El Roc està a classe i sembla que no pugui deixar de parlar de la piscina i de tot el que va viure mentre va estava en coma, encara que els altres companys li fan bromes com dir-li que “perquè no està moreno” si va passar tan de temps allí, a una piscina.
Quan surt de classe, al passadís se li apropa una noia, la Zoe, que li ofereix un examen de mates amb les respostes, si li presenta al tio aquell que parlava amb ell quan estava en coma. La Zoe, té una germana en coma i vol que el Toni miri si pot parlar amb ella.
“No està bé ficar a les persones en sacs”
Al Toni li fan proves per la seva malaltia d’Asperger. Al metge li costa de creure que ell amb la seva malaltia tingui un grup d’amics, perquè la gent amb Asperger no acostuma a establir lligams. El Toni s’acaba molestant una mica, perquè el doctor li està dient, en resum, que els Polseres no existeixen “No està bé ficar a les persones en sacs”, li diu el Toni per la manera que el cataloga per la seva malaltia.
El Roc va a veure’l per demanar-li que parli amb la germana de la Zoe, que està en coma, moment que el Toni aprofita de presentar-li al seu “doctor incrèdul” un “d’aquells polseres imaginaris”, per acabar afegint “això no ho apuntes a la teva llibreteta?” dirigit al doctor.
La Zoe els presenta a la seva germana, la Núria, perquè el “raret”, o sigui el Toni miri de parlar amb ella. El Toni, després de comentar que ella també “és ben rarota”, ho prova però no aconsegueix parlar amb la Núria.
“Tot anirà bé, ja ho veuràs”
La Rym es desperta, es mira al Lleó i li diu bon dia. “Tot anirà bé, ja ho veuràs”, li contesta ell. Tots dos tenen que passar per quiròfan aquell matí.
La Cris està a la seva habitació escoltant música. Arriba el Víctor, que ha demanat el dia lliure per estar amb ella, ja que la seva família pensa que ha recaigut al veure-la tant tancada a la seva habitació. La Cris diu que només està cansada per això no surt. El Víctor insisteix i finalment es treu les sabates i es fica al llit amb ella, per no moure’s tots dos de l’habitació li diu. Però en quant el Víctor s’estira al llit, la Cris s’incorpora i li diu que sí, que sortiran, però que la deixi sola una estona.
El Roc i el Toni parlen sobre si han de dir-li al Lleó com està el Benito. El Roc no sabia que havia estat el Jordi qui l’havia trobat, ni tan sols que aquest estava a l’hospital. El Toni pensa que encara que continua trobant al Jordi estrany li han de donar un temps i que els Polseres tornaran a estat junts.
“Has de passar pel tubo. No et pots escapar”
Al Jordi li fan diversos tacs, mentre l’Ignasi li continua fent de veu de la consciència molesta i pesada. Que sap que li fa por que torni el càncer i que li tallin un braç i que no pugui tornar a anar en moto, però que “has de passar pel tubo. No et pots escapar”, li diu mentre s’endinsa a la màquina per una nova prova.
La Rym i el Lleó van en dues lliteres de costat cap a les seves respectives operacions. El Lleó des de que va veure el pit de la Rym sembla un extasiat de manera permanent, però li diu que l’anirà a veure a l’UCI i encara que la Rym li diu que no cal, ell insisteix,“la primera cara que vegis quan et despertis serà la meva”. “Quina por, no?”, contesta la Rym, però somriu agraïda.
“Li havia de dir. És el Senyor Benito”
Quan el Lleó està a punt d’entrar a quiròfan per la biòpsia arriba el Toni i li diu que el Benito està a l’UCI. El Lleó deixa plantat al doctor Josep, la llitera i se’n va amb la cadira de rodes a veure al Benito. “Li havia de dir. És el Senyor Benito”, diu el Toni quan el doctor Josep li fa cara de retret.
