Mark Ravenhill és un dels dramaturgs anglesos contemporanis més crus i rotunds. Josep Maria Mestres l’acosta a les nostres terres amb la proposta que es presenta aquests dies al Teatre Lliure de Montjuïc: Dispara/Agafa tresor/Repeteix.
Mark Ravenhill va escriure vint peces curtes sobre el tema de la guerra i la seva relació amb la societat contemporània que van ser presentades al Festival Fringe d’Edimburg l’any 2007. Josep Maria Mestres, declarat admirador del dramaturg, ha seleccionat set d’aquestes peces per al seu muntatge teatral. La guerra i la nostra implicació en ella. El fet bèl·lic que sembla tan llunyà, com ens afecta en la vida diària, i com hi estem implicats, aquí i en qualsevol altre lloc del món.
El muntatge al Lliure consisteix en set històries que es desenvolupen a Anglaterra, a l’Orient i a altres llocs, però que, en realitat, podrien ser qualsevol indret del món. Històries íntimes que acosten a la guerra, i als conceptes de llibertat i democràcia, usats en el text de tal manera que acaben perdent el seu sentit. ¿Qui són els dolents? El text ens posa al davant un mirall on veiem com jutgem qui és el bo o el dolent en la història i com poden canviar els rols en un instant. Com de sobte el soldat salvador que lluita contra la tirania esdevé un botxí buscant en els oprimits la recompensa a la seva victòria. O de com la nostra pròpia por ens fa tancar-nos cada vegada més en la individualitat, l’egoisme i la manca d’empatia per tal de salvaguardar-nos. De la nostra por i inseguretats, sorgeix la violència.
Josep Maria Mestres proposa un viatge per la societat moderna, a través de les pantalles que hi ha a escena, que mostren l’horror constant a la que ens sotmetem els éssers humans. I des de la tecnologia, la televisió i els videojocs, com ens sembla que controlem el fet violent, i ens sentim més segurs. En contraposició, les escenes teatrals, es desenvolupen en espais d’intimitat, la llar, habitacions aparentment càlides on la violència hi entra de forma sobtada i subtil . El text és tan potent, que per sí sol et transporta a la inquietud com a espectador, i genera una sensació de violència interna i certa culpa per tot el que passa en el món actual. No obstant, potser el muntatge visual és massa espectacular, sense que per això aporti més al text. Els recursos de la llum i el so simulant bombes, o l’aparició d’un àngel exterminador, que lluita per aconseguir la pau, i perpetua el conflicte bèl·lic, fent que aquesta pau no pugui arribar mai, no acaben de funcionar. En canvi, les escenes, tractades de forma senzilla, amb escenografia poc complexa, i basades en la interpretació actoral, transmeten molta més violència i inquietud.
Treball actoral molt correcte, les fèmines, Mònica Lòpez, Sílvia Bel, Àurea Márquez, una desconeguda però molt interessant Mar Casas, i sobretot, a destacar Carmen Machi en la quarta història, fent de mare d’un soldat , immensa i absorbent. L’elenc masculí no destaca tant, però el treball global és molt correcte.
La guerra explota i sembla llunyana, però realment és dins de cadascun dels moments íntims que vivim. Un muntatge interessant en allò petit, però que explora l’enormitat de la guerra sense massa èxit en la seva posada en escena. Realment els moments brillants són en la senzillesa de les escenes quotidianes que agafen volada des de la proximitat, colpint l’espectador des de la paraula.
Es pot veure a: Teatre Lliure de Montjuïc
Text: Mark Ravenhill
Intèrprets: Sílvia Bel / Boré Buika / Roger Casamajor / Àlex Casanovas /
Mar Casas / Gonzalo Cunill / Mónica López / Carmen Machi /
Àurea Márquez / Adrià Roca / Oriol Sans
Envía una resposta