L’estrena de “Django desencadenado” és una excusa per tornar a gaudir amb les creacions de Tarantino. Oblidant-nos de complexos estudis, volem només recordar breument algunes de les millors escenes que ens ha deixat a les seves pel·lícules. Us presentem un condensat viatge pel cinema de Quentin Tarantino i per tots els elements que formen part del seu imaginari.

Reservoir Dogs

Reservoir Dogs

 

Sota el ritme de “Little Green Bag” de The George Baker Selection els “gossos” de l’opera prima de Tarantino protagonitzaven un dels millors títols de crèdit vistos mai. Una escena a càmera lenta que s’ha convertit en icònica, com també ho han fet els seus vestits, que patiran tant en el film com qui els porta.

Pulp Fiction

Pulp Fiction

 

Qui no recorda (i qui no ha emulat algun cop) el ball que es peguen la Thurman i en Travolta a “Pulp Fiction“. Sonava el tema “You Never Can Tell” de Chuck Berry. La relació d’amor de Tarantino amb la música ja estava clara, però aquest amor calia ballar-lo. Més tard també ballaria sota la seva imaginació Salma Hayek a “Abierto hasta el amanecer” o Vanessa Ferlito a “Death Proof“.

Four Rooms

Four Rooms

 

Tarantino es va reservar l’última història, “The Man From Hollywood”, de les quatre que conformen la irregular “Four rooms”. Interpretada per ell mateix és un petit compendi del que acostuma a oferir aquest director: referències cinèfiles, xerrameques interminables, violència, humor negre, primers plans dels actors, plans especials (en aquest cas un zenital) i un final d’impacte. Pur Tarantino concentrat.

Jackie Brown

Jackie Brown

 

Entre violència i diàlegs mordaços Tarantino també té molt de lloc per la sensualitat. El director és un home obsessiu amb les seves coses i si amb una part de l’anatomia femenina té fixació és amb els peus i ho ha demostrat de sobres a la seva filmografia. A “Jackie Brown” la seva càmera s’entretenia en primers plans dels peus de Bridget Fonda, a Uma Thurman la feia passejar-se i ballar descalça per “Pulp Fiction”, les noies de “Death Proof” tenien més d’un pla podal i a “Abierto hasta el amanecer” ell mateix es bevia tequila tot llepant els peus de Salma Hayek.

Kill Bill: Volume 1

Kill Bill: Volume 1

 

Tarantino és un cinèfil obsessiu i ho demostra en totes les seves pel·lícules. Aquí recuperava la cançó “Georgie’s Song” escrita per Bernard Hermann i que formava part de la cinta de 1968 “Twisted Nerve” per construir una escena de suspens que recorda al cinema d’Alfred Hitchcock, afegint a més l’element de la pantalla partida. Un magnífic exemple de la mil·limètrica planificació de cada una de les escenes i la demostració del seu amor absolut pel cinema.

Kill Bill: Volume 2

 

Aquest monòleg sobre Superman i la mitologia del super-heroi és una mostra de la capacitat de Tarantino per introduir diàlegs que semblen insubstancials però que, en molts casos, ens ajuden a entendre millor als personatges o connecten de manera sorprenent amb el que està passant a l’escena. També, per suposat, són la manera que té el director per parlar dels seus gustos, de les seves opinions i de tot allò que l’interessa.

Death Proof

Death Proof

 

A Death Proof, Tarantino reunia dos altres constants a la seva carrera. En primer lloc els cotxes, omnipresents als seus films i protagonistes de nombrosos plans contrapicats des del maleter, que aquí es convertien en armes i instruments per un joc mortal. I en segon lloc la seva passió per recuperar actors que no passen pel seu moment de gloria, aquí Kurt Russell era l’especialista Mike i en altres films John Travolta, David Carradine, Pam Grier o Robert Forster van veure ressorgir les seves carreres gracies a Tarantino.

Malditos bastardos

Malditos Bastardos

 

Tarantino no sempre guarda el millor pel final, la majoria de vegades t’ho serveix de bon principi, com a aperitiu de tot el que ha de venir. Un bon exemple són els 15 minuts inicials de “Malditos bastardos”, aquella escena tensa en la cabana entre el malvat Hans Landa (quin gran descobriment el de Christoph Waltz) i el pagès. La llarga conversa, els silencis, la ironia, el pla-contraplà dels actors, la tensió mantinguda en tot moment com un tens fil de pescar, per esclatar amb un tret i una fugida. Esplèndid.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies