Cosmètica de l’enemic – La Finestra Digital

Cosmètica de l'enemic

2013-01-21

8Valoració

En un no-lloc i un no-temps que corresponen respectivament a un aeroport i a l’espera generada pel retard de l’avió que ha de prendre, Jerôme Angust es confronta amb un desagradable personatge, de nom Textor Texel. Poc a poc, aquest molest desconegut es transforma en un mirall, ensenyant un reflex que ningú s’atreviria a reconèixer.

La novel·la d’Amélie Nothomb publicada en 2001 es veu convertida aquí en un interessant diàleg gràcies a la dramatúrgia de Pablo Ley. S’hi barregen veritables duels verbals amb elements narratius i filosòfics sense perdre la tensió dramàtica, que més que en les paraules es troba expressada per uns silencis molt ben posats.

Per tal de representar aquest lloc d’espera i de no-res que construeix en l’imaginari modern l’aeroport, s’aposta per una posada en escena bastant sòbria, per poder deixar espai a la materialització de la paraula i dels records evocats que es troben reflectits en l’espai sonor. Com diu Textor Texel, els sentits son les portes que obren a la “fortalesa” interna: l’oïda, segons el personatge, és el més vulnerable de tots, perquè no se’l pot tapar fàcilment.

L’elecció d’una quasi constant presència de sons lligats o no amb l’activitat real de l’aeroport -veus, passos, rialles- o amb l’espai fictici dels records -miols de gats, cants d’ocells- creen justament un cert malestar al llarg de l’obra, interferint tant a nivell diegètic com a nivell receptiu, col·locant al públic a la mateixa situació que Jerôme, molest per les constants paraules de Texel.

Encara que hi hagi una evolució en la presència de l’espai sonor, que, desaparegut durant el clímax per conferir més pes a les paraules proferides, reapareix al final com principal recurs, faltava a vegades certa coherència, perquè agafa alhora funcions simbòliques i il·lustratives del present i del passat, impedint així el desenvolupament d’un codi clar.

L’espai físic, en canvi, ofereix una condensació de les característiques de l’aeroport: la seva situació aïllada, la seva sobrietat, la seva funció de plataforma de viatge. Dos freds bancs de metall i un mapa de París dibuixat al terra acaben de crear l’ambient fred, ordenat i impersonal.

Situats en una tarima quadrada i elevada, amb el públic a les quatre bandes, els actors es mouen en aquest espai reduït, “desubicat”, amb un sentit de l’espai i de les distàncies molt desenvolupat i que juga amb les relacions de poder que s’estableixen entre els dos homes.

Textor Texel, –Lluís Soler-, indolentment vestit de pantalons vermells i camisa blava, contrasta amb l’elegant vestit negre de Jerôme Angust –Xavier Ripoll-, deixant clar el seu antagonisme que es resoldrà a través d’un intens intercanvi de paraules en que apareixen temes tan importants com l’amor, la fe en deu, o la culpabilitat.

No obstant això, gràcies a la curada interpretació dels dos actors dirigits per Magda Puyo, l’obra no es vol presentar com didàctica o moralista i permet a cadascú d’entrar en la ficció i deixar-se sorprendre pel final.