Adreça desconeguda

2013-01-29

5Valoració

Fins al 10 de març trobarem a La Villarroel “Adreça desconeguda”, obra basada en el text de Kathrine Kressman Taylor, dirigida per Lluís Homar i interpretada per ell mateix i Eduard Fernández.

1932. L’alemany Martin Schulse i el jueu nord-americà Max Eisenstein comparteixen una gran amistat i són socis d’una galeria d’art a San Francisco (Califòrnia). El Martin ha decidit tornar al seu país amb els seus, mentre que el Max es queda a San Francisco per dur el negoci comú. Han promès d’escriure’s i ho fan des del moment de la seva separació perquè s’estimen com a germans.

Adreça desconeguda parteix de la primera d’aquestes cartes, i segueix l’evolució de la correspondència entre els dos amics, els dos anys següents, durant els quals, un tal Adolf Hitler assoleix el poder a Alemanya i el Tercer Reich comença la seva ascensió i domini de les terres alemanyes.

Els dos amics viuran aquesta situació de manera radicalment oposada, i nosaltres serem testimonis de la transformació de la seva relació fins al seu deteriorament total. Mentre veiem l’avenç de l’Alemanya nazi, observarem també l’emmetzinament de la relació d’amistat, la metamorfosi d’en Martin (a la banda guanyadora) i la tragèdia d’en Max (a la banda dels perseguits).

Eduard Fernández i Lluís Homar (especialment) fan una feina magnífica. És una obra petita, de grans emocions però que es presenten de forma continguda i sense estridències, i mostrar el canvi dels personatges d’una manera tan subtil requereix del domini escènic, gestual i vocal d’aquest dos grans actors. I ho aconsegueixen. El text és fort i punyent per la història que explica, però no ho és en les seves formes. És educat, contingut i no obstant altament efectiu. D’aquells que es claven en la consciència.

L’escenari és pràcticament inexistent. Al mig, envoltat de públic fins i tot a distància de tocar amb la mà, trobem una catifa a terra i dues cadires. Una mena de quadrat metàl·lic penja del sostre, a sobre dels dos actors. Aquestes cadires i l’artefacte del sostre seran els símbols que ens indicaran el progressiu allunyament dels amics. Les cadires es van allunyant cada cop més a mida que els amics es troben en móns oposats, fins arribar a quedar for a de l’escalfor de la catifa. Mentrestant, el quadrat va baixant fins a tancar una situació sense sortida.

Tot fins aquí és bo. I no obstant, “Adreça desconeguda” té un greu problema al meu entendre, i aquest és el ritme. Una obra epistolar ja és de per si complicada de portar a escena (sempre és més fàcil llegir i imaginar una carta, que representar-la), però en aquest cas el resultat és francament lent i una mica feixuc. Perquè no representen allò que l’autora explicava en forma de carta, sinó que la representació consisteix en la lectura, una per una, de les cartes entre els dos personatges. L’escenificació és mínima, relegada al treball actoral de cos i veu, cosa que fa que com a espectacle estigui mancat de ritme. No pas d’interès, perquè el text és molt bo i els actors no cal dir-ho, però, malgrat durar només una hora i cinc minuts, s’acaba fent un pèl massa feixuc.