Django Desencadenado
8Valoració

Tots tenim clares les filies de Tarantino. Les seves pel·lícules són un catàleg de tot el cinema que ell va veure de petit i de tot allò que més s’estima. Faltava que la seva filmografia reflectís el seu interès per l’spaguetti western. El “Django” original, obra de Sergio Corbucci, és el tercer títol d’una llista que el director va proporcionar a la web Spaguetti Western Database. S’entén l’interès  de Tarantino per fer la seva pròpia versió, personal i completament adaptada al seu estil.

La pel·lícula ens presenta Django, un esclau negre que és alliberat per King Schultz, un caça recompenses alemany, a canvi de la seva ajuda per trobar uns assassins. En acabar la feina, Schultz li proposa treballar junts mentre li segueixen la pista a la dona de Django, Broomhilda.

Si entréssim a donar massa detalls, la història de “Django desencadenado” es resumeix en un parell de línies més que les que he emprat per fer la sinopsi introductòria. No estem davant d’una pel·lícula complexa des d’un punt de vista argumental: l’últim film de Tarantino és una història de venjança (no ho són totes?) amb un heroi molt poc habitual en l’època i que, sent sincers, fa poc honor a aquesta denominació. Detalls a banda (oblidem que tots els personatges tenen una moral una mica distreta), tenim a uns dolents molt dolents i un heroi que satisfà les seves ànsies de venjança. Punt i final.

Django Desencadenado

Per l’experiència amb les pel·lícules de Quentin Tarantino sabem que, encara que la història pugui ser senzilleta, són produccions que ens ofereixen molt més. I aquest “Django” és un recull de tot el que sap fer el director. Per començar homenatja al gènere copiant plans, ritmes i paletes de color, creant un spaguetti western modern però molt fidel als usos i costums d’aquestes pel·lícules. Abunden els diàlegs, com a mesura per alentir la narració (el recurs pot ser diferent, però la intenció d’aturar el que passa en pantalla és compartida amb les pel·lícules a les que homenatja/copia) i com a marca de la casa del que ell sap fer a la perfecció. La violència és un altre dels elements que el director acostuma a afegir a les pel·lícules i, a l’orgia final de sang, s’uneixen altres moments de gran violència, mostrada o insinuada. Per acabar, la música torna a ser un ingredient indispensable, tractat amb cura i pensat al mil·límetre; la banda sonora inclou fantàstiques versions de cançons antigues i atrevides seleccions que desconcerten però funcionen en conjunció amb les imatges.

De “Django desencadeando” s’ha escrit i s’escriurà molt. S’ha parlat de l’aproximació al tema de l’esclavitud, fins al punt que el propi director es congratula que als Estats Units hi hagi un cert debat al voltant. El tractament de Tarantino sobre l’esclavitud no és innovador, però com a mínim és honest, deixant veure la situació de maltractament que patien els esclaus. De tot, els moments que més em repugnen són totes les escenes amb esclaus sol·lícits que desitgen satisfer al seu amo mentre que una por impossible de contenir s’endevina als seus ulls. Però en realitat “Django” és una pel·lícula d’acció amb un tema social de fons (molt de fons) i no a l’inrevés.

Django desencadenado

Tarantino té molta sort de comptar amb el repartiment que dona vida als personatges. Parlar ja de les qualitats de Leonardo DiCaprio o Samuel L. Jackson és gairebé innecessari; fins i tot Jamie Foxx està convincent i més que correcte interpretant Django, encara que l’aire distant i de perpetu odi al món que té el personatge no acaba de facilitar que l’actor pugui desplegar un gran número d’expressions. Però si algú destaca en aquesta pel·lícula és l’extraordinari Christoph Waltz: la seva presència és gairebé màgica, roba escena rere escena, hipnotitza amb la seva manera de parlar i la seva facilitat per construir personatges. És la seva imponent presència l’element que més justifica el visionat de la pel·lícula i que ens convida a veure-la  una, dues, tres o mil vegades.

“Django desencadenado” és un notable entreteniment, gairebé tres hores que passen en un sospir, que diverteixen i que impacten. Si us agraden les pel·lícules de Tarantino, aquesta no us decebrà. Si us semblen exercicis d’estil massa perfectes i estudiats, “Django” segueix en la línia. Jo espero que ben aviat Tarantino ens deixi veure una pel·lícula netament seva, allunyada dels homenatges explícits. Aquell dia sí que gaudiré. Aquell dia serà apoteòsic.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies