Le llaman Copla
8Valoració

Després de la reposició de “Ojos verdes” a la Seca – Espai Brossa durant el passat mes de desembre, la Barni Teatre ens porta ara el seu nou espectacle, “Le llaman copla”, estrenat la temporada passada al Teatro Fernán Gómez de Madrid. Es tracta d’una obra que reivindica la copla des d’un punt de vista estrictament musical i que triomfa gràcies a la qualitat escènica i musical de tots els seus intèrprets.

“Le llaman copla” és una obra en forma de concert escènic que fa un recorregut pels èxits més rotunds d’aquest gènere. I ho fa aportant algunes modernitzacions, variant una mica el context de les cançons i enllaçant de forma divertida alguna de les peces. De fons, no hi ha una història que unifiqui aquests continguts, només la intenció de reivindicar el gènere, deixant enrere tòpics, idees polítiques o prejudicis. L’atenció està posada en la música.

“Le llaman copla” demostra el poder d’aquestes cançons i dels seus textos per explicar milers d’històries i per ser vàlides en moltes situacions, encara que siguin desposseïdes del seu escenari més habitual.  El repertori de l’obra està format per cançons com ‘Soltera yo no me quedo’, ‘Pena, penita, pena’, ‘Mi niña Lola’, ‘La bien pagá’, ‘Las cosas del querer’ o ‘Maruja Limón’, entre moltes d’altres. Cada una d’elles rep el seu tractament, com si fossin ‘standards’ completament adaptables, i tot i que algunes cançons sonen una mica fora del seu estil original, acaben funcionant gràcies a la força i personalitat dels seus intèrprets.

Escènicament la proposta és senzilla, una catifa, cinc tamborets i petits detalls que enllacen amb la iconografia més habitual. El que importa en la proposta de “Le llaman copla” són les cançons i la música, els actors, els seus moviments i els sentiments que floten en la sala. La implicació del públic és més que òbvia, que se sent més proper d’aquestes cançons del que podria imaginar. Els llavis es mouen al ritme de les cançons, els aplaudiments són sincers i el riures, intensos.

Le llaman copla Versus Teatre

Els músics Oriol Mula, Laila Martí i Gerard Alonso estan esplèndids; no es pot dir res negatiu d’un treball ple de detalls i bon gust. Al seu costat els cinc cantants/actors fan una excel·lent feina donant vida a les cançons. En especial m’agradaria destacar Gracia Fernández amb una versió de ‘Tatuaje’ dolça i plena de matisos i Nacho Melús que, amb ‘Mi niña Lola’, va deixar als espectadors en silenci i amb una enorme emoció.

“Le llaman copla” és una festa, una oportunitat per gaudir de la cançó genuïnament espanyola tractada amb respecte i amb valentia. En gairebé una hora i mitja no hi ha temps pel descans, només temps per emocionar-se i pensar en com ha estat la nostra història. En aquest cas no tenim fil conductor i encara que això jo ho he trobat una mica a faltar, no redueix la validesa d’aquesta excel·lent proposta.


Es pot veure a: Versus Teatre
Text: Marc Vilavella
Intèrprets: Elia Corral, Gracia Fernández, Nacho Melús, Ona Pla, Marc Vilavella, Ferran Badal / Oriol Mula (Flauta), Laia Martí (Viola), Gerard Alonso (Piano)

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies