L’Andrade i el Josep vigilen com evoluciona el Benito i no creuen que se’n surti. Del seu costat al llit no s’ha mogut el Lleó des de que el van pujar allà. Saben que és el tutor legal i no poden fer res sense consultar-li.
L’Andrade entra amb un flam per mirar que el Lleó mengi alguna cosa. El Lleó no vol però en aquell moment se sent la veu del Benito que li demana que mengi. El Benito li pregunta que com està, per després afegir “M’estic morint”. Comença un nou capítol, prepareu els mocadors.
“Com et moris, et mato”
“Ja fa temps que no em quedava gaire, i jo he de ser valent i tu has de ser valent”. El Lleó no pot contenir les llàgrimes. “Has trobat la carta?”, referint-se a la que troba el Lleó dins la caixa. El Lleó la porta a la butxaca de la bata del Benito que vesteix. “Obre-la”. “Posava que l’obrís quan no hi fossis, i tu encara hi ets i hi seràs”, diu el Lleó. “T’he d’explicar una cosa molt important per mi… quan tenia 16 anys vivia en una casa increïble amb la meva família.”
Deixem l’hospital i ens traslladem al passat del Benito.
“…i tenia la millor mare del món. Sé que molta gent pensa que la seva mare és brutal, però la meva era la millor de totes. Vaig néixer en una família on el grup venia de sèrie. Els meus germans eren el meu grup.”
I van apareixent els nostres Polseres però en els papers dels germans del Benito. Seuen tots a taula mentre la mare talla pa, amb un bon ambient fins que arriba el seu pare (que l’interpreta el Benito mateix) que els dóna un ou a cadascú i els diu que en un quart d’hora els vol fora recollint fems.
Els nois, instigats pel Lleó, rondinen per l’ou i la mare els diu que podria ser el símbol del seu grup, que un grup amb símbol es torna indestructible i els explica la teoria dels sis membres d’un grup: el líder, el colider que seria líder si aquest no hi fos, la noia, el guapo, l’intel·ligent i l’imprescindible. Així és com neix el grup que va formar el Benito amb els seus germans i que tenien un ou com símbol. Després ajuntant les seves mans on s’han fet un tall, prometen que estaran junts “per sempre”.
“Aquell va ser el moment àlgid de la meva infància, no he estat mai tant feliç”. El grup es fa una foto amb les mans ferides amb les que acaben de fer el seu pacte de sang en alt.
“No va durar gaire, dos mesos més tard la meva mare es posava malalta i va ser com si la nostra llum, la nostra força, s’anés apagant. I llavors va passar el que ho va desencadenar tot…”
Estan tots asseguts a la taula i la veu del pare trona “Qui el té!! A la vostra mare li queden pots dies i no ho permetré, com hi ha Déu”. El pare parla d’un anell, l’únic que té la mare i que algú l’ha “fet córrer”. L’Ignasi diu que ell no ha sigut i rep una santa hòstia del seu pare “no vull saber qui no ha sigut. No m’agraden els covards. Només vull l’anell sobre aquesta taula. Si no apareix no tornareu a veure a la vostra mare”.
El Benito, que ara descobrim que era el guapo del grup, diu que el seu pare no els havia pegat mai i que aquella bufetada va marcar un abans i un després. El pare els va encomanar la seva desesperació, no podien viure sense la mare, no s’havien barallat mai, però allò ho va canviar tot entre els germans.
Veiem com es recriminen els uns als altres, sobretot l’Ignasi. S’acusen els uns als altres, que si tu vas ser l’últim en veure la mare, que registra’m, no em toquis i l’Ignasi i el Lleó s’acaben barallant, mentre el Benito a l’uvi comença a escopir sang i fan fora al Lleó per controlar-li l’hemorràgia. “Com et moris, et mato”, li crida el Lleó.
“Te’n recordes quan vam bufar la lluna?”
El Lleó espera a fora de l’uci. El Toni se li apropa tímid i li pregunta com està el Benito. El mateix Lleó té clar que malament. “Saps que? M’ha dit que si el veia patir massa, decidís per ell. Que no el deixés continuar així. Tinc por que quan torni a entrar, ho hagi de fer…decidir per ell. Però és que jo no sóc ningú. Jo no tinc prou força.”
“Ell es pensa que sí. Això és l’important”, li diu el Toni. El Lleó li comenta al Toni que el Benito li està explicant una història d’ell i els seus germans quan eren petits però “que no sap on vol anar a parar. No sembla el Benito que jo conec”.
“Potser quan tu tinguis la seva edat i li expliquis la nostra història a algú aquest algú tampoc no t’entendrà. La gent canvia”, contesta el Toni. “És que era perfecte”, insisteix el Lleó. “Potser és perfecte pel que t’està explicant”, li diu el Toni.