El Lleó és queda plantat al davant de l’UCI quan es troba amb la doctora Andrade. La doctora li retreu que ha deixat plantada un munt de gent que li anava a fer-li la biòpsia en el quiròfan. “Que donin pel cul a la biòpsia i al munt de gent”, contesta el Lleó, que últimament està molt tens i malparlat. La doctora li explica que té el Benito, “atac de cor múltiple i li han de fer un triple by-pass”, quasi res. L’Andrade li confirma que està molt greu. El Lleó insisteix que el vol veure i que no es pensa moure d’allà fins que no el deixin entrar. La doctora Andrade al final cedeix i li dóna cinc minuts abans que operin al Benito. El primer que fa el Lleó és disculpar-se pel que li va dir el dia abans, però el Benito ja l’ha perdonat.
“No em faré la biòpsia, fins que no et estiguis bé. No et deixaré sol”. El Benito sap perfectament que ho diu de debò. “El meu cor ja no dóna més de si, però això ja ho sabíem. Sort que va arribar el Jordi, sinó no ho explico”, li comenta.
“Ja que no aconseguiré que et facis la biòpsia, et puc demanar un favor?”
“El que vulguis”, contesta el Lleó.
“Et volia demanar que fossis el meu tutor legal, m’has de prometre que prendràs decisions per no allargar-me la vida si no és necessari. Potser seran decisions molt difícils”. El Lleó li promet.
“Al teatre hi ha una regla que diu que no s’ha d’actuar mai si no hi ha tanta o més gent de públic que actors en l’escenari. Com que avui penso que he de fer una gran interpretació sobre un quiròfan… serà una actuació llarga. Vull que m’esperis a la meva habitació”, li diu després el Benito.
“Tu m’has de prometre que te’n sortiràs”. Però al Benito li costa de prometre, i ho fa després que el Lleó no li insisteixi un parell de vegades. Quan ho fa s’abraça a ell.
“L’última cosa que vegi a l’anar-me a dormir i la primera quan em desperti”
La Cris i el Víctor estan en un teatre buit. La fa pujar a l’escenari, s’apaguen els llums, la il•lumina un focus i li ensenya unes claus, la del pis que acaba de llogar perquè puguin anar a viure junts.
Li diu que ja no té prou amb unes estones que vol que sigui “l’última cosa que vegi a l’anar-me a dormir i la primera quan em desperti” i amb un “t’estimo” li apropa les claus, mentre la Cris comença a fer passos enrere amb cara d’angoixada i comença a ballar (sí, una mica estrany).
Mentre tornem a l’hospital on la Rym i el Benito tenen les seves actuacions en el quiròfan, la Zoe seu al costat de la seva germana en coma, el Jordi continua dins de la màquina de TACs i el Lleó va a l’habitació del Benito i es posa la seva bata per sentir-lo més a prop. Finalment la Cris comença a girar massa ràpid i cau amb un atac d’ansietat i la porten amb ambulància a l’hospital on està tota la resta. “Em veus amb cara de ser el puto punt d’informació?” li diu el Lleó al Víctor quan li demana ajut perquè s’ha perdut per l’hospital quan acompanya a la Cris. Per suposat el Lleó encara no sap qui és…
“Semblo un puto hàmster”
El Jordi està fart de proves, “semblo un puto hàmster”, comenta. El Mercero li diu que hauria de parlar amb els seus amics, els Polseres, “vaja, merda els Polseres, ara tinc altres amics” amb els que prepara una ruta pel Marroc amb moto comenta el Jordi sobradet.
La mare del Roc continua fent de pallassa pels nens de l’hospital i el Roc la troba amb la Núria. Mentre la mare acaba la feina a la planta, el Roc l’espera allà, al costat de la Núria. Seu i s’adorm, somia amb un gorg amb una cascada i allà troba a la Núria. Passen estona allà, nedant i xerrant i la Núria diu que la Zoe no és la seva germana, és la seva millor amiga i que està en coma per un accident de moto quan anava amb ella cap a aquell gorg. Els pares la fan responsable del seu accident per això la Zoe només la va a veure els dijous l’únic dia que ells no van. El desperta la Zoe precisament i el Roc li explica tot.
