“Hadijatou, j’accuse” és un documental sobre Hadijatou Mani, la primera dona que va denunciar al seu estat, Níger, per ser una esclava… i la primera en guanyar. Parlem d’aquest interessant projecte amb Rosa Cornet, una de les directores juntament amb Lala Gomà.
Des del 1988 la Rosa Cornet forma part de l’equip de TVC (Televisió de Catalunya), treballant 18 anys com a reportera i guionista en programes d’actualitat i documentals com “Més enllà del 2000”, “2000 FF” i “Punt Omega”. La seva última feina documental com a guionista és “L’estrambòtic naixament de Venus” (pendent d’estrena). Ara s’ha endinsat en una campanya de crowdfunding per mirar d’aconseguir els fons per tornar a Níger i acabar el documental “Hadijatou, j’accuse “.
Realment sembla mentida que encara existeixi l’esclavitud, com arribeu a conèixer la història de la Hadijatou?
A través d’una notícia que va publicar la Lali Cambra a El Pais
Com va ser el procés des de que vau pensar “hem d’explicar la seva història” fins que vau aconseguir parlar amb ella directament?
En el mateix moment que vàrem llegir la notícia, ens vam plantejar tibar del fil. Ens semblava inconcebible que això podés passar. Estem parlant de persones que compren a altres persones i passen a ser-ne propietàries. A mesura que anàvem coneixent més coses sobre l’esclavitud i sobre la Hadijatou, teníem més clar que ho havíem de fer.
El procés va ser llarg. Vam contactar amb la periodista que havia escrit la notícia, d’ella vàrem anar a parar a Anti Slavery International, l’ONG que, des de Londres, lluita a nivell global contra l’esclavitud. A través d’ells ens vàrem posar en contacte amb l’ONG Timidria, amb seu al Níger, que defensa els drets humans al país. I ells ens van fer d’intermediaris amb la Hadijatou, perquè on ella viu no hi ha cap mena de comunicació.
Amb ella directament només hi vàrem poder parlar quan vàrem arribar allà.
Al 2009 feu el primer viatge a Níger, i ara voleu tornar, que vau viure llavors i que us queda per viure del procés de la Hadijatou?
Vam viure el seu present com a dona lliure i després de tornar dels EUA on de mans de Hillary Clinton i Michelle Obama va rebre el Courage Women Award. Però a partir d’aquí, a través de tot el seu entorn, mare, germà, filla, marit actual, amigues, les persones de la ONG que la van ajudar… ens vam anar endinsant en el seu passat, en tota la trajectòria que va haver de fer fins arribar a ser lliure. I paral·lelament vam viure com aleshores estava lluitant perquè altres dones esclaves com ella preguessin el seu camí.
Quan hi vàrem anar ja sabíem que caldria un segon viatge. La lluita no havia acabat. Té dos fills, fruit de les violacions del seu ex-amo que volia recuperar. Els processos s’han allargat més del que semblava en un principi. Demandes, apel·lacions, noves demandes. Ara sembla que hi haurà el judici definitiu, el que esgota la via legal i pel qual pot recuperar els seus fills. Ara hi volem ser per completar la seva història. Una història que en aquesta anys no hem abandonat mai perquè. Hem estat sempre en contacte. I cada cop que hi havia un fet rellevant, avisàvem un equip local perquè anés a enregistrar-lo. Així tenim, per exemple, declaracions del seu ex-amo sortint del tribunal.
Com és la Hadijatou? S’ha de tenir valor per fer el que ella ha fet… com la definiríeu amb un parell de paraules.
Rebel i forta, malgrat l’aparença de fragilitat.
És Hadijatou, j’accuse, jo acuso…a qui s’acusa?
Acusa a tots aquells que no la van voler protegir de l’esclavitud. La constitució nigerina la prohibeix però la tradició té molta força, fins el punt que hi ha tribunals que sentencien seguin les normes de la tradició enlloc de les constitucionals.
Com s’encara el documental des del punt de vista de direcció i de guió?
Anem desgranant tota la història a través dels seus protagonistes en el seu entorn, que és on se sentim més còmodes. Els deixem que s’expliquin sense intervenir gaire perquè volem la naturalitat. No els fem preguntes. Els donem temes. I els seguim en la seva quotidianitat, que contrasta amb els fets que ens van explicant. A mesura que anem descobrint les seves vivències anem coneixent les persones que van ser crucials per bé o per mal, en el desenvolupament dels fets.
Parlem del crowdfunding, que sabíeu d’aquest sistema de finançament de projectes? Perquè us decidiu per ell? I penseu que és l’única solució en època de crisi, ja que els governs han tancat les aixetes de finançament?
Va ser a partir d’una conversa de treball amb un membre del programa Media. El 2009 nosaltres comptàvem amb la participació de TV3 i amb altres fonts de finançaments, però els terminis es van esgotar i nosaltres no podíem portar el treball acabat perquè no podíem tornar a Níger sense que hi hagués una resolució. Quan l’advocat de la Hadijatou ens va dir que estaven en la recta final del procés, vam veure que ens havíem de moure ràpid i no podíem esperar a trobar un altres cop fonts de finançament de televisions i coproductors. Són processos llargs. D’altra banda estava la contenció de la despesa en els sectors de producció. Per tot plegat la productora Picnic, que és la que ens ha donat suport des del començament, va optar pel crowdfunding.
Com us està resultant el procés? Que se sent veient que gent anònima i que no coneixeu us aporta diners, que confia en vosaltres perquè tireu endavant el projecte?
R.C. -És molt encoratjador, perquè d’alguna manera, és com si ja tinguessis públic sense haver estrenat. Sabem que hi ha gent que ja està esperant el documental acabat perquè hi ha apostat. No et sens sol.
Teniu confiança d’acabar-lo suposo, però el veurem al cinema, festivals, televisió?
Si per nosaltres fos, els veuríeu a tot arreu. Volem acabar-lo, acabar-lo bé i que tingui molta difusió. Aquesta ha estat sempre la idea, que el màxim de gent possible s’assabenti, a través de la història de la Hadijatou, que existeix l’esclavitud i que s’ha de combatre.
Que recomaneu a la gent que comença ara i que voldria tirar endavant projectes audiovisuals, documentals, cinema…
Constància, tenacitat, paciència… I per això calen moltes ganes. És a dir, que sense la il·lusió, que ha de ser molta, de tirar endavant un projecte, no crec que hi hagi futur. Avui més que mai, el món del documental està gairebé per sota de la línia de flotació. Cal molt empeny i tossuderia per reflotar-lo.
Envía una resposta