístics, i seran els únics en simpatitzar amb uns personatges que recullen unes formes de ser i expressar-se que poden resultar pesades. L’experimentació amb la càmera sovint desconcerta, i amb la circense banda sonora passa el mateix (atenció als peculiars efectes sonors!). Amb tot, el film pot resultar una experiència irregular i fins i tot avorrida a estones. Ara, pels francesos, malgrat ser bastant ignorada en la seva estrena, s’ha convertit en una pel·lícula de culte. I.Z.P.
Todos en Larzac
“Todos en Larzac” (Tous au Larzac) de Christian Rouaud, és un documental que explora la lluita entre els camperols de la regió de Larzac i el govern de França. El govern amenaça d’expropiar-los per estendre el campament militar que hi ha instal·lat a la zona i això provoca la mobilització dels habitants. El seu propòsit és mai abandonar les seves terres i això els porta a iniciar accions originals com portar ovelles a la Torre Eiffel.
Rouaud construeix un documental d’estructura clàssica, unint declaracions dels habitants actuals de l’àrea (i que van participar en els esdeveniments a finals dels anys 70) amb imatges d’arxiu de l’època. Funciona com a metàfora de la lluita entre el dèbil i el fort i de la solidaritat de la gent amb una comunitat que sempre havia viscut aïllada. La pel·lícula explica els esdeveniments amb bon ritme tot i que algunes de les parts es ressenten per la repetició de consignes i arguments i el relatiu interès d’aquesta lluita per qualsevol persona que no la va viure en el seu moment.
Tot i així, “Todos en Larzac” és veu amb simpatia perquè ens permet reflexionar sobre el poder de la gent quan treballa junta, de manera no violenta i amb imaginació. Amb un metratge una mica més retallat seria una activitat perfecta per les escoles, per estudiar una forma de vida, per aprendre importants lliçons sobre el poder de les comunitats i per traslladar aquestes lluites al nostre món ple d’injustícies. D.F.
Els curts
“Un mundo sin mujeres”, ens situa en una petita estació balneària de la costa de Picardia, la darrera setmana d’agost. Sylvain coneix dues noies atractives a qui ha de donar la clau d’un apartament. Se li presenta l’ocasió de deixar la vida solitària que duu, encara que solament sigui per alguns dies, i en la qual les dones estan absolutament absents. De seguida, Sylvain es va a tornar indispensable per a les seves noves amigues. Però les coses es van a complicar, quan els sentiments i Gilles, un faldiller sense escrúpols de la regió, es barregen en l’assumpte. El curt dirigit i escrit per Guillaume Brac, per començar és llarg, quasi una hora i ens porta una d’aquelles històries de relacions, és possible amistat entre un home i una dona o sempre existiran altres intencions per part d’un dels dos que espatlli aquesta possibilitat? Una història propera, agredolça, ben interpretada però massa petita en l’anècdota.
“Opasatica” és un curt de 18 minuts dirigit per Eric Morin. Ens porta al blanc hivern del Quebec, en que veiem la breu però intensa relació entre un noi d’allà i una noia espanyola. El curt està constituït per 6 petites peces amb títols curiosos com “Un noi, una noia i una moto de neu”. Poc sabem de la relació, ni com hi ha arribat allí la noia, ni com s’entenen… Visualment el curt és atractiu amb el contrast de color que es produeix amb la neu, però quan un acaba el curt un pensa que no li importa gens el que li han explicat. Y.A.L.
Envía una resposta