“A partir d’ara la teva paraula no té valor en aquest hospital”
La Cris està en un box d’urgències. La seva doctora diu que ha patit “un atac d’ansietat greu amb brots de violència i autolessions” i que l’han hagut sedar. La doctora li demana que quan fa que ha recaigut, però les explicacions de la Cris són vagues. La seva doctora, que és com un sergent d’artilleria, ja no li creu una paraula, “a partir d’ara la teva paraula no té valor en aquest hospital”. Ingressen a la Cris a la planta de psiquiatria.
El Lleó remena les coses del Benito. Troba el cronòmetre que va utilitzar quan els va fer d’entrenador en el partit de bàsquet per tenir el sol i una caixa que no arriba a obrir perquè arriba la mare del Jordi. Quan li diu que el Benito li ha dit que esperi allà, ella comenta “Potser el Benito vol que parleu”. El Lleó contesta: “Potser sí, però avui només em puc centrar en el Benito”. Finalment obre la caixa i troba un sobre per ell “Pel Lleó, doneu-li en cas que em passi alguna cosa”, però no l’obre.
“Els Polseres m’importen una merda”
Surt el doctor Josep del quiròfan i el Lleó l’espera, li diu que no ha anat bé, que li han fet el triple bypass però que té el cor molt dèbil. Quan li pregunta si es recuperarà, el doctor Josep li diu que el cor del Benito deixarà de bategar en 24 o 48 hores. (aneu preparant kleenexs).
Després de la mala noticia que ha rebut el Lleó, arriben el Roc i el Toni.
“Anirà Lleó, ja ho veuràs”, diu el Roc sense massa encert pobre. “Perquè ho dius Roc? és que ara ets metge?”, li contesta el Lleó amb una cara de mala llet que fa por. Per arrodonir al Toni només se li acut dir que “trucaré a la resta de Polseres. Això ens anirà bé com a grup” amb el que es desferma la ira del Lleó, un cop més: “De què cony m’estàs parlant? Els Polseres m’importen una merda. Aquest grup no existeix. No em tornis a parlar mai més. Quan abans t’ho fotis al cap millor. Mai més tornarem a estar junts”.
“… algun dia tornarem a estar junts.”
Després de l’esbroncada el Roc i el Toni parlen fora a la terrassa. “No ho ha dit de debò”, li comenta el Roc.
“Crec que ho ha dit de debò, però s’equivoca, algun dia tornarem a estar junts”, contesta insistent el Toni.
“Perquè n’estàs tant segur?”
“No he pogut tornar a parlar amb ningú més que estigués en coma. Només vaig poder parlar amb tu. Saps perquè?”
“No, perquè?”
“Perquè els Polseres som especials. Potser ara no ho veuen i tenen por. Però això és una pèrdua increïble i una amistat brutal. Això ens fa únics. Segurament trigarem, però algun dia tornarem a estar junts. I t’he de confessar que avui noto com si els polseres estiguessis per aquí. No sé com dir-t’ho. Més a prop”, afegeix el Toni
Roc ha de dir-li una cosa al Toni i no sap com. Resulta que el Roc marxa a Madrid, avui mateix. Estarà allà dues setmanes per fer proves per una escola de música, toca el violoncel, i que si les passa i l’accepten es quedaran tot un any a Madrid. “No passa res. Estic orgullós de tu, Roc. Fes-ho bé” li diu el Toni i segueix “els Polseres estan a prop. Molt a prop”. No imagina realment quan…
El Lleó està al costat d’un Benito intubat. “Ho has fet molt bé. Jo d’aquí no em moc”.
La Rym també ha sortit de quiròfan, però no se sap si el Lleó s’ha oblidat de la promesa que li havia fet.
M’ha fet plurar