El Lleó li explica que el Benito era el guapo del grup i que menjaven ous crus. “Perquè?” pregunta el Toni. “No sé, coses dels grups”, contesta el Lleó. El Lleó pensa en els Polseres, per primer cop amb enyorança “Te’n recordes quan vam bufar la lluna?” El Toni està a punt de dir que ho podrien tornar a fer quan estiguem junts, però no acaba la frase. I el Lleó es disculpa per haver-li cridat abans “ho sento de veritat, no hauria d’haver-ho fet”. “M’ha cridat molta gent a la vida, i la veritat és que és normal que m’haguessis cridat. Estaves nerviós. Vols que em quedi?”, diu el Toni.
I, per suposat, el Lleó fa que si amb el cap. En aquell moment surt el Doctor Josep i crida al Lleó perquè torni a entrar a l’uci. El Lleó entra amb cara de por i quan arriba a dins no troba al Benito. No ha mort però ha empitjorat molt, li han donat morfina i només el mantenen viu els medicaments que li estan subministrant.
“La gent se’n va perquè ha descobert la veritat, la seva veritat”
El tenen en una habitació, en el llit 13 (mal rotllo), ell sol. “ara tindrem més intimitat. Millor, aquesta part de la història ho necessitava..” El Lleó mira de donar-li algun consol, però el Benito ja sap que s’està morint. Entén que estigui en aquella habitació perquè a ningú li agrada veure com mor el del costat i que necessita continuar la història.
El Benito confessa que l’anell no va aparèixer mai. Ningú va admetre haver-lo robat. No van tornar a veure a la seva mare fins quan ja només li quedaven unes hores de vida i aprofitant que el pare va sortir a buscar el capellà, ella va sortir a buscar-los a ells.
“Sabeu que em va dir la vostra àvia abans de marxar, que la gent no mor. Que quan la gent se’n va és perquè ha descobert la veritat, la seva veritat. I que els que ens quedem com som ignorants, com que ignorem tantes coses, ens pensem que s’han mort. Però el que realment no sabem és que ja tenen la veritat i ja poden marxar.”
“La gent es mor perquè es posa malalta. Ningú no descobreix cap veritat”, li discuteix l’Ignasi. “T’estàs morint”.
La mare insisteix en que són un grup, que s’han de mantenir units i insta al Benito precisament en utilitzar la seva força, ja que és el que es mostra més enfadat amb la mort de la mare, pel grup i que llavors seran indestructibles.
La mare defalleix, i la porten al llit on s’acomiaden cadascun donant-li un petó. Poca estona després ja se sent les paraules del mossèn que li dóna la extremunció. Des de la porta veuen com li tanquen els ulls a la mare i com el pare esclata a plorar “No havia vist mai plorar al meu pare, però no feia llàstima. L’odiava perquè no havia respectat l’últim desig de la meva mare. Ella sempre deia que creia més en els homes, que en els Déus, i que un cop morta no es volia podrir en un cementiri. Volia que les seves cendres volessin pel lloc on havia estat tant feliç, el far on va passar la seva infància. Però el meu pare va decidir que el seu lloc era el cementiri i jo vaig decidir que el meu lloc era lluny d’aquell home.”
“L’odi per una persona, pot més que l’amor immens que t’hagi donat una altra.” Llavors tenia 16 anys i era orgullós i odiava al seu pare, sense la mare no el podia aguantar. El Lleó li pregunta que va passar quan va tornar a casa, però el Benito li confessa que no va tornar mai més. Tampoc no va tornar a veure mai més al seu grup, als seus germans. “Era molt orgullós, i quan 30 anys després va desaparèixer l’orgull, la pilota era tant grossa que no sabia ni com arreglar-ho.”
“Una cançó no és el mateix que un entrenament”
El Benito li explica que la mare no només els va deixar paraules, que la malaltia de la sang de la seva mare es va transmetre als seus fills. Aquella malaltia es va emportar algun dels seus germans i també el va portar a l’hospital on va conèixer al Lleó. Que la malaltia afecta els ossos, el cap i finalment, el cor. En aquella primera visita, provocada per un mareig, l’atén la doctora Andrade qui li comenta que han avisat al seu germà, encara que el Benito dubta que vingui.
Mentre està en el box d’urgències, el Benito sent algú que plora. Quan obre la cortina es troba un nen de cabells negres plorant. Quan li pregunta que té, el nen li ensenya la cama i diu que l’han d’ingressar avui mateix. El nen està preocupat perquè tenia futbol i que d’aquí uns dies venien uns observadors i ell “vol jugar al Barça”. El Benito li comenta que l’entén perfectament que ell ha deixat a mitges una cançó que li agrada molt. “Una cançó no és el mateix que un entrenament”, li diu el nen.
“Com et dius?”, pregunta. “Lleó”, contesta el nen.
Veiem a la mare del Lleó, que al Benito li recorda a la seva de mare (bàsicament perquè està interpretada per la mateixa actriu ;-)). “La teva mare s’assemblava una mica a la meva”, li comenta al Lleó en el present. “Coses del destí”, afegeix.
“Cada família té els covards que es pot permetre”
El Mercero acompanya al Benito a la seva habitació que ja llavors, va compartir amb el Nuno, content de tenir un company de la seva quinta. Mentre està a la habitació arreglant les seves coses, arriba el seu germà “Sempre vaig pensar que series l’últim en posar-te malalt”. “Jo sempre vaig pensar que seria el primer”, li contesta el Benito.
El germà sembla bastant conciliador “continuem sent germans”. Li porta dos puros, “el teu i el meu, pensava que algun dia te’l podria donar”, que són de la seva boda a la que el Benito tampoc va anar. El Benito està una mica a la defensiva “no he fumat un puro en tota la meva vida”. “Pensava que com ens havíem iniciat junts en els cigarrets, també ho podríem fer amb els puros”, li contesta el germà. “Vam tossir molt aquell dia”, recorda el Benito que es comença a estovar. I es posen a fumar els puros a l’habitació de l’hospital (lleig la veritat), mentre riuen i estosseguen.
De sobte el germà es posa seriós i li diu que el vol cuidar, però que necessita saber la veritat del que va passar amb l’anell de la mare. “Perquè el vas agafar?” li pregunta el germà i el Benito continua negant, com va fer-ho llavors, que l’agafés. El germà insisteix, que ell va cuidar a tots els altres fins el moment de la mort, que llavors li van negar que l’agafessin ells i que només queden tots dos i que ell sap que no va ser. El Benito, amb cara de culpable, calla. “Saps que? Em fas pena Benito. Tant de temps aguantant una mentida així, és un pes molt feixuc per la consciència”. I el Benito callat. “Jo ho he intentat. Esperava que fossis valent. Suposo que com deia el pare cada família té els covards que es pot permetre. Tu ets el nostre covard”. I allà el deixa, assegut llit, i callat.
“Aquella abraçada em va unir a tu per sempre”
“Al cap de poc temps la teva mare es va posar malalta” explica el Benito, quan veiem al Lleó petit fet una bola en un sofà, plorant. “Sempre que et trobo està plorant” comenta el Benito quan s’apropa al nen. “Que fas a la planta d’adults que t’has perdut?”.
“La mama, la meva mare està molt malalta”. El Benito se seu al seu costat i el nen sense dir res se li abraça. “No vas dir res més. No calia. Quan es tem per la vida d’una mare les llàgrimes fan una olor molt diferent, fàcilment reconeixible. I sense adonar-me aquella abraçada em va unir a tu per sempre”. “De vegades el destí et permet refer-te dels teus errors. Vaig mirar de cuidar-te sempre que la teva mare no podia. Dedicar-te tot el temps que ell no et podia dedicar i donar-te els consells que ella no et podia donar”. El veiem ajudant-lo amb els deures, explicant-li contes fins que s’adorm…
“Per això mesos després de què mori’s la teva mare, et vaig explicar, tal i com va fer la meva mare amb mi, com es fa un grup poderós. Com es compon, necessitaves gent de la teva edat al voltant i així, en certa manera tornava a tancar el cercle” i veiem el Benito observant als Polseres. “El dia que vau formar el grup va ser un dels més feliços de la meva vida. Sentia que l’herència de la meva mare tornava a estar viva. ”
“Gràcies per tots aquest anys” li diu plorant el Lleó ja en el present. “No, gràcies a tu” li contesta el Benito. Li fa obrir el sobre. Hi ha la foto de quan el Benito i els seus germans van formar el grup, hi ha una carta on hi ha escrit el que li ha explicat i…l’anell. “No sé perquè ho vaig fer, però jo necessitava tenir un trosset d’ella”, confessa el Benito.
“Lleó, ets el fill que no he tingut mai.”
Fa prometre al Lleó que li donarà l’anell al seu germà que viu en una casa al costat del far on la seva mare volia descansar un cop morta. Li diu que vol que l’incineri i llenci les seves centres allà, al far. “Serà la meva manera de demanar-li perdó”. El Lleó, plorant desconsolat, li diu que no sap quan ho podrà fer això. “Tot arribarà. Se que algun dia sortiràs d’aquí, ho sé i llavors em podràs fer aquest favor. Lleó, ets el fill que no he tingut mai. Ets la persona més valenta i intel·ligent que he conegut mai. Per això et demano una última cosa. No facis com jo. Creu en el grup. Lleó, torna a unir als Polseres. Necessito que el cercle es tanqui i que per algun cop, algú faci les coses bé”. I li fa prometre. “Sigues valent. Recorda que no és trist morir, el que és trist és no viure intensament. Tu, no ho oblidis”.
“Et trobaré a faltar tant”, diu el Lleó.
“La meva mare tenia raó. He trobat la meva veritat. T’estimo Lleó”
“Jo també t’estimo Benito” i com plora el Lleó mentre el Benito tanca els ulls per sempre més.
Envía una resposta