Toulouse, encara no fa un any
Veiem a la Cristina recorrent els carrers de Toulouse de camí a la seva escola de dansa. La veiem recorre passadissos plens d’altres ballarines per anar a classe. I fent classe, i practicant, i tornant a recorre els mateixos passadissos. Finalment la veurem fent una prova, una mena d’examen, davant d’un tribunal de professors. I mentre balla recorda el dia que va fer-ho davant del Lleó, el mateix dia que ell li va dir que marxés a realitzar el seu somni i que el deixés, que així ell es curaria. I la Cris s’angoixa i falla la prova de dansa que està fent i les mirades dels professors, de les companyes encara la pressionen més i acaba marxant de classe, corrent i plorant pels passadissos de l’escola que ha recorregut un munt de vegades i pels carrers de Toulouse que també ha caminat més d’un cop.
El Mercero carreteja pel pati de l’hospital la canoa que el Toni va regalar al Lleó. Li diu que no pot tenir-la a la habitació ja que a ell li fan la biòpsia aquell dia i, a més, operen a la Rym.
El Lleó es queda al patí, i passa de la cadira de rodes a la canoa. De sobte li sona el mòbil. Es mira de qui és la trucada però no l’agafa. A l’altre costat del telèfon està la Cris, asseguda en una taula on hi ha les restes de tots els dolços que s’ha menjat, movent-se nerviosa i trucant un cop i un altre mentre el Lleó li penja o simplement, no li agafa.
“No podem ser ni amics?”
La germana de la Cris, la Carol, s’adona que ha recaigut. Li pregunta quan fa, i ella li contesta que és el primer cop. Quan la interroga de què ha passat, perquè després d’un any i mig estant bé, hagi tornat a recaure, la Cris li diu que ha vist al Lleó. Li explica la trobada en el cementiri, que el Lleó torna a tenir càncer. La Cris diu que només volia parlar amb ell i la germana li diu que al Lleó tampoc li va bé parlar amb ella. “I que? no podem ser ni amics?”. “Amb temps quan tot es cicatritzi”, li contesta la Carol, “quan estigueu curats del tot”. La Cris insisteix que ja està curada i la Carol que ha d’anar a veure a la doctora. “No vull anar a veure a la doctora”, insisteix la Cris. “És que no t’ho estic preguntant”, ho acaba la Carol que s’aixeca de la taula on parlen i es posa a llençar tots els embolcalls de totes les porqueries que ha menjat la Cris. En l’últim moment la Cris torna a trucar amb ràbia.
“Carrosseria de Maserati i potència de BMW”
En el taller mecànic el Jordi no té el cap on l’ha de tenir. Fa cara de cansat perquè no ha pogut dormir durant la nit i, fins i tot, posa peces al revés del cotxe. Sort del seu amic, que se’n va al Serra, l’amo del taller i li diu que el Jordi necessita estudiar aquella tarda. En Serra diu que podia haver estudiat la nit anterior, però l’altre s’inventa una mentida dient que el Jordi va quedar amb la Vane, una d’aquelles ties amb “Carrosseria de Maserati i potència de BMW”. Amb aquestes referències el Serra dedueix que el Jordi està esgotat i li dóna la tarda lliure.
El Jordi doncs, es prepara per marxar del taller. Es canvia de roba i quan està sense samarreta el seu amic li pregunta “què hi tens aquí?”. El Jordi es mig tapa, i diu primer que res i després que és un gra, quan l’altra insisteix en mirar-li es posa a la defensiva…massa. El Carlos se’l mira i fa cara que està segur que sí és alguna cosa…
Fora l’Ignasi continua fent de veu de la consciència del Jordi “T’han pillat tio”. “No existeixes” li contesta el Jordi “Només ets al meu cap. No existeixes”. L’Ignasi aixeca les mans en signe de rendició “No, jo no…però el bony enorme que tens sota el braç sí i ara el Carlos ho sap”. El Jordi l’aparta però l’Ignasi insisteix “Toca anar a l’hospital. El Carlos ho explicarà a la teva mare, ja ho saps..” El Jordi marxa amb la moto deixant a l’Ignasi enrere.
“T’has llevat amb el peu esquerre, no? En el teu cas sempre es així”
“Ei calvet, que tens una canoa. Sí, senyor. Molt pràctic. El Toni s’hi ha lluït. Estic pensant en si comprar-te un esquis que hi facin joc. Que et sembla?” li diu el Roger. El Lleó no està per massa bromes ni converses, va a fer-se una prova de capacitat pulmonar perquè al dia següent té la biòpsia.
Quan el Roger mira d’introduir temes de conversa més seriosos tampoc l’encerta. Comença preguntant per la Cris i el Lleó no vol parlar. Intenta el tema de la Gavina, per com s’ho ha pres això del nou càncer, però el Lleó l’engega directament. El Roger però és insistent “T’has llevat amb el peu esquerre, no? En el teu cas sempre es així”, però només aconsegueix que el Lleó fugi d’ell.
La Rym està amb el seu metge a la seva habitació. Li retreu que ningú la va avisar que li marxaria la regla amb la primera quimio i que vol saber-ho tot. Especialment li interessa la reconstrucció del pit, si li quedarà com el té ara, però el seu metge encara no li pot garantir. Ella vol saber-ho tot abans però el seu metge vol ser prudent, fins que no passi la primera operació no hi ha res segur. Quan marxa el metge, la Rym mira al llit buit el Lleó, en aquell moment segur que desitjaria que ell l’ajudés amb la seva experiència.
Quan el Jordi arriba a casa es troba amb el Carlos parlant amb la seva mare. Per la seva expressió sabem que ja li ha dit, confirmat per les paraules del seu amic “Em sap greu, li havia de dir”. I quan marxa li diu, “aquestes coses s’han de saber”.
“I si resulta que és alguna cosa?”
La mare del Jordi de seguida diu “ensenya-m’ho”, mentre el Jordi mira de treure importància al tema dient que no és res, que el Carlos és un exagerat. “Si no és res perquè no m’ho ensenyes?” Després d’uns moments de tira i arronsa, la mare aconsegueix aixecar-li la samarreta i es veu el bony. “Segur que no és res”, insisteix el Jordi. “Hem d’anar a l’hospital”, li diu la mare, però ell nega. El Jordi està espantat, no per anar al metge, no perquè li mirin, sobretot perquè li confirmin que és alguna cosa. “No serà res” li diu la mare, però tots dos fan cara que no s’’ho creuen massa.
En el hospital de sobte convergeixen un munt de Polseres. Per una banda la Cristina, per l’altra el Jordi arrossegat per la seva mare, més els dos que estan habitualment, el Toni i, per suposat, el Lleó. Quasi el grup sencer.
En l’habitació del Lleó i la Rym el Doctor Josep li dóna a aquesta última les últimes indicacions per l’operació del dia següent i al Lleó li pregunta per la Gavina, si ha pogut parlar-hi i quan arribarà. El Lleó, per suposat, li menteix posant-li excuses pel fet que sa germana no torni aviat. La Rym sap que el Lleó està mentint perquè ella hi era a l’habitació durant la conversa amb la Gavina.
“Et passa alguna cosa?”
“No, i a tu?”
“No, res”
Es nota que el Lleó i la Rym es volen dir més coses, però quan s’hi posen s’interrompen i després volen deixar que l’altre parli primer i finalment, arriba el Kike, el germà de la Rym i queden sense dir-se el que volien.
I quan el germà de la Rym, li dóna un mocador pel cap, que és de la seva mare i li diu “que així també estàs preciosa” se li nota al Lleó que se sent sol i enyora tenir a la Gavina en aquests moments que ho passa malament.
El Doctor Josep passa del Lleó al Jordi per inspeccionar-li el bony que té sota el braç. Sabrem que fa més d’un any que el Jordi s’havia notat alguna cosa, però s’ho ha callat. El Doctor no sap segur que és, podria no ser res, o podria ser alguna cosa però fins que no li faci una radiografia no podrà saber res segur.
I del Jordi a la Cris que també està a la consulta amb la seva doctora explicant-li que “ahir em vaig afartar i vaig vomitar”. La Cris diu que és el primer cop des de Toulouse i quan la doctora insisteix que si l’enganya contesta “que no és imbècil, sap el que s’hi juga” i que la seva germana és una exagerada que l’ha fet venir per no res.
La Cris té clar que l’episodi li ha passat perquè ha vist el Lleó, sabia que tornava a càncer i es va agobiar. La doctora vol profunditzar de perquè li ha afectat tant i li demana que li expliqui que ha estat de la seva vida. Sabrem que el nòvio de la Cris es diu Victor i el va conèixer a Toulouse, però quan la doctora s’interessi més en com el va conèixer la Cris demana per anar la lavabo. “Per vomitar?” li pregunta la doctora. “No, per pixar, la meva germana m’ha fet beure un munt de sucs”. Però quan la Cris recorre els passadissos de l’hospital sabem que hi ha alguna cosa.
“tu dorms al sofà”
Tornem a Toulouse. La Cris està enfilada en un pont, encara amb el mateix vestuari que quan surt corrent de la prova de dansa. Fa tota la pinta de voler tirar-se.
De sobte arriba un noi, el Victor, que li parla en francès però ben aviat tots dos descobreixen que són catalans. Distraient-la aconsegueix agafar-la i fer-la baixar del pont. La Cris marxa. Després la veiem picar a la porta de l’escola, s’ho ha deixat tot a dins. El Víctor s’ho mira, l’ha seguit i li ofereix que dormi a casa seva o que si no se’n refia, el seu mòbil perquè truqui a algú que la pugui acollir. La Cris no té ningú a Toulouse, i sense refiar-se li demana “Tens dos llits?”, ell contesta “Un llit…i un sofà”. La Cris li demana el mòbil i el DNI. L’avisa que enviarà les seves dades a la seva germana i si li passa res sabran que ha estat ella i després afegeix “tu dorms al sofà”.
Quan arriben al pis, el Víctor li presenta als seus companys. La Cris demana anar al bany i allà es posa dos dit a la boca i vomita. El mateix que fa ara al lavabo de l’hospital.
Quan torna amb la doctora la Cris torna a estar a la defensiva. No entén perquè li ha de parlar del Víctor a la doctora, ni de la seva vida privada. Insisteix en què té l’alta i només ha vomitat una vegada. La doctora insisteix que la seva vida privada afecta la seva malaltia i com es desenvolupa i vol saber si el Víctor és només un substitut del Lleó. “Perquè? El Lleó em va fer fora de la seva vida…?“. Veiem com la Cris vol semblar segura, autoconvence’s que el Lleó ja no significa res per ella. Que el Lleó és un egoista, que només pensa en la seva malaltia…que és feliç amb el Víctor. La doctora li diu de tornar-la a veure la setmana següent i quan marxa fa cara que no se la cregut ni mica.
“Perquè aquí ets el puto rei, Lleó, però a fora ningú et fot ni cas. I et reinventes o et trepitgen.”
El Jordi espera torn perquè li facin l’ecografia. De sobte es veu al Lleó al seu darrera, encara que el Jordi no sap que està allà fins que no sent “tu que cony fas aquí?”.
Aquest el principi d’un enfrontament Lleó-Jordi. “segur que t’ha fotut veure’m, oi? Segur que volies acabar ràpid i pirar-te amb la teva puta moto?”. El Jordi li pregunta si li estan donant quimio i que ara es preocupi encara emprenya més al Lleó. “T’importa alguna cosa el que em passi?. Tingue’ls ben posats i explica’m perquè no ens has vingut a veure en tot aquest temps?” “De què serviria ara?” Es defensa el Jordi. “Per entendre com has pogut ser tant cabró” ataca el Lleó. “No sóc cap cabró?”.
“Ah, no? Què coi ets? No et reconec tio”, li diu el Lleó.
“No entens res”.
“No entenc res de que..?”
“Del que és viure fora. Del que és sortir d’aquí. Perquè aquí ets el puto rei, Lleó, però a fora ningú et fot ni cas. I et reinventes o et trepitgen.”
“I això és el que has fet tu, reinventar-te i trepitjar-nos a tots nosaltres?”.
“Surt a fora i en parlem”.
“Ja m’agradaria a mi sortir imbècil, però torno a tenir càncer…un puto càncer. Però sé que quan surti d’aquí, mai seré una puta merda com tu. Em fas fàstic”.
“El món no gira al voltant teu, Lleó. No entens res”.
I s’acaba la conversa amb un cop de puny del Lleó al Jordi.
A dintre el set de proves, l’Ignasi tortura al Jordi. “No és massa intel·ligent enfrontar-te al Lleó si t’han de tornar a ingressar a l’hospital”. El Jordi insisteix que serà benigne, mentre l’Ignasi diu en veu alta les seves pors, perdre el braç de la mateixa manera que va perdre la cama.
“Tens càncer tu? No, oi? Tens 17 anys? Tampoc. Doncs passa de mi”
I de la baralla amb el Jordi, amb un enfrontament que sap especialment greu, el Benito. Es troben i el Benito comença el seu desplegament de frases genials “Potser la força te l’han de donar els vius”, mentre li insisteix si ha parlat amb la Gavina i que hauria de parlar amb la Cris. El Lleó acaba cridant al Benito, “Prou de ficar-te a la meva vida. Sempre amb els teus consells de merda. Les teves frases perfecte. La vida no és com tu dius, és més complicada. No necessito ajuda. Deixa’m en pau ja. Tens càncer tu? No, oi? Tens 17 anys? Tampoc. Doncs passa de mi”. Al Benito li canvia la cara “Crec que t’estàs passant”. Però el Lleó no té fre “Crec que ja no sóc un nen i em tractes com si encara ho fos. Segur que la planta infantil deus tenir nens que encara es creuran les teves històries absurdes”.
El Jordi rep la notícia de que li han de fer proves, que li han de fer TACs i una biòpsia perquè no tenen clar on pot haver el problema. El bony pot indicar que hi ha cèl·lules cancerígenes en alguna banda però no saben on o podria ser no res també. El Jordi, suposo que pel fet de veure a l’Ignasi, pregunta si podria ser càncer de cervell. Ha d’ingressar immediatament, però demana que no el posin a prop del Lleó.
“Tio, tu em vols tocar una teta”
Ja a la seva habitació, la Rym intenta fer que parli encara que li costa una mica “Ja veig que tu no ets de demanar ajuda. Tu ets més de fer-te l’heroi i d’anar donant consells”. Finalment el Lleó formula el que li passa “Em sento sol”. La Rym li diu que ella també que encara que “estigui acompanyada, no vol dir que no em senti sola”. El Lleó li pregunta pel mocador que li va portar el Kike, i del que no se separa. La Rym li explica que era de la seva mare, que va morir fa quatre anys d’un accident de cotxe. La Rym es queixa que no va poder-se acomiadar, el Lleó comenta que ell va tenir 3 mesos per fer-ho “el fet de tenir temps, no serveix per res”. Quan el Lleó li pregunta perquè la troba a faltar tant aquests dies, la Rym li confessa que no té un càncer de pulmó, sinó de pit. Que si tingués a la seva mare podria parlar-li del que li passa pel cap aquests dies, com que té por que per culpa de la quimio no pugui ser mare. “Si et puc ajudar” diu el Lleó. “A tenir fills..?” contesta burleta la Rym. “No, a això no. Als tios també ens toca molt els collons això de la quimio”.
De sobte la Rym li diu que no li han tocat mai el pit. Que ja sap que li faran la reconstrucció, però sabrà que no és el pit de veritat. El Lleó troba raro que no li hagin tocat mai, però ella insisteix que no ha volgut. El Lleó explica allò de la festa de comiat a la seva cama, però la Rym pensa que seria trist perquè en la festa del seu pit només aniria ella. “Això es pot solucionar”, diu el Lleó. “Tio, tu em vols tocar una teta”, respon la Rym. El Lleó, mig vermell, diu que no, però afegeix “que seria una pena que un pit tant bonic, se’n vagi sense que l’hagi tocat ningú”.
I quan ell pensa que estan fent broma, la Rym es posa seriosa i diu “potser sí” i es treu les dues samarretes que porta i es posa al davant del Lleó, despullada que ja no sap quin és el pit que se suposa ha de tocar i que quan ho fa massa estona la Rym li ha d’acabar dient que ja prou.
Al Jordi el porten a la seva habitació amb un company que ja coneix, el Sr. Benito. Però quan li parlen no contesta, fins que s’adonen que no respira i se l’han d’emportar d’urgències.
Al llit el Lleó es mira la Rym encara extasiat pel pit que ha tocat i aquesta riu en una nova complicitat. El Lleó encara no sap que el Jordi està ingressat i que el Benito està inconscient i intubat.
Envía una resposta