Fem la primera tanda de comentaris del que ens està aportant aquesta tercera edició del My French Film Festival que estem veient gràcies a FilminTres llargmetratges: “A primera hora”, la posada de llarg contundent de Jean-Marc Moutout;  “Donoma”,  un exercici d’amor al cinema de Djinn Carrénard i “La Piragua”, un drama de la supervivència del senegalès Moussa Touré. I tres curts: “Edmond era un burro”, “El marinero enmascarado” i “Doble Mixto”.

A primera hora

A primera hora

Dilluns al matí, Paul Wertret, cinquanta anys, es dirigeix al Banc Internacional de comerç i Finançament on treballa com apoderat. Arriba, com sempre, a les vuit. Entra en una sala de reunions, treu una pistola, mata a dos dels seus superiors i es tanca en el seu despatx. Mentre espera l’arribada de la policia, aquest home, irreprotxable fins a llavors, rememora moments de la seva vida i reviu els fets que el porten a cometre aquest acte.

Tots recordem a Michael Douglas, fusell en mà en “Un dia de furia”. Al llarg de cinema hem vist un munt de personatges als qui, de cop, se’ls capgira la seva ment assenyada i opten per la violència més sobtada com a protesta. “A primera Hora” (“De bon matin”) és la posada de llarg contundent de Jean-Marc Moutout després d’un ampli recorregut en el camp del curtmetratge i documental i no ens trobem amb un Douglas, però sí amb Jean-Pierre Darrousin, habitual de Robert Guedigian, al que hem vist recentment en “Las nieves del Kilimanjaro” i “Le Havre”. Jean-Pierre Darrousin interpreta a la perfecció a aquest home normal que acaba cometent un parell d’assassinats a sang freda.

El film és subtil, contingut –en algun punt, excessivament- però retrata perfectament com la pressió laboral pot acabar amb el seny d’un home i, de retruc, amb la seva vida i la d’altres. Y.A.L.

Donoma

Donoma

“Donoma” és una pel·lícula formada per històries que es creuen de manera casual, de persones que viuen en els carrers de París i que sense adonar-se impacten en la vida dels altres, de manera directa o indirecta. Tenim una professora que inicia una relació poc clara amb un dels seus alumnes més problemàtics; una noia que no ha tingut cap relació amorosa convencional decideix iniciar una amb el primer desconegut que es troba; per últim, una noia agnòstica comença a qüestionar-se sobre la religió cristiana.

Rodada amb un pressupost mínim, el director va demanar ajuda per aconseguir material, localitzacions i intèrprets. Conscient de que era l’única manera de posar en marxa el projecte, Djinn Carrénard només va emprar 150€ en llogar un esmoquin per una escena que després va tallar. La falta de mitjans es nota en algunes escenes i en la qualitat de la imatge però el que importa és la força del fons. “Donoma” reflexiona sobre els temps que vivim, sobre gent normal com la majoria de nosaltres, que sobreviu en un sistema que no ho posa fàcil i que intenta aprendre dels propis errors. El treball de Carrénard és interessant, parteix d’un guió inspirador, demostra grans aptituds com a director i es beneficia d’uns actors molt competents que donen vida a personatges molt creïbles.

“Donoma” és tota una sorpresa, un exercici d’amor al cinema i de confiança en el propi projecte. Alguns premis, la presència a festivals i una rebuda molt positiva per part de la crítica premien el treball d’aquest director debutant. D.F.

La Piragua

La Piragua

El senegalès Moussa Touré presenta aquest drama de supervivència, amb un final que a tots ens sona però del que pocs en em parat a reflexionar. Gairebé passen desapercebudes les noticies que parlen d’immigrants que arriben a les costes espanyoles arriscant les seves vides viatjant a través de l’atlàntic en una piragua com a la que referència el títol. “La Piragua” ens situa al principi d’aquest viatge, en uns suburbis de Dakar, per explicar-nos els perquès que fan que 30 homes decideixin abandonar casa seva i ens fa acompanyar-los en una travessia plena de supersticions, pors i patiment.

Touré aconsegueix que l’espectador reflexioni i ho fa sense necessitat d’inflar el drama (la situació de per sí ja es prou dramàtica), simplement i sense aprofundir ens dona a conèixer els seus protagonistes. S’ha de dir que malgrat l’excel·lent fotografia del film, la seva factura tècnica és bastant baixa, amb perxes i micros que es veuen per totes bandes i que resten credibilitat a l’acció. Tampoc ajuden algunes actuacions que en ocasions resulten exagerades (o tot el contrari). Però amb tot, el film manté un bon ritme i al final un no pot evitar pensar que el món és injust i la vida un sense-sentit (per uns més que per altres). I.Z.P.

Els curts

Doble mixto  - Edmon era un burro - El marinero enmascarado

El Festival també ha reservat un espai pels treballs de curta durada i presenta fins a 11 curtmetratges dels quals aquesta setmana us parlem de 3.

Edmond era un burro” és una peça d’animació que ens presenta l’Edmond, un home petit i d’aparença gris atrapat en la rutina tant a la feina com al seu matrimoni. En una enorme oficina plena de funcionaris mai no ha aconseguit connectar amb els companys i és víctima de les burles constants per part dels demés. Per riure’s d’ell un dia li posen al cap un barret de paper amb forma d’orelles de burro. La sorpresa és que, lluny d’ensorrar-lo, aquestes orelles li descobreixen a l’Edmond la seva veritable identitat, una nova manera de comportar-se i una llum al món que no havia vist abans. El curt és obra de Franck Dion, un director i guionista que només tenia dos curtmetratges més a la seva filmografia. Aquí ha sabut trobar una imatge gràfica i una historia originals per parlar del conformisme, la dificultat d’autodefinir-se en una societat que tendeix a assignar-nos rols constantment i com trencar amb l’uniformisme.

El marinero enmascarado és un migmetratge de 35 minuts rodat per la realitzadora Sophie Letourneur. Les seves protagonistes son Sophia i Laetitia, dues noies que emprenen un viatge en cotxe cap a un poblet de la Bretaña per descansar i desconnectar dels problemes de la Sophie amb el seu novio. Però en aquesta escapada reapareixerà la figura del Mariner Enmascarat, un home misteriós que fou el primer amor de la Laetitia. La peça té un aire de cine realista, amb un constant diàleg entre les dues noies parlant dels seus sentiments i veus en off. Però a nivell estètic opta per un rigorós blanc i negre i un filtre ull de peix amb un marc el·líptic per les imatges que tant pot resultar original com carregós per l’espectador.

I de la mà de Vincent Mariett arriba “Doble mixto, un curt amb una extranya parella formada per Jean, un home que és el testimoni clau en un judici contra càrrecs polítics importants, i Arthur, el policia que l’ha de protegir fins que pugui declarar. Aquest, ratllant la paranoia, veu perills per tot arreu, així que decideix emportar-se al Jean a casa de la seva germana, una dona peculiar que acaba inquietant-lo més encara. “Doble mixto” parteix d’una bona idea i conté algun moment que apunta a comèdia, però al final deixa amb la sensació d’historia desaprofitada i que potser amb més metratge i entrant més a fons en les situacions hagués pogut ser un film interessant. I.M.

 

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X