A propòsit de la publicació de “Tú eres mi asesina” a l’editorial Suma de Letras, conversem amb l’escriptora i pintora Eugenia Tusquets sobre les seves dues professions i les connexions que es donen entre aquests dos mons artístics.

Comencem pel principi, per l’Eugenia post-adolescent que havia de triar que volia ser de gran. Quan vas descobrir la seva vocació artística?

Jo sabia, des de l’adolescència, que volia dedicar-me a l’art. El que no tenia clar és a quina de les moltes disciplines artístiques. La primera que se’m va ocórrer va ser el ball, concretament el flamenc, que em fascinava. Naturalment, era impensable dins l’ambient de la meva família, així que vaig optar per la pintura, que era la meva segona opció en aquell moment.

Et sents més còmode en el món de la pintura o en el de la narrativa? Quan vas decidir fer el salt de l’un a l’altre?

La veritat és que sempre m’he dedicat a totes dues. Mentre progressava en la professió de pintora, també em guanyava la vida escrivint, tot i que ho feia a l’ombra. Les meves primeres feines van ser traduccions mal pagades i, més endavant, vaig entrar al món de la televisió com a guionista de la secció d’art de “Tiempo Libre”, un programa de TVE de temes molt diversos. A partir d’aquí, durant la meva estada a Califòrnia, una llarga estada de deu anys, i al tornar a Barcelona, vaig continuar treballant dins del món editorial en tot tipus de feines, inclòs la de negre.

Com a pintora has exposat a Mèxic, California, San Francisco, a la Universitat de Berkeley, Barcelona , Los Angeles i molts d’altres racons del món. On creu que ha calat més la seva obra?

Crec, sincerament, que a San Francisco. Es la ciutat que m’ha donat més oportunitats i on la meva obra ha arribat a ser exposada en llocs més significatius, com a la galeria d’art contemporani del Museu d’Art Modern. De totes maneres, aquí, a Espanya, no m’ha anat malament. Però en aquests moments tan difícils no em sembla convenient fer l’esforç que representa preparar una exposició.

El Mèxic que ens mostres en la teva novel·la està presentat amb respecte però també és un retrat fosc i molt dur. Aquest reflex és fruit de les teves estades per exposar?

No només per exposar allà, també hi vaig viure quasi dos anys. És un país fascinant però molt dur, tal com dius. Me n’alegra que, malgrat que tracto un tema de delinqüència, per desgràcia molt comú a la capital, hagis percebut que també és un país que admiro per la seva intensitat. Mèxic no té res de mediocre. És un país excepcional en tots els sentits.

La vida d’un artista, segons la visió de la “China” és força complicada, però alhora sembla molt rica en matisos i en experiències. Ens podries explicar alguna anècdota que hagis viscut com a pintora?

Alguna de les situacions que viu la “China”, la protagonista, són situacions que he viscut, ja sigui personalment o en el meu entorn. Potser una experiència interessant va ser conèixer la família directa de la Frida Kahlo; ser convidada per ells i adonar-me de com vivien. Clar que això és més aviat una vivència que una anècdota, però en tot cas em va ajudar a descriure aquests ambients i a explicar, precisament, un parell d’anècdotes en el llibre.

Què te la “China” de l’Eugenia en el camp artístic?

És una molt bona pregunta. Has vist la meva obra a internet i te’n has adonat que alguns del temes que he tocat al llarg de la meva trajectòria artística podrien tenir trets en comú amb l’obra que descric del personatje. Però en general, jo mai no he estat una surrealista en el sentit estricte de la paraula, i la meva protagonista sí que ho és.

Amb la fixació de la China per la Remedios Varo, ha aconseguit que m’interessés per aquest personatge. Una de les seves obres que més m’ha agradat és “Apártalos que voy de paso” (1959). Quin seria el referent per l’Eugenia Tusquets?

Em sorprèn que hagis escollit precisament una de les obres que tindria quelcom a veure amb una època meva, concretament amb les peces que vaig pintar a Barcelona en tornar de la meva estada a Estats Units. Però això ho veig ara, en aquell moment no era conscient.

Eugenia Tusquets

Urban stories. 2002. Eugenia Tusquests

També he de confessar que he buscat moltes de les teves obres pictòriques i reconec que m’agraden, sobretot un oli sobre suport fotogràfic del 2002, no se que té o deixa de tenir, però m’agrada. Em podria dir quin és el seu quadre insígnia? Què t’evoca?

