Ralph Fiennes en el seu primer treball com a director s’embarca en la complicada tasca d’adaptar una de les tragèdies més complexes que va escriure William Shakespeare. I a més decideix seguir dues premisses arriscades a l’hora de plantejar l’adaptació: mantenir les força del text inalterada i situar la pel·lícula en el moment actual.
Després d’una gran victòria militar a la ciutat de Corioles, Caius Martius, un respectat general, rep el nou sobrenom de Coriolanus. Els seus amics li aconsellen que es presenti a senador per tal de participar en la vida política. Però Coriolanus és un home orgullós, i està lluny de ser popular, el que provoca que els votants (agitats per alguns membres de la classe política) no li donin suport i l’acabin expulsant de la ciutat.
De l’obra de Shakespeare es poden extreure moltes idees: es pot pensar que és una reflexió sobre la democràcia, es pot veure com una discussió sobre el treball que han de fer els polítics a l’hora d’unir la necessitat moral de ser honestos amb ells mateixos i la popularitat davant del poble o fins i tot es pot posar la mirada sobre el seu potencial com a obra d’intriga de caire polític. L’obra tampoc és fàcil perquè resulta complicat identificar-se amb el personatge principal. El to paternalista i autoritari de Coriolanus és difícil d’acceptar en els nostres temps, però sí que ens hauria de fer pensar sobre el to que fan servir els que ens governen per acontentar-nos i com contrasta amb les seves accions.
En la pel·lícula Fiennes vol ser fidel al text original i això dificulta la força de l’adaptació. De tots els temes possibles, Fiennes els tria tots i a la vegada cap, deixant una mica a mitges l’elecció d’un tema o d’una reflexió central que suporti tot el discurs de la pel·lícula. El Caius Martius de Fiennes és massa radical, massa militar com per resultar simpàtic i que l’espectador s’apropi amb empatia al drama que està vivint. L’adaptació a l’actualitat funciona a estones com a reflexió del nostre món però, en segons quines escenes, la unió d’imatges i recursos moderns amb el discurs recarregat i molt propi del temps retratats a l’obra de Shakespeare resulta una mica ridícula.
L’obra destaca en les interpretacions perquè els seus actors en general estan a l’alçada del repte. Fiennes ha nascut per interpretar aquests personatges tan freds, amb una mirada que travessa la pantalla i que jutja. Tot i així, en algun moment està exagerat i la seva creació se li va de les mans. Al seu costat destacar sobretot la feina de Brian Cox i de l’extraordinària Vanessa Redgrave, el millor que té la pel·lícula, protagonista de grans moments i autèntica força que dona sentit al protagonista. Gerard Butler i Jessica Chastain es conformen amb papers més petits i senzills que resolen amb correcció però sense arribar a la qualitat dels altres intèrprets.
El “Coriolanus” de Fiennes és una bona pel·lícula però no fàcil ni recomanable per tot tipus de públic. Amb els seus defectes, és una bona adaptació de l’obra de Shakespeare, valenta, arriscada i emocionant, que ens permet reflexionar. És un bon treball de Fiennes com a director, un excel·lent mostrari d’actors i l’oportunitat de recuperar un text difícil però ple de sentit i vigència.
Envía una resposta