A El Diccionario trobem una gran Vicky Peña reivindicant una dona de gran importància al panorama intel·lectual espanyol i que sovint ha estat força menystinguda: María Moliner Ruiz, autora del “Diccionario de Uso del Español”, que tants de nosaltres hem fet servir a la nostra època estudiantil.
Partint del text de l’autor novell Manuel Calzada, José Carlos Plaza ha dirigit un espectacle que ens parla de la lluita d’una dona excepcional en una època molt complicada. Un exemple de superació envers l’adversitat, de no-rendició a les expectatives minses que la societat espanyola conservadora i rància sorgida després de la Guerra Civil atorgava a la dona. Més enllà d’ocupar-se de la seva llar i la seva família, María Moliner interès en fer més coses…
María Moliner va tenir una vida complicada, començant per l’abandonament del pare quan ella era una adolescent per passar a ser “depurada” (tant ella com el seu marit, interpretat a l’obra per Lander Iglesias) pel règim franquista donada la seva condició de republicana. Va perdre així 18 graons dins la seva posició del cos de funcionaris de l’arxiu d’Hisenda.
Als últims anys de la seva vida, a més, María Moliner va patir una arteriosclerosi cerebral que va anar minvant lentament les seves facultats intel·lectuals, fins a acabar amb la seva vida.
L’obra parteix d’un moment irreal: el discurs d’acceptació del nomenament com a membre de la Real Academia de la Lengua (no en va formar mai part, tot i que va estar proposada per Laín Entralgo i Dámaso Alonso). Moliner va mantenir tota la seva vida una posició que molestava als membres de la Real Academia, ja que ella considerava que el diccionari que ells feien no era precís i estava plegat d’incerteses, i pretenia millorar-lo.
Copyright Josep Ros Ribas
L’escenari està dividit entre el despatx de María i la consulta del seu metge (Helio Pedregal), que tot seguit interromprà el discurs per passar a donar-li el seu diagnòstic. Tota la obra va endarrere i endavant en el temps (a vegades una mica desordenadament pel meu gust) per tal d’explicar les circumstàncies de la vida de Moliner i de la seva obra magna, el diccionari. Al fons de l’escenari hi ha un amuntegament de mobles i objectes que poden servir com a metàfora del caos del llenguatge o de la ment humana, que María pretén ordenar i classificar a través del seu diccionari, o també podria ser la metàfora de totes aquelles paraules (i objectes) que Moliner va perdent progressivament en avançar la seva malaltia. En qualsevol dels dos casos (a mi em va suggerir les dues coses) em va agradar aquell embolic de coses inconnexes al fons.
Vicky Peña, en tant que María Moliner, és l’absoluta protagonista de l’obra, però a més és que ho és per mèrits propis. Va començar una mica nerviosa i sobreactuada, per anar creixent i creixent i creixent en la seva actuació, fins a fer-la sòlida i molt més que correcta. L’única pega que podria posar-li és que n’abusa una mica dels pics aguts que usa per caracteritzar la veu de María Moliner, restant-li, innecessàriament, una mica de credibilitat. La resta és una actuació esplèndida, que conjuga humor, tendresa i drama a parts iguals. Malgrat la història dramàtica de la malaltia de María Moliner, el tema es tracta sense explotar el tema dramàtic ni ficar tota l’estona el dit a la nafra, tot i que sigui present durant tota la trama. Està tractat de manera molt intel·ligent per no caure en sentimentalismes.
Copyright Josep Ros Ribas
I a més, ens explica una història molt interessant del passat recent d’Espanya. Una història que serveix per a reivindicar una figura que ha estat força obviada, malgrat l’esforç titànic, les dificultats i el rigor amb el qual va treballar. Desprestigiada potser per ser alhora mestressa de casa i per no ser filòloga de formació, els propis membres de la Real Academia de la Lengua van decidir no donar-li el seient que mereixia en favor d’Antonio Alarcos, que probablement també el mereixia, però que no pot emmascarar el masclisme vigent de l’època.
Com bé va dir García Márquez sobre María Moliner: “Hizo una proeza con muy pocos precedentes: escribió sola, en su casa, con su propia mano, el diccionario más completo, más útil, más acucioso y más divertido de la lengua castellana”.
En definitiva, una obra que pel seu tema podria semblar poc interessant, però que resulta entranyable i que fa que acabis estimant el personatge, cosa que diu molt al seu favor.
Es pot veure a: Teatre Romea
Text: Manuel Calzada
Intèrprets: Vicky Peña, Helio Pedregal, Lander Iglesias
El diumenge vaig anar a veure “El diccionario” i com sempre la Viki ho va brodar, ja que es per a mí la millor actriu catalana del meu record; dons ella ho fa fantàsticament en tot tipus de teatre,sigui comedia, musicals, drames, etc., pero aquesta potser ha sigut la millor doncs amb només una hora i mitja fa tots mena de papers, però a mi em va impresionar l´última part de l´obra per que tal com ho va fer només es a l´abast dels monstres del l´escena ; i ella va demostrar que ho es.
un comentari