D’aquesta sèrie en tinc encara algunes peces a l’estudi, i seràs benvinguda si vols venir-les a veure. És una sèrie que vaig fer al llarg d’uns anys. I de fet, quan acabi la novel·la que estic escrivint ara, em posaré a pintar de nou. Continuaré amb el que serà el següent pas lògic del meu procés mental-pictòric, que és l’exploració d’un món del que encara no s’ha descobert tot el que pot donar de si: el món que sorgeix de la fusió entre pintura i fotografia. Pel que fa els quadres insígnia, en tinc una mitja dotzena que m’he quedat per a mi, però no sabria dir-te quin és el quadre més significatiu.

A “Tú eres mi asesina” descobrim un compendi molt equilibrat entre dues de les teves passions, d’on va sorgir la idea de combinar-les?

Potser ho portava dins des del principi, com ja t’he dit, quan des de l’anonimat escrivia per complementar els meus ingressos de la pintura. Després vaig combinar les dues coses en la meva primera novel·la: “El cuadro perdido de Picasso”, on explico una història verídica, que era desconeguda i a la que vaig accedir precisament per estar dins del món de la pintura.

Les dones a la novel·la són els esperits generosos, que estimen sense recel, que es conformen, fins que arriba la “China” i capgira la visió de les dones dotant-les de veu, fent-les humanes enfront els errors, amb mal de caps sentimentals i pors. Ella és l’esperit de la modernitat a la novel·la?

És l’esperit d’un tipus de dona, en tot cas, perque té aspectes d’una dona de la modernitat, però d’altres que són atemporals. Jo sóc feminista, però no cega o idiota. Defenso totes les aspiracions encaminades a aconseguir una igualtat que encara no ha arribat, però reconec que les dones som tan imperfectes com els homes.

Eugenia Tusquets

Sense ser un protagonista, en Pascal és un personatge que omple molts buits i dona veu a la realitat del moment, que aspira a més i ajuda al lector a comprendre millor la societat en època de repressió. Com vas arribar a la genialitat de donar-li la veu a un personatge homosexual en època franquista?

Gràcies per lo de genialitat. Aquestes idees sorgeixen quan una està immersa en el procés de creació, en qualsevol de les disciplines de l’art. Realment no se sap com o perquè, però sorgeixen. És clar que et venen si estàs damunt del tema. No es pot esperar a que arribi l’inspiració per posar-se a treballar.

Podríem dir que la teva última novel·la són dues en una? D’una banda tenim la història del segrest, el principi i el final de la novel·la, i d’altra banda la introspecció en la vida de la “China” i d’en “Lucio”.

Aspiro a que la gent que la llegeix-hi, o com mínim la majoria, entengui que és les dues coses, que és una història amb tints del genere negre però a la vegada amb molta introspecció emocional.

Quin de tots els personatges és el teu preferit? Per què?

Potser Pascal. Li he agafat afecte. Aquestes coses els hi acostumen a passar als autors.

Quin ha sigut més difícil de construir?

Potser el marit d’ella, que surt poc directament, però se’n parla d’ell i és un personatge força ambigu.

No vull desvetllar en excés l’argument de la novel·la, crec que tot lector ha de tenir el plaer de descobrir-la per si mateix, però si haguessis de descriure-la amb tres adjectius, quins serien? Per què?

Emocional? Ambiciosa? Sofisticada? No ho sé… digues-m’ho tu

Tens algun projecte nou entre mans, ja sigui de pintura o de narrativa?

Sí, de moment finalitzar la novel·la que estic escrivint. I aquest estiu dedicar-me al projecte pictòric del que et parlava.

Per finalitzar m’agradaria que pensessis en quina és la pregunta que ningú t’ha fet fins ara i creus important incloure en aquesta entrevista.

Aquesta pregunta s’agraeix. Hauria d’estar sempre a les entrevistes, però la veritat és que hem tractat pràcticament tots els aspectes… Potser explicar quina va ser la idea que va generar la historia de la novel·la. La idea originària va ser intentar fusionar la meva fascinació per Mèxic amb una notícia que va aparèixer als medis sobre  l’atracador d’un banc que va retenir a una ostatge durant moltes hores. Ella no va perdre la calma en cap moment i es va establir una estranya comunicació entre ells, una mena de relació que no tenia res a veure amb la síndrome d’Estocolm. Vaig pensar que podria ser molt interessant explorar què és el que pot passar entre dues persones, emocionalment vull dir, en aquestas circumstàncies.



Bibliografia:

- El cuadro perdido de Picasso
- La seducción del gintonic
- Tú eres mi asesina

Web oficial

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies