“El lado bueno de las cosas” omple la quota de cinema de tarannà més independent i positiu que sempre han de tenir les nominacions als Oscar. Això no vol dir que la pel·lícula no valgui la pena per ella mateixa, ja que ens trobem davant d’una comèdia romàntica amb trocs de drama familiar que resulta molt efectiva a l’hora de posar en escena allò que proclama en el seu títol.
Basada en la novel·la de Matthew Quick i dirigida per David O. Russell, la pel·lícula ens explica la història de Pat, un home que, després de passar vuit mesos en una institució mental per agredir a l’amant de la seva dona, torna a viure a casa dels seus pares. Aquests s’esforcen per tal que tingui una actitud més positiva i deixi de pensar en la seva ex-dona, que centra tota l’atenció del Pat. Però les coses canviaran quan conegui la Tiffany, una noia amb molts problemes i una reputació dubtosa.
“El lado bueno de las cosas” navega entre el drama familiar amb tocs de comèdia (dramedia) i la comèdia romàntica més convencional, centrant-se més la primera part de la història en els conflictes que Pat té amb el seu entorn després de tornar i la segona en el desenvolupament de la relació d’amistat entre Pat i Tiffanny. Les dues parts són interessants gràcies a uns personatges molt ben definits i plens de problemes que, tot i ser una mica exagerats, son creïbles dintre de l’univers de la pel·lícula. És un fet que cap al final la història cau en més convencionalismes però això no és estrictament dolent perquè la comèdia romàntica és un gènere que, ben fet, pot ser igualment satisfactori, entretingut i apreciable.
Del guió del mateix David O. Russell destaquen la construcció de personatges i els diàlegs. Les interaccions entre ells són brillants i el descobriment dels seus problemes, manies i conflictes està fet des de la normalitat, sense posar la mirada en els aspectes més tràgics o sòrdids. S’afegeixen al guió alguns elements d’intriga que, encara que tots endevinem com acabarà la història, fan que la pel·lícula guanyi en emoció en el seu terç final. Els elements més típics del guió associats a la relació dels dos protagonistes es poden perdonar gràcies a les grans converses i a l’enorme química que tenen els dos personatges, malgrat la diferència d’edat.
Al resultat final contribueix amb força el treball dels actors. Bradley Cooper i Jennifer Lawrence construeixen uns personatges allunyats del que havien fet fins ara. Els dos actors dibuixen a uns personatges problemàtics, obsessius i contínuament enfrontats al seu entorn, que funcionen de manera independent però que brillen quan estan junts en pantalla interpretant enormes diàlegs plens de sentit i molta química. És un gran mèrit d’aquests dos actors (amb l’ajuda del director) haver trobat el punt just de bogeria que permet a l’espectador entrar en la història sense trobar-se incòmode. Robert De Niro i Jacki Weaver també estan fantàstics interpretant als pares d’ell, una família disfuncional que s’estima i és capaç de crear el tipus de llar que el seu fill necessita per curar-se.
“El lado bueno de las cosas” és una pel·lícula per emocionar-se i gaudir amb la felicitat aliena, per creure que tot té un costat bo, que els problemes tenen solució i que la vida ens portarà coses boniques. És una pel·lícula per optimistes i per pessimistes que volen canviar; aquells cabrejats amb el món o que no puguin creure en les històries d’amor ‘made in Hollywood’, millor que busquin alguna altra opció a la cartellera.
Envía una resposta