Quan a finals de l’any passat un rebuscava quines eren les novetats discogràfiques més esperades per aquest 2013, a la capçalera de totes hi havia un nom: el sisè disc dels Biffy Clyro. Aquesta mateixa setmana hem pogut sentir per fi el nou treball del trio escocès i arriba l’hora dels anàlisis.
Els que esperessin una revolució de proporcions mítiques en el so de la banda o un canvi de rumb poder es sentiran decebuts. Els que enyoren els sons més durs dels seus inicis, també. Els que tot i les acusacions d’haver-se tornat massa ‘comercials’, des del 2009 encara no ens havíem cansat d’escoltar ‘Only Revolutions’ i ens considerem fans dels segells d’identitat i l’evolució de la banda, ens podem sentir d’enhorabona.
“Opposites” és un doble àlbum, 20 noves cançons ni més ni menys, que (a diferència del que podria suggerir el títol) conformen un tot molt sòlid sense trencaments entre el primer i el segon CD, obra d’una banda rock que ha assolit una treballada maduresa. Dins d’aquesta solidesa i coherència de conjunt, però, hi ha marge per la varietat. Per destacar alguns talls, trobem des d’una sonoritat orquestral i corus amb intenció de fabricar himnes a ‘Biblical’ o ‘Black Chandelier’, trenats diàlegs entre guitarres i veu a ‘A Girl and His Cat’, gaites a ‘Stingin’ Belle’, guitarres i trompetes mariachi a ‘Spanish radio’, acords blues a ‘Trumpet or Tap’ a una matxacona bateria conduint ‘Modern Magic Formula’.
“Opposites” no és el disc d’algú que ve a revolucionar l’escena rock, és l’acurat treball de qui ja ha trobat una terra de cuidada acústica i lletres en la que se sent còmode i dins la qual encara es pot permetre fer passos i variants per no resultar monòton. I fer això així de bé en vint cançons no és pas poca cosa.
Envía una resposta