Arriba a les cartelleres “Las ventajas de ser un marginado”, una nova pel·lícula sobre adolescents dels productors de ‘Juno’. Ambientada en els anys 90, el film aspira a ser tan diferent i especial com els seus protagonistes, tres nois que a la recerca del seu ‘jo’ i el seu rol social corresponent.
Stephen Chbosky s’adapta a sí mateix en la seva primera aventura cinematogràfica i com era d’esperar fa tots els esforços per mantenir l’esperit original de la novel·la. Segurament Chbosky s’estimava massa els seus personatges com deixar-los en mans ‘estranyes” i s’ha de dir que ell sòl s’ha valgut per dotar el film d’un ambient indie que no és fàcil d’aconseguir. El ritme, la fotografia, la banda sonora, … són ingredients que es sumen a algunes de la referències que apareixen en el film (David Bowie, The horror picture show) per forjar aquesta aparença de film ‘especial’, que segurament a molts els faci pensar, i fins i tot els convenci de que aquesta pel·lícula està feta d’una pasta especial. El problema ve de la falta de naturalitat, d’autenticitat. Un ‘marginat’ neix, no se’n fa.
Moltes pretensions es van a norris amb guió que resulta tan forçat com superflu. Ja se sap que a l’hora de representar en el període de l’adolescència en el cinema i han certs temes i normes que semblen inevitables. Que si el primer dia d’institut amb els temors de no se popular o com a mínim no ser un marginat, que si la primera festa amb aquell brownie emmarihuanat que t’arriba sense avisar, que si aquell amor que sí però no,… i si ens situem en els 90, les cintes de casset, es clar. Un xarxa de situacions més que tòpiques en les que el director situa tres personatges protagonistes als que assigna personalitats i conflictes, que m’està bé, però els fa víctimes d’un passat que ens fa descobrir a comptagotes i sense aixecar-nos el mínim entusiasme.
I com un pare amb els seus fills, Chbosky demostra tant d’amor cap a els seus personatges que els allunya de la realitat. La mateixa elecció dels actors ho demostra. Ezra Miller fa més por com a gai extravertit que com a Kevin maliciós a Tenemos que hablar de Kevin, i tot i així eclipsa a un Logan Lerman, que més que un noi reservat marginat sembla el fill que tota mare desitjaria tenir, i Emma Watson, tan dolça que embafa. No me’ls crec. Si s’ha de ser adorable per comptar amb els avantatges de ser un marginat, el tema és un altre.
Envía una resposta